La Via Revolucionària del No-Sí

Manifest per a la Independència sense Estat

Preàmbul

D’ençà que l’Es­ta­tut d’Au­to­no­mia de Cata­lu­nya va ser reta­llat pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal Espa­nyol al juny del 2010, una gran onada inde­pen­den­tista s’ha alçat entre la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya. Els mit­jans peri­o­dís­tics hege­mò­nics i la major part dels par­tits polí­tics han foca­lit­zat cada cop més l’a­ten­ció en aquest afer i un nom­bre crei­xent de per­so­nes ha sor­tit al car­rer per a rei­vin­di­car l’au­to­de­ter­mi­na­ció del poble de Cata­lu­nya. D’a­questa manera, en qües­tió de pocs anys, la inten­si­fi­ca­ció del naci­o­na­lisme espa­nyol re-cen­tra­lit­za­dor d’una banda i l’auge del naci­o­na­lisme català seces­si­o­nista de l’al­tra han esde­vin­gut fenò­mens soci­o­po­lí­tics dels nos­tres temps que reves­tei­xen indub­ta­ble­ment una trans­cen­dèn­cia his­tò­rica.

Totes les per­so­nes que esti­mem veri­ta­ble­ment la lli­ber­tat con­si­de­rem que qual­se­vol grup de pobla­ció que habita un cert ter­ri­tori té dret legí­tim a l’au­to­de­ter­mi­na­ció, tant en el sen­tit gene­ral de deter­mi­nar les seves con­di­ci­ons de vida com en el sen­tit res­trin­git de defi­nir les seves fron­te­res. Tan­ma­teix, això no implica neces­sà­ri­a­ment que la forma d’en­ten­dre l’au­to­de­ter­mi­na­ció pre­do­mi­nant avui dia, és a dir, aque­lla que advoca per la cre­a­ció d’Es­tats-nació, sigui una manera real­ment plau­si­ble d’e­xer­cir aquest dret fona­men­tal. En aquest sen­tit, s’es­cau que ens pre­gun­tem: exis­teix una via polí­tica que res­pon­gui a les moti­va­ci­ons posi­ti­ves de la causa inde­pen­den­tista cata­lana però que ho faci d’una manera subs­tan­ci­al­ment millor que la pro­posta naci­o­nal-esta­tista hege­mò­nica?

La des­co­mu­nal cam­pa­nya peri­o­dís­tica, par­la­men­tà­ria i pla­ta­for­mista que ha acom­pa­nyat i espe­ro­nat l’auge inde­pen­den­tista català ha abor­dat una infi­ni­tat de detalls de l’a­no­me­nat “pro­cés sobi­ra­nista”, però, en canvi, ha esca­mo­te­jat una qües­tió car­di­nal: a saber, el fet que exis­teix una genu­ïna “ter­cera via” per al poble de Cata­lu­nya, una via que no con­sis­teix en man­te­nir la sub­ju­ga­ció del poble a l’Es­tat espa­nyol, però tam­poc en crear un nou Estat-nació per a Cata­lu­nya. Aquesta via es troba en sin­to­nia amb la tra­di­ció lli­ber­tà­ria i amb els plan­te­ja­ments revo­lu­ci­o­na­ris inte­grals i con­sis­teix en dur a terme una abo­li­ció pro­gres­siva de tota enti­tat esta­tal en favor d’una nova ins­ti­tu­ci­o­na­lit­za­ció real­ment demo­crà­tica de la soci­e­tat.

L’ob­jec­tiu d’a­quest mani­fest, així com de la cam­pa­nya rela­ci­o­nada, és pre­ci­sa­ment posar sobre la taula el fet que la via del No-Sí (No a l’Es­tat, Sí a la Inde­pen­dèn­cia), tot i ser incon­ce­bi­ble dins dels marcs del para­digma cul­tu­ral domi­nant, tot i haver estat igno­rada pels par­tits par­la­men­ta­ris i les pla­ta­for­mes inde­pen­den­tis­tes, pot cons­ti­tuir la millor forma de resol­dre les qües­ti­ons eco­nò­mi­ques, cul­tu­rals i polí­ti­ques que sub­ja­uen en els naci­o­na­lis­mes i que ali­men­ten els con­flic­tes ter­ri­to­ri­als així com altres pro­ble­mà­ti­ques del món con­tem­po­rani.

