El projecte "independentista" des d'una perspectiva revolucionària

Introducció

En els últims anys hem estat tes­ti­mo­nis d’un auge inde­pen­den­tista dins la soci­e­tat cata­lana, que s’ha visu­a­lit­zat en dife­rents mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves. A Cata­lu­nya ha cul­mi­nat en l’a­nunci de la con­vo­ca­tò­ria d’un refe­rèn­dum el pro­per 9 de novem­bre per con­sul­tar a la ciu­ta­da­nia sobre la for­ma­ció d’un Estat català.

Aquest auge ha estat atri­buït a dos fets prin­ci­pals: l’es­ca­nya­ment eco­nò­mic per part de l’Es­tat espa­nyol a Cata­lu­nya en forma “d’es­poli” fis­cal i boi­cot a les infra­es­truc­tu­res cata­la­nes, així com els dife­rents atacs a la llen­gua cata­lana per afa­vo­rir la impo­si­ció hege­mò­nica del cas­te­llà. Aquests efec­tes s’han fet més patents des de l’es­clat de la crisi eco­nò­mica al 2007 i des de la sen­tèn­cia del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal al 2010 sobre l’Es­ta­tut.

L’Es­tat espa­nyol ha exer­cit his­tò­ri­ca­ment la forma de pro­ce­dir intrín­seca a tot Estat, és a dir, el paper d’a­gent espo­li­a­dor i aca­pa­ra­dor de recur­sos deri­vat de la con­cen­tra­ció de poder que repre­senta i de la legi­ti­ma­ció que se li atorga , així com el paper d’a­gent etno­cida deri­vat de la seva volun­tat uni­for­ma­dora i cen­tra­lit­za­dora neces­sà­ria per al seu bon fun­ci­o­na­ment.

Davant del pano­rama polí­tic-social que s’està desen­vo­lu­pant a Cata­lu­nya arran d’a­quest auge inde­pen­den­tista, diver­ses veus des dels movi­ments soci­als han adver­tit sobre la cor­tina de fum que aquest pro­cés implica: a mesura que el des­con­ten­ta­ment popu­lar es va trans­for­mant en indig­na­ció i ràbia, les elits cer­quen mane­res de des­viar el focus d’a­ten­ció dels temes clau, és a dir, de les cau­ses estruc­tu­rals i sis­tè­mi­ques de la crisi, i la des­vien a temes secun­da­ris per tal de neu­tra­lit­zar i diri­gir les acci­ons del poble. A Cata­lu­nya l’ins­tru­ment de dis­trac­ció més útil està sent l’in­de­pen­den­tisme.

Amb expres­si­ons i voca­bles com “dret a deci­dir”, “auto­de­ter­mi­na­ció dels pobles” o “auto­go­vern” s’està cre­ant un dis­curs, també des de la supo­sada esquerra radi­cal, que afa­vo­reix la per­pe­tu­a­ció de les estruc­tu­res hete­rò­no­mes[1] i segueix pro­mo­vent la immo­bi­li­tat i la dele­ga­ció del poder a la casta polí­tica gover­nant i a les estruc­tu­res oli­gàr­qui­ques de “l’Ad­mi­nis­tra­ció pública”. Cre­iem que és impor­tant que quedi clar que cons­truir un Estat propi no és arri­bar a l’au­to­go­vern, i que con­tes­tar un refe­rèn­dum redac­tat i pro­mo­gut per les elits no és exer­cir el nos­tre dret a l’au­to­de­ter­mi­na­ció.

Des d’a­quest text inten­ta­rem inda­gar en allò que podria impli­car la cre­a­ció d’un Estat propi per deba­tre i esbri­nar des de la base quina o qui­nes estra­tè­gies volem seguir a l’hora de cons­truir una soci­e­tat veri­ta­ble­ment demo­crà­tica –de veri­ta­ble auto­go­vern- i exer­cir con­se­qüent­ment el nos­tre dret d’au­to­de­ter­mi­na­ció com a poble.

