Manifest pel No-Sí

la revolució, sense Estat-nació, és la solució!

El Par­la­ment de Cata­lu­nya apro­varà prò­xi­ma­ment una pre­gunta i una data per rea­lit­zar un refe­rèn­dum sobre la “inde­pen­dèn­cia” de Cata­lu­nya. La pre­gunta, acor­dada per diver­sos par­tits par­la­men­ta­ris, serà doble: “Vol que Cata­lu­nya sigui un Estat? En cas afir­ma­tiu, vol que sigui inde­pen­dent?”[1]. En aquest Mani­fest, en pri­mer lloc, expo­sa­rem el nos­tre posi­ci­o­na­ment res­pecte aquesta qües­tió, expli­cant els motius pels quals res­pon­dríem amb un No-Sí a les res­pec­ti­ves pre­gun­tes, és a dir, dona­ríem una res­posta que ha estat impe­dida en la for­mu­la­ció pro­mul­gada. En segon lloc, farem algu­nes con­si­de­ra­ci­ons gene­rals sobre el fet naci­o­nal i el naci­o­na­lisme. Per aca­bar, refle­xi­o­na­rem sobre les poten­ci­a­li­tats del con­flicte naci­o­na­lista a les nos­tres con­tra­des i sobre el paper que està jugant l’es­querra inde­pen­den­tista d’una banda, i el paper que podem jugar els revo­lu­ci­o­na­ris inte­grals de l’al­tra, en tot aquest afer.

1. No volem cap Estat

En pri­mer lloc, és bo notar que la pri­mera pre­gunta del refe­rèn­dum és cap­ci­osa ja que inqui­reix sobre la pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya sigui un Estat quan, per defi­ni­ció, Cata­lu­nya no pot ser un Estat. El voca­ble Cata­lu­nya fa refe­rèn­cia a un ter­ri­tori, no a les seves estruc­tu­res polí­ti­ques. No és el mateix França que l’Es­tat fran­cès, ni Girona és sinò­nim d’A­jun­ta­ment de Girona. Cata­lu­nya pot estar ges­ti­o­nada i domi­nada per un o altre Estat, però no serà mai en si mateixa un ens esta­tal. Mit­jan­çant l’ús inde­gut del llen­guatge, la pre­gunta pro­mul­gada con­fon Estat i ter­ri­tori, inten­tant, d’a­questa manera, embu­llar con­cep­tu­al­ment i fusi­o­nar ima­gi­nà­ri­a­ment les estruc­tu­res de domi­na­ció amb els ter­ri­to­ris domi­nats, una sub­til estra­ta­gema lin­güís­tica gen­ti­lesa dels “repre­sen­tants del poble”.

En segon lloc, per res­pon­dre amb conei­xe­ment de causa la pri­mera pre­gunta cal que els ciu­ta­dans de Cata­lu­nya tin­guem ben pre­sent quina és l’es­sèn­cia de la ins­ti­tu­ció esta­tal. L’Es­tat modern es va ges­tar durant el segles XIV-XVII i es va impo­sar com a ins­ti­tu­ció polí­tica fona­men­tal arreu del món a tra­vés de les revo­lu­ci­ons libe­rals dels segles XVIII i XIX. Des d’a­les­ho­res ha adop­tat, segons les cir­cums­tàn­cies, for­mes par­la­men­tà­ries o dic­ta­to­ri­als, governs d’es­quer­res o de dre­tes, però la seva essèn­cia ha estat sem­pre la mateixa: una estruc­tura mar­ca­da­ment jeràr­quica i buro­crà­tica, sepa­rada de la ciu­ta­da­nia i per damunt d’a­questa. L’Es­tat-nació és un apa­rell de domi­na­ció i de coer­ció pro­fes­si­o­nal que es va ins­tau­rar sos­ca­vant i des­man­te­llant les ins­ti­tu­ci­ons real­ment demo­crà­ti­ques de la soci­e­tat popu­lar tra­di­ci­o­nal, com ara el Con­sell Obert i el Comu­nal a la Penín­sula Ibè­rica. És un agent cau­sal de pri­mera impor­tàn­cia en la crisi gene­ra­lit­zada d’a­vui en dia; la seva essèn­cia és des­truc­tiva, vio­lenta i cap­ci­osa, tal com va posar de mani­fest el mateix Maquia­vel. No hi ha un sol Estat al món que no esti­gui tacat de sang, far­cit d’in­jus­tí­cia, eri­git en base a l’en­gany i a l’ex­plo­ta­ció dels éssers humans i de la natura.