Declaració

Les per­so­nes i col·lec­tius sig­nants actuem amb l’ob­jec­tiu gene­ral de rege­ne­rar la huma­ni­tat i refer la soci­e­tat a favor dels prin­ci­pis d’au­to­no­mia, comu­ni­tat, coo­pe­ra­ció i har­mo­nia eco­lò­gica, entre d’al­tres de simi­lars. Davant de l’auge del naci­o­nal-esta­tisme inde­pen­den­tista català, un feno­men for­ta­ment esti­mu­lat per les elits del poder i pels seus mit­jans de “comu­ni­ca­ció”, però que al mateix temps recull i cana­litza una volun­tat posi­tiva i popu­lar de canvi social i de recu­pe­ra­ció de la sobi­ra­nia sobre les nos­tres vides, ens sem­bla con­ve­ni­ent fomen­tar la refle­xió pro­funda i el dià­leg social sobre els valors i les ins­ti­tu­ci­ons que regei­xen la con­tem­po­ra­ne­ï­tat, així com posar de mani­fest que exis­tei­xen for­mes alter­na­ti­ves al naci­o­nal-esta­tisme per tal de resol­dre la qües­tió de les fron­te­res, les ins­ti­tu­ci­ons i les cul­tu­res naci­o­nals dels ter­ri­to­ris ano­me­nats Cata­lu­nya i Espa­nya. En aquest sen­tit, decla­rem que:

I. Cre­iem que per res­pon­dre amb conei­xe­ment de causa a la pri­mera pre­gunta del refe­rèn­dum pro­gra­mat pel 9N (“Vol que Cata­lu­nya sigui un Estat?”) cal que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya tin­guem ben pre­sent quina és la natu­ra­lesa de la ins­ti­tu­ció esta­tal. Des del seu esta­bli­ment als segles XVIII i XIX, l’Es­tat modern ha adop­tat, segons les cir­cums­tàn­cies, for­mes par­la­men­tà­ries o dic­ta­to­ri­als, governs d’es­quer­res o de dre­tes, però la seva essèn­cia ha estat sem­pre la mateixa: una estruc­tura mar­ca­da­ment oli­gàr­quica i buro­crà­tica, sepa­rada de la ciu­ta­da­nia i per damunt d’a­questa. L’Es­tat modern és un agent cau­sal de pri­mera impor­tàn­cia en la crisi gene­ra­lit­zada d’a­vui en dia; tal com han posat de mani­fest nom­bro­sos i diver­sos autors, la seva natu­ra­lesa és des­truc­tiva, opres­siva, vio­lenta i cap­ci­osa. No hi ha un sol Estat al món que no esti­gui d’una manera o altra tacat de sang, far­cit d’in­jus­tí­cia, eri­git en base a l’en­gany i l’ex­plo­ta­ció dels éssers humans i de la natura. Per tot això, no ens sem­bla l’op­ció més desit­ja­ble sor­tir del foc (lliu­rar-nos de l’Es­tat espa­nyol) per posar-nos a les bra­ses (sot­me­tre’ns a un nou Estat català). Hi ha millors for­mes d’or­ga­nit­zar la soci­e­tat i con­vi­dem a la ciu­ta­da­nia de Cata­lu­nya a refle­xi­o­nar seri­o­sa­ment sobre elles per així poder deci­dir amb ple conei­xe­ment de causa qui­nes estruc­tu­res volem per a la nos­tra soci­e­tat.

II. Pre­gun­tem: volem real­ment que Cata­lu­nya sigui “un país nor­mal”? Això és el que pre­co­nitza la mas­siva cam­pa­nya pro­pa­gan­dís­tica d’Òmnium Cul­tu­ral, però… Què implica avui la “nor­ma­li­tat”? Un de cada cinc nens passa gana men­tre es llen­cen tone­la­des de men­jar a les escom­bra­ries cada dia a causa de les legis­la­ci­ons dels paï­sos “nor­mals” i als interes­sos de les cor­po­ra­ci­ons “nor­mals”. Les espè­cies ani­mals i vege­tals s’es­tan extin­gint a una velo­ci­tat sense pre­ce­dents grà­cies a les acci­ons “nor­mals” dels paï­sos “nor­mals”. Dei­xar gent sense casa i cases sense gent també resulta ser d’a­llò més “nor­mal” en un país “nor­mal”. Podriem posar milers d’e­xem­ples que il·lus­tren fins a quin punt la “nor­ma­li­tat” dels paï­sos moderns resulta ser fran­ca­ment inde­sit­ja­ble. Només sor­tint-nos deci­di­da­ment de la “nor­ma­li­tat” podrem posar remei a la bar­ba­rie i la misè­ria del món con­tem­po­rani, ja que, com deia Ein­stein, “boge­ria és fer sem­pre el mateix i espe­rar resul­tats dife­rents”. La cons­ti­tu­ció d’un Estat català entra ple­na­ment dins de la nor­ma­li­tat del món con­tem­po­rani i per això mateix no podem espe­rar que pro­du­eixi resul­tats subs­tan­ci­al­ment dife­rents d’a­llò que pre­do­mina en el món con­tem­po­rani. Si volem resul­tats dife­rents, cal que explo­rem noves for­mes d’or­ga­nit­za­ció polí­tica, social i eco­nò­mica, adop­tant opci­ons real­ment inno­va­do­res i pro­gres­sis­tes, cre­a­ti­ves i lúci­des, valen­tes i mag­nà­ni­mes, alli­be­ra­do­res i soli­dà­ries, asse­nya­des i engres­ca­do­res, sor­tint de la deplo­ra­ble “nor­ma­li­tat” dels nos­tres temps.