Relació entre Estat i capitalisme

Quina és la raó de ser de la figura de l’Es­tat? Com ja vam fer refe­rèn­cia al “Mani­fest No-Sí”, “l’Es­tat-nació és un apa­rell de domi­nació i de coer­ció pro­fes­si­o­nal que es va ins­tau­rar sos­ca­vant i des­man­te­llant les ins­ti­tu­ci­ons real­ment demo­crà­ti­ques de la soci­e­tat popu­lar tra­di­ci­o­nal, com ara el Con­sell Obert i el Comu­nal a la Penín­sula Ibè­rica. (…) No hi ha un sol Estat al món que no esti­gui tacat de sang, far­cit d’in­jus­tí­cia, eri­git en base a l’en­gany i a l’ex­plo­tació dels éssers humans i de la natura”.

Un sis­tema d’Es­tat amb eco­no­mia de mer­cat capi­ta­lista és sem­pre anti­tè­tic a la veri­ta­ble inde­pen­dèn­cia: un Estat suposa, per defi­nició, la impo­sició de deci­si­ons al con­junt de la pobla­ció per part d’una elit polí­tica que con­cen­tra la potes­tat de manar a tra­vés d’un con­glo­me­rat d’ins­tàn­cies buro­crà­ti­ques i oli­gàr­qui­ques; una eco­no­mia de mer­cat suposa, per defi­nició, que les deci­si­ons eco­nò­mi­ques fona­men­tals que­den en mans de les dinà­mi­ques de la com­petèn­cia mer­can­til i de cada una de les enti­tats empre­sa­ri­als pri­va­des. No hi ha cap estat al món que apli­qui veri­ta­ble­ment el prin­cipi d’auto­de­ter­mi­nació i de sub­si­di­a­ri­e­tat, sen­zi­lla­ment, per­què la des­cen­tra­lit­zació i l’auto­no­mia són anti­tè­ti­ques a la natu­ra­lesa de l’ens esta­tal”[2]. Això implica que la lluita con­tra el capi­ta­lisme i per l’au­to­de­ter­mi­na­ció ha de ser sem­pre i en qual­se­vol cas una lluita con­tra l’Es­tat.

Els Estats arreu del món bus­quen con­ver­tir-se en potèn­cies eco­nò­mi­ques com­pe­ti­ti­ves dins del mer­cat inter­na­ci­o­nal. Com sabem, una de les prin­ci­pals raons eco­nò­mi­ques per les quals hi ha tants defen­sors de la cre­a­ció d’un Estat català és pre­ci­sa­ment l’alta con­si­de­ra­ció que es té envers el con­glo­me­rat indus­trial i empre­sa­rial d’a­ques­tes con­tra­des, i l’a­tri­bu­ció de la seva menor com­pe­ti­ti­vi­tat a la pres­sió que des de l’Es­tat espa­nyol es fa a aques­tes estruc­tu­res. Veiem doncs, que el somni de la riquesa i del con­se­qüent sub­sidi esta­tal a la soci­e­tat va de la mà de l’i­ma­gi­nari capi­ta­lista, de la neces­si­tat de crei­xe­ment eco­nò­mic i com­pe­ti­ti­vi­tat amb la resta de regi­ons del món. És para­do­xal com el dis­curs creat con­tra la potèn­cia impe­ri­a­lista esce­ni­fi­cada per l’Es­tat espa­nyol, acaba con­ver­tint-se en un dis­curs propi d’una potèn­cia impe­ri­a­lista que reque­rirà per acon­se­guir les fites a les que aspira la sub­mis­sió d’al­tres pobles del món i l’es­poli dels seus recur­sos.