Diem rotun­da­ment NO a un hipo­tè­tic Estat català per­què no volem sor­tir del foc per caure a les bra­ses. Un Estat català seria només una nova expres­sió de la mateixa font de pro­ble­mes: la domi­na­ció polí­tica en forma d’Es­tat “demo­crà­tic repre­sen­ta­tiu”. Si volem alli­be­rar-nos real­ment de l’es­pi­ral de misè­ria i bar­ba­ri­tat en què es troba el món con­tem­po­rani és menes­ter que comen­cem a impug­nar efec­ti­va­ment aquesta domi­na­ció a tra­vés d’una polí­tica real­ment demo­crà­tica, rea­lit­zada en el marc d’As­sem­blees Popu­lars Con­fe­de­ra­des, en franca opo­si­ció a l’es­pec­ta­cle oli­gàr­quic del Par­la­ment. Les múl­ti­ples cri­sis del segle XXI ens empla­cen urgent­ment a orga­nit­zar-nos al marge de l’Es­tat i con­tra el mateix, de forma simi­lar a com el poble de Cata­lu­nya va saber fer amb gran sol­vèn­cia durant el pri­mer terç del segle XX.

2. Volem veritable independència

Con­si­de­rem que la inde­pen­dèn­cia és un valor humà fona­men­tal que, per rea­lit­zar-se genu­ï­na­ment, ha d’a­nar asso­ciat a un altre valor tant o més impor­tant: la inter­de­pen­dèn­cia. Advo­quem per­què cada per­sona, cada col·lec­tiu, cada poble, cada regió i cada país sigui inde­pen­dent i, al mateix temps, en dife­rents graus i de dife­rents mane­res, inter­de­pen­dent amb els altres. La veri­ta­ble inde­pen­dèn­cia a tots els nivells pot rea­lit­zar-se només a tra­vés de l’au­to­no­mia gene­ra­lit­zada, la qual implica la cre­a­ció d’una veri­ta­ble demo­crà­cia on cada per­sona pugui par­ti­ci­par directa i igua­li­tà­ri­a­ment en la for­mu­la­ció de les polí­ti­ques i en la presa de deci­si­ons que l’a­fec­ten. Però la inde­pen­dèn­cia que pro­po­sen els par­tits “inde­pen­den­tis­tes” no con­sis­teix en això, sinó en la cre­a­ció de noves estruc­tu­res d’Es­tat, és a dir, en reno­var les for­mes de depen­dèn­cia.

Diem deci­di­da­ment SÍ a la inde­pen­dèn­cia de Cata­lu­nya, però pre­ci­sant que, segons pen­sem, la veri­ta­ble inde­pen­dèn­cia d’un país és indis­so­ci­a­ble de la inde­pen­dèn­cia de cada una de les seves regi­ons, pobles i per­so­nes. A més, la inde­pen­dèn­cia polí­tica és indis­so­ci­a­ble de la inde­pen­dèn­cia eco­nò­mica. És per això que un sis­tema d’Es­tat amb eco­no­mia de mer­cat capi­ta­lista és sem­pre anti­tè­tic a la veri­ta­ble inde­pen­dèn­cia: un Estat suposa, per defi­ni­ció, la impo­si­ció de deci­si­ons al con­junt de la pobla­ció per part d’una elit polí­tica que con­cen­tra la potes­tat de manar a tra­vés d’un con­glo­me­rat d’ins­tàn­cies buro­crà­ti­ques i oli­gàr­qui­ques; una eco­no­mia de mer­cat suposa, per defi­ni­ció, que les deci­si­ons eco­nò­mi­ques fona­men­tals que­den en mans de les dinà­mi­ques de la com­pe­tèn­cia mer­can­til i de cada una de les enti­tats empre­sa­ri­als pri­va­des. No hi ha cap estat al món que apli­qui veri­ta­ble­ment el prin­cipi d’au­to­de­ter­mi­na­ció i de sub­si­di­a­ri­e­tat, sen­zi­lla­ment, per­què la des­cen­tra­lit­za­ció i l’au­to­no­mia són anti­tè­ti­ques a la natu­ra­lesa de l’ens esta­tal. No hi ha cap eco­no­mia de mer­cat al món que per­meti la veri­ta­ble inde­pen­dèn­cia dels pobles i de les per­so­nes, sen­zi­lla­ment, per­què aquest sis­tema eco­nò­mic es basa en des­pos­seir a les per­so­nes i espo­liar els pobles per així fer-nos més depen­dents de les cor­po­ra­ci­ons empre­sa­ri­als i dels seus meca­nis­mes d’ex­plo­ta­ció labo­ral.