III. Impug­nem l’o­pres­sió que el naci­o­na­lisme de l’Es­tat espa­nyol ha infli­git his­tò­ri­ca­ment cap al fet naci­o­nal català, però no con­si­de­rem que la forma cor­recta de defen­sar-nos d’e­lla sigui incor­rent en un altre naci­o­na­lisme esta­tista de tall cata­la­nista; la supera­ció veri­ta­ble­ment posi­tiva de les opres­si­ons naci­o­nals con­sis­teix en crear un nou movi­ment revo­lu­ci­o­nari inte­gral i glo­bal que impugni i superi l’ens esta­tal, agent cau­sal d’in­fi­ni­tat de pro­ble­mes, jun­ta­ment amb les altres estruc­tu­res opres­si­ves i per­ni­ci­o­ses (capi­ta­lisme, patri­ar­cat, etc.). Només d’a­questa manera acon­se­gui­rem superar la crisi gene­ra­lit­zada con­tem­po­rà­nia i, al mateix temps, desen­vo­lu­par cul­tu­res locals i regi­o­nals real­ment lliu­res, vives, autèn­ti­ques, popu­lars, sinèr­gi­ques i res­pec­tu­o­ses.

IV. Con­si­de­rem que el moment de la his­tò­ria con­tem­po­rà­nia en què el poble català ha esde­vin­gut més genu­ï­na­ment lliure i posi­ti­va­ment inde­pen­dent ha estat durant la revo­lu­ció de 1936. Aquesta cons­ti­tu­eix un esde­ve­ni­ment his­tò­ric mun­di­al­ment cone­gut pel fet que, mal­grat les defi­ci­èn­cies i des­en­certs dels revo­lu­ci­o­na­ris, i mal­grat les cir­cums­tàn­cies adver­ses cau­sa­des per l’ai­xe­ca­ment mili­tar fei­xista, a Cata­lu­nya i Aragó es va esco­me­tre una trans­for­ma­ció radi­cal i gene­ra­lit­zada de l’e­xis­tèn­cia humana en la qual les assem­blees de tre­ba­lla­dors i del poble van subs­ti­tuir bona part de les estruc­tu­res oli­gàr­qui­ques. D’a­questa manera, durant l’es­tiu de 1936 i fins als fets de maig de 1937, el poble de Cata­lu­nya sí que va avan­çar cap a una veri­ta­ble lli­ber­tat i una inde­pen­dèn­cia posi­tiva, tal com va posar de mani­fest George Orwell a “Home­natge a Cata­lu­nya”, entre d’al­tres ana­lis­tes i tes­ti­mo­nis; en canvi, la “Cata­lu­nya lliure i inde­pen­dent” que pro­mo­uen les elits polí­ti­ques cata­la­nes d’a­vui és un miratge, i el supo­sat “dret a deci­dir” que tan pro­cla­men, un dema­gò­gic suc­ce­dani.

V. Denun­ciem que el refe­rèn­dum pro­gra­mat pel 9N no acom­pleix les con­di­ci­ons míni­mes dels pro­ce­di­ments demo­crà­tics. En pri­mer lloc, la pre­gunta plan­te­jada exclou l’op­ció del No-Sí, con­cul­cant així el dret demo­crà­tic a la lliure expres­sió d’un posi­ci­o­na­ment que reflec­teix els plan­te­ja­ments lli­ber­ta­ris, els quals, com és sabut, comp­ten amb una nota­ble tra­di­ció a Cata­lu­nya. En segon lloc, la for­mu­la­ció de la pre­gunta i altres aspec­tes impor­tants del refe­rèn­dum no s’han deci­dit a tra­vés d’un pro­cés real­ment demo­crà­tic, és a dir, amb una par­ti­ci­pa­ció popu­lar lliure, directa i igua­li­tà­ria. Si s’ha­gués fet un pro­cés d’a­questa mena, natu­ral­ment, els par­ti­da­ris del No-Sí, amb el suport de totes les per­so­nes res­pec­tu­o­ses amb la lli­ber­tat d’ex­pres­sió, hagués­sim pro­po­sat que l’op­ció de “No a l’Es­tat, Sí a la Inde­pen­dèn­cia” fos pre­sent entre les pos­si­bles res­pos­tes al refe­rèn­dum. En última ins­tàn­cia, tot això només posa de mani­fest la veri­ta­ble natu­ra­lesa d’a­quest refe­rèn­dum: a saber, es tracta d’un espec­ta­cle pseudo-demo­crà­tic orques­trat des d’una ins­ti­tu­ció oli­gàr­quica com és el Par­la­ment i esce­ni­fi­cat pels mit­jans peri­o­dís­tics hege­mò­nics en mans de les elits esta­tals i mer­can­tils.