Des de l’es­querra inde­pen­den­tista, fins i tot la que s’au­to­a­no­mena “anti­ca­pi­ta­lista” o “soci­a­lista”, no han sor­git veus que pro­po­sin un model d’es­truc­tura social que vagi més enllà de la naci­o­na­lit­za­ció dels sec­tors bàsics, sense qües­ti­o­nar-se el fun­ci­o­na­ment capi­ta­lista de sec­tors com la sani­tat con­ven­ci­o­nal, la pro­pi­e­tat pri­vada o esta­tal dels recur­sos, el tre­ball assa­la­riat o el crei­xe­ment eco­nò­mic neces­sari pel man­te­ni­ment d’un cor­recte fun­ci­o­na­ment del mer­cat. És a dir, sense qües­ti­o­nar-se en cap moment les potes bàsi­ques del sis­tema capi­ta­lista[3], i sense entrar, en la majo­ria de cops, a defi­nir ni tan sols míni­ma­ment què ente­nen per inde­pen­dèn­cia[4]. La falta d’a­questa anà­lisi en pro­fun­di­tat sobre com s’hau­ria de dis­se­nyar un Estat o l’or­ga­nit­za­ció d’una soci­e­tat per no aca­bar repro­duint les matei­xes dinà­mi­ques des­truc­to­res i impe­ri­a­lis­tes con­tra les que llui­tem ens fa pen­sar que aquests sec­tors de l’es­querra no tenen clara l’a­posta per un pro­jecte real­ment eman­ci­pa­dor.

Així mateix, com ja hem vist en el debat sobre refor­misme, els dis­cur­sos de l’es­querra “radi­cal” i de la soci­al­de­mo­crà­cia pels quals es defensa el retorn a un Estat de benes­tar com l’an­te­rior a la crisi supo­sen caure en retò­rica utò­pica i a-his­tò­rica, ja que el fun­ci­o­na­ment d’un Estat on pre­val­gués l’as­sis­ten­ci­a­lisme social ani­ria en con­tra de les dinà­mi­ques de mer­cat inter­na­ci­o­na­lit­zat i a la llarga esta­ria abo­cat al fra­càs[5].

El paper de l’Estat com a “garant de la cultura”

Un dels argu­ments prin­ci­pals que s’es­gri­meix en la defensa de la cre­a­ció d’un Estat català és la neces­si­tat de pro­te­gir la cul­tura i llen­gua cata­lana con­tra els atacs de l’im­pe­ri­a­lisme espa­nyol. Aquest argu­ment ens genera molts dub­tes ja que es pro­posa la cre­a­ció d’un Estat com a solu­ció; en el cas de la llen­gua, no cal anar més enllà de la Penín­sula Ibè­rica per veure exem­ples d’a­llò que implica “ofi­ci­a­lit­zar” o “nor­ma­ti­vit­zar” una llen­gua per part de l’Es­tat –que mol­tes vega­des es tracta d’im­po­sar com a ofi­cial el dia­lecte hege­mò­nic o de fer una bar­reja arti­fi­cial de dia­lec­tes que no té con­tra­par­tida oral en la soci­e­tat- en per­ju­dici dels altres dia­lec­tes que seran con­si­de­rats sub­or­di­nats o deri­vats de l’o­fi­cial[6]. Això dóna lloc a una jerar­quit­za­ció i cen­tra­lit­za­ció cul­tu­ral impo­sada de forma hete­rò­noma per l’ens esta­tal. Però, quina és la raó de ser d’a­questa estra­ta­gema esta­tal?

“La pre­ten­sió que el fet naci­o­nal pugui deli­mi­tar-se amb fron­te­res és una ente­lè­quia que com­porta sem­pre un for­ça­ment de la rea­li­tat, men­tre que la ide­o­lo­gia segons la qual les estruc­tu­res polí­ti­ques han de coin­ci­dir amb aque­lles fron­te­res, és a dir, la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista, és una font ines­go­ta­ble d’in­con­gru­èn­cies i pro­ble­mes”[7]. El pro­jecte dels Estats-naci­ons pre­tén dis­cre­tit­zar allò que és con­tinu, com si vol­gués­sim pin­tar a cla­pes de colors un mapa, quan en rea­li­tat els colors pas­sen pro­gres­si­va­ment de l’un a l’al­tre. Aquesta sim­pli­fi­ca­ció de la rea­li­tat i la con­se­güent pèr­dua de diver­si­tat no cor­res­pon als interes­sos de la huma­ni­tat; només troba expli­ca­ció com a con­se­qüèn­cia dels diver­sos pro­jec­tes d’Es­tat-Nació, que a la seva vegada ama­guen els interes­sos d’u­nes elits deter­mi­na­des i encara més al fons les dinà­mi­ques d’un sis­tema d’or­ga­nit­za­ció social per­ni­ciós[8].