VI. Dis­sen­tim de les orga­nit­za­ci­ons de l’Es­querra Inde­pen­den­tista cata­lana en la cre­ença segons la qual la cons­ti­tu­ció d’un Estat català és un pas intrín­se­ca­ment desit­ja­ble en el camí de “can­viar-ho tot”. S’es­cau recor­dar, en aquest sen­tit, les mol­tes espe­ran­ces i il·lusi­ons que bona part de l’es­querra havia posat en els nous paï­sos asi­à­tics, afri­cans i lla­ti­no­a­me­ri­cans durant la segona mei­tat del segle XX i com aques­tes es van esgo­tar i desin­flar entre pas­sa­dis­sos minis­te­ri­als. La cre­a­ció d’un Estat català no ofe­reix, igual­ment, cap garan­tia de ser un pas veri­ta­ble­ment alli­be­ra­dor en ter­mes glo­bals. És més, aquest pas conté algu­nes poten­ci­a­li­tats mar­ca­da­ment nega­ti­ves: pot pro­vo­car que l’a­pa­rell esta­tal asso­leixi major accep­ta­ció i suport social a Cata­lu­nya, cosa que impli­ca­ria refor­çar aquesta ins­ti­tu­ció oli­gàr­quica tan fona­men­tal. D’al­tra banda, dis­sen­tim també de l’Es­querra Inde­pen­den­tista i d’al­tres par­tits de la soci­al­de­mo­crà­cia radi­cal cata­lana (Pro­cés Cons­ti­tu­ent) en la cre­ença segons la qual és neces­sari i/​o desit­ja­ble emprar les estruc­tu­res de poder esta­tals per a trans­for­mar la soci­e­tat. La tra­jec­tò­ria dels par­tits soci­al­de­mò­cra­tes d’ar­reu del món durant el dar­rer segle ha posat en evi­dèn­cia el fet que la soci­al­de­mo­crà­cia radi­cal, defi­nida com l’es­tra­tè­gia con­ce­buda per a rea­lit­zar una “revo­lu­ció anti­ca­pi­ta­lista” mit­jan­çant l’a­pa­rell de l’Es­tat, està, per diver­ses raons, con­na­tu­ral­ment des­ti­nada a fra­cas­sar en la seva pre­ten­sió de trans­for­mar radi­cal­ment i gra­du­al­ment l’or­dre esta­blert cap a un soci­a­lisme veri­ta­ble­ment demo­crà­tic. En el millor dels casos, aquesta estra­tè­gia pot brin­dar millo­res par­ci­als, super­fi­ci­als i sovint efí­me­res; en el pit­jor dels casos, pot jugar un paper reac­ci­o­nari, en coop­tar, absor­bir, con­fon­dre i neu­tra­lit­zar les volun­tats popu­lars de trans­for­ma­ció radi­cal i con­duir-les cap al refor­ça­ment dels ele­ments cons­ti­tu­tius de l’Es­tat (par­tits, par­la­ment, cen­tra­lit­za­ció, etc.) enlloc de cap a l’a­venç de l’au­to­no­mia, la des­cen­tra­lit­za­ció, l’as­sem­ble­a­risme i l’a­lli­be­ra­ment glo­bal.

VII. Pro­po­sem la cons­truc­ció d’As­sem­blees Popu­lars Con­fe­de­ra­des com a estruc­tura d’or­ga­nit­za­ció polí­tica per a subs­ti­tuir a l’Es­tat modern. L’As­sem­blea Popu­lar és la ins­ti­tu­ció deli­be­ra­tiva, deci­siva i exe­cu­tiva a la qual estan con­vo­cats a par­ti­ci­par, amb lli­ber­tat d’ex­pres­sió, amb igual­tat de con­di­ci­ons amb espe­rit fra­ter­nal i comu­ni­tari, tots els ciu­ta­dans d’una àrea geo­grà­fica deter­mi­nada, com ara un poble o un barri. És l’òr­gan polí­tic fona­men­tal d’una soci­e­tat veri­ta­ble­ment demo­crà­tica. Per coor­di­nar-se entre elles i pren­dre deci­si­ons con­jun­tes, les Assem­blees Popu­lars poden for­mar con­fe­de­ra­ci­ons, és a dir, assem­blees de dele­gats man­dats i revo­ca­bles, esco­llits per les Assem­blees Popu­lars. Aquesta forma d’or­ga­nit­za­ció polí­tica ha estat desen­vo­lu­pada his­tò­ri­ca­ment a molts llocs del món per tal d’a­con­se­guir una demo­crà­cia efec­tiva i ope­ra­tiva en grans quan­ti­tats de pobla­ció i grans exten­si­ons ter­ri­to­ri­als. Tan­ma­teix, per avan­çar cap a la plena sobi­ra­nia popu­lar, la cons­truc­ció i l’em­po­de­ra­ment de les Assem­blees Popu­lars Con­fe­de­ra­des no és sufi­ci­ent. Per reei­xir, aquest pro­cés ha d’a­nar acom­pa­nyat de la cons­truc­ció d’un sec­tor eco­nò­mic comu­ni­tari i auto­ges­ti­o­nat, de manera que no només creixi la demo­crà­cia polí­tica, sinó també la demo­crà­cia eco­nò­mica i en l’àm­bit labo­ral. A més, aquest pro­cés ha d’a­nar acom­pa­nyat, natu­ral­ment, d’un canvi subs­tan­cial en totes les esfe­res de la cul­tura humana.

VIII. Advo­quem per a que cada ciu­tat, poble i comarca de Cata­lu­nya, així com d’al­tres indrets del món, s’in­de­pen­ditzi del domini de qual­se­vol Estat. En aquest sen­tit, no igno­rem una impor­tant lliçó que la his­tò­ria ens ense­nya: a saber, que la hipo­cre­sia de la classe par­ti­to­crà­tica la fa capaç de fla­grants con­tra­dic­ci­ons entre dits i fets, entre l’a­vui i el demà. Així doncs, els par­tits par­la­men­ta­ris que avui es pre­sen­ten com a pala­dins del “dret a deci­dir” i del “dret a l’au­to­de­ter­mi­na­ció”, si mai arri­ben a ges­ti­o­nar un nou apa­rell d’Es­tat, molt pro­ba­ble­ment s’o­po­sa­ran a que exer­cim el dret a l’au­to­de­ter­mi­na­ció revo­lu­ci­o­nà­ria. En altres parau­les, quan una comarca o regió de Cata­lu­nya es vul­gui eman­ci­par de l’hi­po­tè­tic Estat català, tot esta­blint la sobi­ra­nia d’una Con­fe­de­ra­ció d’As­sem­blees Popu­lars acom­pa­nyada d’una xarxa d’e­co­no­mia comu­ni­tà­ria i auto­ges­ti­o­nà­ria, és pre­vi­si­ble que l’Es­tat català, com tot Estat, s’hi oposi amb vehe­mèn­cia, atès que la per­pe­tu­a­ció de la domi­na­ció és l’eix ver­te­bra­dor de l’es­ta­tisme i, enfront d’a­quest eix, el “dret a l’au­to­de­ter­mi­na­ció” i el “dret a deci­dir” resul­ten ser paper mullat, mera retò­rica, com mol­tes altres clàu­su­les de les cons­ti­tu­ci­ons moder­nes.

IX. Ente­nem la inde­pen­dèn­cia com un valor humà fona­men­tal que, per rea­lit­zar-se genu­ï­na­ment, ha d’a­nar asso­ciat a un altre valor com­ple­men­tari igual d’im­por­tant: la inter­de­pen­dèn­cia. Així doncs, advo­quem per què cada per­sona, cada col·lec­tiu, cada poble i ciu­tat, cada regió i cada país sigui inde­pen­dent i, al mateix temps, en dife­rents graus i de dife­rents mane­res, inter­de­pen­dent amb els altres. Tan­ma­teix, els valors de la inde­pen­dèn­cia i la inter­de­pen­dèn­cia nomes poden rea­lit­zar-se ple­na­ment a tra­vés de la cre­a­ció d’una veri­ta­ble demo­crà­cia inte­gral, una nova forma d’or­ga­nit­za­ció social en la qual cada per­sona pugui par­ti­ci­par direc­ta­ment i igua­li­tà­ri­a­ment en la for­mu­la­ció de les polí­ti­ques i en la presa de deci­si­ons que l’a­fec­ten. En un sis­tema d’Es­tat “repre­sen­ta­tiu” amb eco­no­mia de mer­cat capi­ta­lista, la inde­pen­dèn­cia i la inter­de­pen­dèn­cia són sos­ca­va­des de múl­ti­ples mane­res i de forma cons­tant, ja que la dinà­mica de tot aquest sis­tema es basa en gene­rar depen­dèn­cia res­pecte de les estruc­tu­res esta­bler­tes i res­pecte dels interes­sos dels poders oli­gàr­quics.