L’Es­tat es con­ver­teix en la mate­ri­a­lit­za­ció de la comu­ni­tat ima­gi­nà­ria que suposa la nació, orga­nit­zada i fomen­tada de tal manera per­què coin­ci­deixi amb el ter­ri­tori que es vol deli­mi­tar i domi­nar per a una millor ges­tió de l’es­truc­tura esta­tal. “El sis­tema edu­ca­tiu i medi­à­tic esti­rarà i exer­ci­tarà, des de la infàn­cia, a tot­hom en aquest uni­ver­sa­lisme frac­tal i naci­o­na­lista. Cada indi­vidu pen­sarà en els ter­mes dels objec­tes soci­als del poder i s’i­den­ti­fi­carà en ells fins el paro­xisme. La raó d’Es­tat, raó al final de l’Es­tat naci­o­nal, podrà lla­vors con­fon­dre’s amb la raó demo­crà­tica i només ella serà soci­al­ment rao­na­ble”[9].

Tro­bem a fal­tar, en canvi, des de mol­tes veus de l’es­querra inde­pen­den­tista i de l’es­querra en gene­ral, una denún­cia explí­cita a l’im­pe­ri­a­lisme que més mal ha fet i fa a la cul­tura popu­lar de les nos­tres ter­res: el model de vida esde­vin­gut hege­mò­nic basat en el con­su­misme, el tre­ball assa­la­riat, la pèr­dua dels conei­xe­ments popu­lars, l’a­to­mit­za­ció de les vides, la famí­lia nuclear, l’oci pas­siu, etc. El model de vida cone­gut com “the ame­ri­can lifestyle”, defen­sat i pro­te­git cada cop més per pràc­ti­ca­ment tots els Estats del món ja que implica una con­di­ció neces­sà­ria per al bon fun­ci­o­na­ment de l’e­co­no­mia de mer­cat en la que ens tro­bem imbu­ïts.

Veiem doncs, que l’ú­nica defensa veri­ta­ble i explí­cita de la cul­tura popu­lar i de la llen­gua prò­pia és la que es dóna en el marc del pro­jecte revo­lu­ci­o­nari, de la cre­a­ció de comu­ni­tats lliu­res i demo­crà­ti­ques, que vagin en con­tra de la natura uni­for­ma­dora i ani­hi­la­dora de la diver­si­tat que repre­sen­ten els Estats.

La democràcia com a horitzó

Davant les vicis­si­tuds que el con­text en què vivim ens pre­senta, ens tro­bem amb el repte his­tò­ric de dedi­car les nos­tres for­ces a idear, cons­truir i “des­truir cons­truint”[10] una soci­e­tat veri­ta­ble­ment demo­crà­tica on puguem aca­bar amb els mals que asso­ten el món, com ara les desi­gual­tats, la domi­na­ció, la pobresa i la vio­lèn­cia, i anar cimen­tant les bases per orga­nit­zar-nos d’a­cord amb els valors que volem com a eixos trans­ver­sals de les nos­tres rela­ci­ons i de les nos­tres vides, com ara la igual­tat, l’au­to­no­mia, la pau i la lli­ber­tat.

És aquesta con­cur­rèn­cia d’in­ten­ci­ons la que ens ha de fer unir for­ces entre totes les per­so­nes que estem llui­tant per la con­se­cu­ció d’a­quests objec­tius. Per això una anà­lisi en pro­fun­di­tat de les dife­rents estra­tè­gies que es plan­te­gen des dels movi­ments que volen trans­for­mar la soci­e­tat esdevé cab­dal en els moments que estem tra­ves­sant a Cata­lu­nya.

Ate­nent a la his­tò­ria, veiem que totes les estra­tè­gies refor­mis­tes-soci­al­de­mò­cra­tes, inclo­ses les que han impli­cat la cre­a­ció de nous Estats, sem­pre han estat basa­des en estruc­tu­res I dinà­mi­ques hete­rò­no­mes. A més, la cre­a­ció d’un nou Estat com­porta el perill que es tor­nin a legi­ti­mar –com ja està suc­ceint arran d’i­ni­ci­a­ti­ves com el Pro­cés Cons­ti­tu­ent[11] o el refe­rèn­dum per la inde­pen­dèn­cia- les estruc­tu­res de con­cen­tra­ció de poder. Aquest seria un feno­men sem­blant al que es va pro­duir durant la “Tran­si­ció” espa­nyola. Al pas­sar del règim dic­ta­to­rial fran­quista a un règim de “demo­crà­cia” repre­sen­ta­tiva, l’Es­tat va gua­nyar auto­ri­tat i va poder man­te­nir pràc­ti­ca­ment intac­tes totes les estruc­tu­res legals d’es­poli del poble. Els movi­ments soci­als es van rela­xar i van con­fiar en l’a­pa­rell polí­tic per solu­ci­o­nar els pro­ble­mes, de manera que l’Es­tat va poder reduir el seu nivell de repres­sió, arri­bant a cotes cada cop més per­fec­ci­o­na­des i sub­tils en els mèto­des de domi­na­ció i exer­cici del poder.

Així mateix, es repe­teix de forma dog­mà­tica que un Estat més petit és per defi­ni­ció un Estat més demo­crà­tic i més acces­si­ble a la soci­e­tat. Sabem que la figura esta­tal, sigui quina sigui la seva mida, és intrín­se­ca­ment anti­de­mo­crà­tica des del moment que hi ha un sec­tor de la pobla­ció que ostenta el poder i un sec­tor de la pobla­ció el poder del qual es limita a un vot cada qua­tre anys per esco­llir qui seran els seus “repre­sen­tants”. Res­pecte a l’ac­ces­si­bi­li­tat, no es pot demos­trar que aquesta afir­ma­ció cons­ti­tu­eixi una con­di­ció neces­sà­ria per arri­bar a la veri­ta­ble demo­crà­cia, encara més quan es rea­litza sense acom­pa­nyar-la de cap altre argu­ment –és un Estat de 8.000.000 habi­tants sufi­ci­ent­ment petit per fer-lo sig­ni­fi­ca­ti­va­ment més acces­si­ble? Com podríem influir real­ment en les deci­si­ons de l’Es­tat si aquest està sot­mès a molts altres fac­tors que impos­si­bi­li­ten que les polí­ti­ques soci­als siguin fac­ti­bles? Etc.

Sabent tot això, quina és l’es­tra­tè­gia que con­si­de­rem més impor­tant a defen­sar? Aque­lla que suposi una sub­ver­sió de totes les estruc­tu­res anti­de­mo­crà­ti­ques del sis­tema i que for­men part de les cau­ses últi­mes de la crisi mul­ti­di­men­si­o­nal que estem patint: l’Es­tat, la pro­pi­e­tat pri­vada dels recur­sos, el tre­ball assa­la­riat, el crei­xe­ment eco­nò­mic, l’a­to­mit­za­ció de les per­so­nes i els valors que l’a­com­pa­nyen, com ara l’e­go­isme, la com­pe­ti­ti­vi­tat, l’odi, el nihi­lisme o l’a­pa­tia gene­ra­lit­zada. Per això, advo­quem per una revo­lu­ció inte­gral, que, com bé s’ha defi­nit con­sis­teix en un “pro­cés de sig­ni­fi­ca­ció his­tò­rica per a la cons­truc­ció d’una nova soci­e­tat auto­ges­ti­o­nà­ria, basada en l’au­to­no­mia i l’a­bo­li­ció de les for­mes de domi­na­ció vigents (…). Implica una acció cons­ci­ent, per­so­nal i col·lec­tiva, per a la millora i la recu­pe­ra­ció de les qua­li­tats i els valors que ens capa­ci­tin per a una vida en comú. Alhora, implica la cons­truc­ció de noves for­mes i estruc­tu­res orga­nit­za­ti­ves en tots els àmbits de la vida que garan­tei­xin igual­tat de deci­sió i equi­tat en la cober­tura de les neces­si­tats vitals”[12].