X. Pen­sem que un canvi subs­tan­cial i de gran abast, és a dir, una veri­ta­ble revo­lu­ció, és l’ú­nica forma de superar efec­ti­va­ment la crisi mul­ti­di­men­si­o­nal (eco­nò­mica, polí­tica, social, eco­lò­gica, etc.) en què estem immer­sos com a huma­ni­tat des de fa segles. No igno­rem les grans difi­cul­tats que com­porta la rea­lit­za­ció d’una trans­for­ma­ció d’a­questa natu­ra­lesa i d’a­quest calat, però cons­ta­tem que qual­se­vol plan­te­ja­ment menys pro­fund i menys ampli resulta, en el millor dels casos, insu­fi­ci­ent i, en el pit­jor, con­tra­pro­du­ent. Vista la crí­tica situ­a­ció del món con­tem­po­rani, ens sen­tim empla­çats a treure el bo i millor de nosal­tres matei­xos en el camí d’una immensa gesta trans­for­ma­dora que, per reei­xir, ha d’es­de­ve­nir mun­dial, inter­ge­ne­ra­ci­o­nal i inter­sec­to­rial. Per a desig­nar i pen­sar aquesta gesta, alguns col·lec­tius i per­so­nes recent­ment han comen­çat a emprar la noció de “Revo­lu­ció Inte­gral”, és a dir, una “revo­lu­ció que ha de can­viar tant l’in­te­rior de l’és­ser humà com les con­di­ci­ons exte­ri­ors que l’o­pri­mei­xen, que s’ha de pro­jec­tar cap a un futur dife­rent i obert, però també fer-se pre­sent avui, aquí i ara, tren­cant les cade­nes que ens ali­e­nen” (Félix Gar­cia, 2008). En altres parau­les, es tracta “d’un pro­cés his­tò­ric de trans­for­ma­ció de tots els àmbits de la soci­e­tat, un pro­cés que no està ori­en­tat a pren­dre el poder sinó a cons­truir una soci­e­tat nova” (Enric Duran, 2013). Pel cas de Cata­lu­nya, el pro­jecte de Revo­lu­ció Inte­gral “uni­fica tra­di­ció i canvi revo­lu­ci­o­nari, inte­grant pas­sat i futur, fusi­o­nant la veri­tat de la his­tò­ria amb l’im­puls per crear una nova Cata­lu­nya, sense domi­na­ció espa­nyola ni fran­cesa, sense gran capi­tal, sense ens esta­tal, sense polí­tics pro­fes­si­o­nals ni par­tits polí­tics, amb lli­ber­tat de cons­ci­èn­cia, polí­tica i civil, amb la llen­gua, la his­tò­ria i la cul­tura naci­o­nal res­tau­ra­des i desen­vo­lu­pa­des” (Félix Rodrigo, 2013). S’ar­güeix que aquesta revo­lu­ció és tant urgent com impor­tant per­què “el règim actual ha arri­bat a un nivell auto­des­truc­tiu que, a més d’im­pe­dir de manera irra­ci­o­nal la con­vi­ven­ci­a­li­tat humana, posa en risc la super­vi­vèn­cia de la nos­tra espè­cie així com la del con­junt d’es­pè­cies que poblen la Terra” (Antón Dké, 2013). A dife­rèn­cia de les con­cep­ci­ons trans­for­ma­do­res domi­nants en el segle pas­sat, resulta cada cop més notori que “la prin­ci­pal força motriu de la Revo­lu­ció Inte­gral no seran els interes­sos par­ti­cu­lars, imme­di­ats i mate­ri­als de les per­so­nes, sinó més aviat la qua­li­tat moral i la riquesa inte­rior d’a­ques­tes” (Blai Dal­mau, 2013). Per orga­nit­zar-nos, es diu que “cal que la Revo­lu­ció Inte­gral la rea­lit­zem en base a grups locals, apos­tant per la des­cen­tra­lit­za­ció i l’ac­ció local, però amb mires i pen­sa­ment glo­bal” (Inte­gra Revo­lu­cio, 2013).