Aquest camí cap a la revo­lu­ció el mesu­rem en graus d’au­to­no­mia a l’hora de defi­nir la nos­tra estra­tè­gia: aquells movi­ments o acci­ons que ens apro­pin més cap a una vida autò­noma i cap a una men­ta­li­tat autò­noma seran els pas­sos que ens esta­ran apro­pant més a una revo­lu­ció inte­gral. En canvi, els pas­sos que ens sot­me­tin més a estruc­tu­res hete­rò­no­mes o que legi­ti­min més aques­tes estruc­tu­res, seran pas­sos que ens allu­nya­ran de la revo­lu­ció. Les llui­tes tàc­ti­ques i pun­tu­als per evi­tar que l’Es­tat i el sis­tema ens res­trin­gei­xin cada cop més els drets i ens dei­xin cada cop més des­em­pa­rats les farem sem­pre des d’una pers­pec­tiva revo­lu­ci­o­nà­ria, impug­nant la natura no demo­crà­tica d’a­ques­tes ins­ti­tu­ci­ons i defen­sant la neces­si­tat de crear-ne de noves que siguin auto­ges­ti­o­na­des i veri­ta­ble­ment demo­crà­ti­ques[13].

No obs­tant tot allò expo­sat ante­ri­or­ment, molts defen­sors de la cre­a­ció d’un Estat propi ens recor­den la impor­tàn­cia de donar pes a les neces­si­tats bàsi­ques de la soci­e­tat. Per això cal una estra­tè­gia revo­lu­ci­o­nà­ria que es basi en gran mesura en la pràc­tica auto­ges­ti­o­nà­ria, tra­ient recur­sos del sis­tema per dedi­car-los a la revo­lu­ció. Això es mate­ri­a­litza en forma de diners inver­tits en pro­jec­tes revo­lu­ci­o­na­ris, col·lec­ti­vit­za­ci­ons de ter­res, auto­ges­tió dels recur­sos natu­rals, cre­a­ció d’es­co­les auto­ges­ti­o­na­des i de mit­jans de comu­ni­ca­ció autò­noms, alli­be­ra­ment del tre­ball assa­la­riat per dedi­car el temps a pràc­ti­ques revo­lu­ci­o­nà­ries, etc. Si cons­truïm les nos­tres prò­pies esco­les no hem de patir per la impo­si­ció del cas­te­llà a les aules esta­tals. Si bas­tim un espai de comu­ni­ca­ció popu­lar no ens afec­ten els tan­ca­ments de les emis­so­res que eme­ten en català. Si cons­truïm xar­xes de suport mutu, i ens orga­nit­zem per tenir abast als ali­ments, a l’ha­bi­tatge i a d’al­tres ser­veis bàsics, no neces­si­tem d’un Estat que ens pro­por­ci­oni aquests ser­veis ni hem d’in­dig­nar-nos per la injus­tí­cia d’uns impos­tos que no paguem. En el cas que ens tro­bem immer­sos en llui­tes dins les ins­ti­tu­ci­ons del sis­tema esta­blert –esco­les “públi­ques”, sani­tat “pública”, trans­port “públic”, etc- inten­ta­rem sem­pre con­duir-les cap al màxim d’au­to­ges­tió i auto-orga­nit­za­ció i con­nec­tar-les amb la trans­for­ma­ció neces­sà­ria de la glo­ba­li­tat de la soci­e­tat.

Sabem que el camí és llarg i ardu i les ener­gies són limi­ta­des; per això apos­tem per una estra­tè­gia que ens apropi tant com sigui pos­si­ble a l’au­to­no­mia en tots els àmbits de les nos­tres vides, mini­mit­zant aque­lles acci­ons que puguin posar-se en con­tra dels nos­tres objec­tius i maxi­mit­zant el dià­leg entre totes les veus que par­ti­ci­pem en aquest esce­nari per con­ju­mi­nar les for­ces i cons­truir sobre la base del suport mutu, l’es­forç, la con­vi­vèn­cia i la demo­crà­cia.


  1. De grec “hetero” altri, i “nomos” llei. Que la llei sigui impo­sada per algú altre que no sigui un mateix. 

  2. Grup de Refle­xió per a l’Au­to­no­mia: “Mani­fest pel No-Si”

  3. Per inda­gar més sobre la rela­ció entre capi­ta­lisme i Estat, veure Rodrigo Mora, Félix: “Estu­dio del Estado” i Foto­pou­los, Takis: “Cri­sis mul­ti­di­men­si­o­nal y Demo­cra­cia Inclu­siva”

  4. Un exem­ple d’això seria la cam­pa­nya “Inde­pen­dèn­cia per can­viar-ho tot”, on no es fa en cap moment refe­rèn­cia explí­cita a què impli­ca­ria aquesta inde­pen­dèn­cia, i les poques refe­rèn­cies que es fan (sobi­ra­nia eco­nò­mica, naci­o­na­lit­za­ció sec­tors estra­tè­gics, bones con­di­ci­ons de tre­ball, etc) seguei­xen la línea refor­mista de no qües­ti­o­nar-se en pro­fun­di­tat les potes del sis­tema esta­tal capi­ta­lista. 

  5. Per més infor­ma­ció sobre aquest tema, lle­gir el text sobre el debat del refor­misme: “Un cas il·lus­tra­tiu d’això és el pro­jecte d’U­ni­tat Popu­lar de Xile (1970-1973), on unes refor­mes massa ambi­ci­o­ses van por­tar el país a una situ­a­ció d’ex­tra­or­di­nà­ria ines­ta­bi­li­tat eco­nò­mica (…)”

  6. Un exem­ple seria l’euskera batua al País Basc, llen­gua arti­fi­cial ofi­ci­a­lit­zada cre­ada mit­jan­çant els dia­lec­tes cen­trals de l’euskera que va pro­vo­car molt de rebuig per for­çar des de les ins­ti­tu­ci­ons “públi­ques” l’a­pre­nen­tatge d’una llen­gua sense ús oral en detri­ment de la resta de dia­lec­tes con­cur­rents en cada regió, fet que ha ten­dit a uni­for­mar la gran riquesa lin­güís­tica prò­pia del País Basc. Un altre exem­ple a nivell de l’Es­tat espa­nyol són les expres­si­ons cone­gu­des com “vul­ga­ris­mes” de la llen­gua cas­te­llana, afe­gint una con­no­ta­ció de paraula “mal dita” a expres­si­ons prò­pies de mol­tes regi­ons de la peri­fè­ria penin­su­lar. Des dels ano­me­nats “Paï­sos Cata­lans” veiem una ten­dèn­cia a la mateixa estra­tè­gia jerar­quit­za­dora, esta­blint com ofi­cial el català cen­tral de la pro­vín­cia de Bar­ce­lona, i totes les demés vari­a­ci­ons i dia­lec­tes, com el valen­cià, el mallor­quí, o el gar­rotxí, com deri­vats d’a­quest. 

  7. Grup de Refle­xió per a l’Au­to­no­mia: “Mani­fest pel No-Si”

  8. La raó de ser de l’es­pe­ranto i la seva rela­ció amb la tra­di­ció anar­quista és molt sig­ni­fi­ca­tiva per enten­dre la rela­ció que hi ha entre les llen­gües i els Estats. L’es­pe­ranto es con­si­dera una llen­gua neu­tra que no fomenta cap impe­ri­a­lisme lin­güís­tic d’una nació sobre una altra. En con­tra­po­si­ció ens tro­bem amb què la llen­gua vehi­cu­lar a nivell inter­na­ci­o­nal actu­al­ment és l’an­glès, llen­gua de l’im­peri anglo­a­me­ricà. 

  9. Dké, Antón: “La dife­ren­cia entre pue­blo y nación”

  10. Tsi­ou­mas, Aris: “Anar­quismo social, una cor­ri­ente de futuro”

  11. Dal­mau, Blai: “Pro­cés Cons­ti­tu­ent o Revo­lu­ció Inte­gral?” 

  12. http://​inte­gra­re­vo­lu­cio.net/​ca/​revo­lu­cio-inte­gral/​que-ente­nem-per-revo­iu­cio-inte­gral/ 

  13. Per més infor­ma­ció sobre aquest tema, lle­giu el text sobre el debat de l’Es­tat del benes­tar. 

¿Que t'ha sem­blat el text? Pots dei­xar-nos un comen­tari més avall o com­par­tir-lo a les xar­xes soci­als. O si ho pre­fe­rei­xes, tenim altres tex­tos i un news­let­ter que et poden interes­sar.