Acció

Si el refe­rèn­dum del 9N s’ar­riba a rea­lit­zar, els par­ti­da­ris del No-Sí tenim diver­ses pos­si­bi­li­tats d’ac­ció:

  • Abs­ten­ció activa com a forma d’im­pug­nar el refe­rèn­dum. L’abs­ten­ció activa ha estat his­tò­ri­ca­ment una forma d’im­pug­na­ció dels fraus “demo­crà­tics” i una manera d’ex­pres­sar la volun­tat cons­ci­ent de no-coo­pe­ra­ció amb les per­ni­ci­o­ses estruc­tu­res de poder vigents. Com el seu nom indica, aquesta opció implica que ens abs­te­nim d’a­nar a votar i, al mateix temps, rea­lit­zem alguna acció polí­tica, indi­vi­dual o col·lec­ti­va­ment, rela­ci­o­nada amb l’a­fer de la vota­ció o amb el mateix pro­ce­di­ment impli­cat. Així doncs, si optem per abs­te­nir-nos acti­va­ment, durant la jor­nada del 9N i els dies del vol­tant serà esca­ient dur a terme algu­nes acci­ons polí­ti­ques que poden tenir mol­tís­sima més trans­cen­dèn­cia posi­tiva i efec­ti­vi­tat eman­ci­pa­dora que qual­se­vol forma de vot; heus aquí alguns sug­ge­ri­ments: con­vo­car una tro­bada d’in­ves­ti­ga­ció i refle­xió col·lec­tiva sobre aquests afers amb els nos­tres amics, com­panys i/​o fami­li­ars; difon­dre aquest mani­fest i altres tex­tos rela­ci­o­nats en paper i/​o digi­tal­ment; crear un grup d’es­tudi per apren­dre col·lec­ti­va­ment sobre for­mes soci­o­po­lí­ti­ques alter­na­ti­ves a l’Es­tat; fer una dona­ció a alguna orga­nit­za­ció o ini­ci­a­tiva que esti­gui ope­rant a favor de la via revo­lu­ci­o­nà­ria per a l’e­man­ci­pa­ció dels pobles; etc. Natu­ral­ment, totes aques­tes acci­ons no només resul­ten esca­ients en el marc de l’abs­ten­ció activa, sinó que també poden ser rea­lit­za­des, i és desit­ja­ble que així sigui, per part de per­so­nes que escu­llen adop­tar alguna de les altres opci­ons que figu­ren a con­ti­nu­a­ció.

  • Vot No-Sí encara que no sigui vali­dat. Podem escriure clara­ment un No-Sí a la pape­reta, encara que sigui con­si­de­rat vot nul. Aquesta és una manera de par­ti­ci­par en el refe­rèn­dum, mos­trant d’a­questa manera la nos­tra impli­ca­ció polí­tica en els afers de Cata­lu­nya, però expres­sant que no com­bre­guem amb cap de les opci­ons dona­des. Es tracta de votar en con­so­nàn­cia amb allò que con­si­de­rem idoni encara que el sis­tema oli­gàr­quic esta­blert ens digui que aquesta opció no té cabuda.

  • Vot Sí-Sí com a mal menor. També ens podem decan­tar per votar Sí-Sí però amb una acti­tud i una cons­ci­èn­cia radi­cal­ment dife­rent d’a­que­lla que pro­mo­uen les elits cata­la­nes inde­pen­den­tis­tes i els mit­jans peri­o­dís­tics al seu ser­vei. Es tracta de votar Sí-Sí per expres­sar que, dins de les opci­ons que les elits han dei­xat al nos­tre abast en aquest refe­rèn­dum, totes elles nega­ti­ves, con­si­de­rem que la cons­ti­tu­ció d’un Estat català pot ser menys nega­tiva que el man­te­ni­ment de Cata­lu­nya dins dels aus­pi­cis de l’Es­tat espa­nyol. Votar Sí-Sí com a mal menor implica que en rea­li­tat advo­quem pel No-Sí i, per tant, és aquesta l’op­ció que volem defen­sar públi­ca­ment sem­pre que puguem, és aquesta la via polí­tica a la que volem con­sa­grar la nos­tra ener­gia polí­tica; no ens fa cap il·lusió un Estat català i no pen­sem que cap Estat mereixi un recol­za­ment entu­si­asta per part del poble, però tan­ma­teix, dona­des les cir­cums­tàn­cies, votem de forma pos­si­bi­lista per evi­tar el mal major que ens sem­bla el man­te­ni­ment del statu quo de l’Es­tat espa­nyol.

Si la pro­hi­bi­ció de dur a terme el refe­rèn­dum per part de l’Es­tat espa­nyol dóna lloc a què aquest sigui rea­lit­zat auto-orga­nit­za­da­ment mit­jan­çant la deso­be­di­èn­cia, empla­cem a tots els grups locals que posin les urnes a incloure per ells matei­xos l’op­ció del No-Sí entre les pape­re­tes i a donar-li la visi­bi­li­tat deguda. Així mateix, sug­ge­rim que, en la mesura del pos­si­ble, les urnes esde­vin­guin un punt de tro­bada i de deli­be­ra­ció polí­tica en el qual es con­si­deri la cons­truc­ció pro­gres­siva d’As­sem­blees Popu­lars com a forma d’e­xer­cir, de forma genu­ïna, plena i efec­tiva, el dret a deci­dir sobre tot allò que ens con­cer­neix.

Cloenda

Afor­tu­na­da­ment, les lla­vors d’un altre món pos­si­ble i infi­ni­ta­ment més desit­ja­ble que la “nor­ma­li­tat” actual estan apa­rei­xent i ger­mi­nant arreu. Cata­lu­nya és, pro­ba­ble­ment, un dels llocs del pla­neta on l’e­fer­ves­cèn­cia cre­a­tiva per can­viar el món, amb el seu ven­tall d’i­ni­ci­a­ti­ves rege­ne­ra­do­res, ha flo­rit amb major ímpetu en el dar­rer lus­tre. Dese­nes de milers de cata­lans i cata­la­nes estem par­ti­ci­pant en pro­jec­tes com ara les xar­xes d’in­ter­canvi, els mul­ti­re­fe­rèn­dums de base, les llui­tes en defensa del ter­ri­tori, les coo­pe­ra­ti­ves inte­grals, les comu­ni­tats con­vi­ven­ci­als, els grups d’ac­ció polí­tica, els mèto­des de rege­ne­ra­ció agro­e­co­lò­gica, els ate­neus i cen­tres soci­als oku­pats, els grups d’es­tudi auto­ges­ti­o­nats, els sin­di­cats lli­ber­ta­ris, les assem­blees locals, les esco­les lliu­res, els grups de con­sum, etc. Aques­tes ini­ci­a­ti­ves i altres de simi­lars, tot i que encara són mino­ri­tà­ries, ja cons­ti­tu­ei­xen un salu­da­ble con­tra­pès res­pecte les dinà­mi­ques del mer­cat capi­ta­lista i de la buro­crà­cia esta­tista.

Però, sens dubte, podem anar més enllà. Amb les idees i les pràc­ti­ques apro­pi­a­des, podem avan­çar cap a l’es­ta­bli­ment dels fona­ments d’una soci­e­tat subs­tan­ci­al­ment dife­rent, radi­cal­ment millor, com­ple­ta­ment nova. Per acon­se­guir-ho, hem de posar-ho tot en qües­tió, rea­pren­dre a viure, exer­ci­tar-nos en l’au­to­crí­tica i l’auto-supera­ció. És l’hora de dia­lo­gar cor­te­sa­ment, de refle­xi­o­nar pro­fun­da­ment, d’es­tu­diar autò­no­ma­ment i de deba­tre ober­ta­ment per tal de tro­bar res­pos­tes plau­si­bles a les nom­bro­ses i diver­ses qües­ti­ons que tenim sobre la taula. I la qües­tió polí­tica fona­men­tal i pri­mor­dial que s’es­cau que ens plan­te­gem és jus­ta­ment aque­lla que les ins­tàn­cies del sis­tema esta­blert més enco­brei­xen i esca­mo­te­gen: “És pos­si­ble i desit­ja­ble viure sense Estat?” És l’hora de fer una polí­tica del poble i per al poble, una polí­tica arre­lada a les pla­ces, com en la mobi­lit­za­ció del 15M de 2011, però ara plan­te­jant-nos seri­o­sa­ment l’es­men­tada pre­gunta. És l’hora de pen­sar pro­fun­da­ment sobre quina huma­ni­tat volem i fei­ne­jar hones­ta­ment per fer-la pos­si­ble des d’a­quí i des d’ara!

Cata­lu­nya, 11 de Setem­bre del 2014

NOTA. La sig­na­tura d’a­quest mani­fest està oberta a totes les per­so­nes, col·lec­tius i orga­nit­za­ci­ons que sen­tin afi­ni­tat amb les seves idees fona­men­tals i vul­guin mani­fes­tar-ho. Per sig­nar-lo, cal emple­nar el for­mu­lari d’ad­he­sió dis­po­ni­ble a www.no-si.cat. Es pot sig­nar encara que es tin­guin reser­ves, comen­ta­ris, apor­ta­ci­ons, sug­ge­ri­ments. Si es volen fer comen­ta­ris, es pot fer a la sec­ció de comen­ta­ris que es troba sota el mani­fest. Si es vol expres­sar també alguna refle­xió, pro­posta, sen­ti­ment, infor­ma­ció o rese­reva en rela­ció als con­tin­guts del mani­fest es pot fer arri­bar un docu­ment amb les per­ti­nents refle­xi­ons a pla­ta­forma@no-si.cat. Aques­tes refle­xi­ons es faran públi­ques en un recull que sor­tirà a la llum abans del 9-N.

¿Que t'ha sem­blat el text? Pots dei­xar-nos un comen­tari més avall o com­par­tir-lo a les xar­xes soci­als. O si ho pre­fe­rei­xes, tenim altres tex­tos i un news­let­ter que et poden interes­sar.