3. Defensem el fet nacional sense incórrer en el nacionalisme

Pro­ba­ble­ment, el prin­ci­pal fac­tor que ha espe­ro­nat l’auge de l’in­de­pen­den­tisme esta­tista català en els dar­rers anys són les rei­te­ra­des pro­vo­ca­ci­ons anti­ca­ta­la­nes de l’Es­tat espa­nyol. Aquest ha reta­llat les com­pe­tèn­cies del govern de Cata­lu­nya i s’ha acar­nis­sat con­tra la llen­gua i la cul­tura cata­lana a tra­vés de legis­la­ci­ons (llei Wert), reso­lu­ci­ons (Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal), cam­pa­nyes (pro­pa­ganda medi­à­tica anti­ca­ta­lana), etc. Aques­tes pro­ble­mà­ti­ques tenen la seva causa última en la prò­pia natu­ra­lesa de l’ens esta­tal i en la prò­pia noció d’Es­tat-nació, sor­gida al segle XVIII per tal de jus­ti­fi­car l’es­ta­bli­ment dels Estats moderns. La pre­ten­sió que el fet naci­o­nal pugui deli­mi­tar-se amb fron­te­res és una ente­lè­quia que com­porta sem­pre un for­ça­ment de la rea­li­tat, men­tre que la ide­o­lo­gia segons la qual les estruc­tu­res polí­ti­ques han de coin­ci­dir amb aque­lles fron­te­res, és a dir, la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista, és una font ines­go­ta­ble d’in­con­gru­èn­cies i pro­ble­mes. Per tal de res­pec­tar veri­ta­ble­ment el fet naci­o­nal en tota la seva diver­si­tat, espon­ta­ne­ï­tat i entre­mes­cla­ment, per tal que la llen­gua i la cul­tura de cada per­sona i de cada indret puguin expres­sar-se natu­ral­ment i desen­vo­lu­par-se lliu­re­ment, és menes­ter des­vin­cu­lar com­ple­ta­ment el fet naci­o­nal de les fron­te­res i estruc­tu­res polí­ti­ques, en altres parau­les, cal llen­çar la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista a les escom­bra­ries de la his­tò­ria.

Impug­nem l’o­pres­sió que el naci­o­na­lisme de l’Es­tat espa­nyol ha infli­git his­tò­ri­ca­ment cap al fet naci­o­nal català, però no con­si­de­rem que la forma cor­recta de defen­sar-nos d’e­lla sigui incor­rent en un altre naci­o­na­lisme, enar­bo­rant l’es­te­lada; la supera­ció veri­ta­ble­ment posi­tiva de les opres­si­ons naci­o­nals con­sis­teix en crear un nou movi­ment revo­lu­ci­o­nari inte­gral i glo­bal que impugni tant l’ens esta­tal, agent cau­sal d’in­fi­ni­tat de pro­ble­mes, com la ide­o­lo­gia naci­o­na­lista, font de con­flic­tes i d’o­pres­si­ons naci­o­nals. D’a­questa manera acon­se­gui­rem desen­vo­lu­par cul­tu­res locals i regi­o­nals real­ment vives, lliu­res, autèn­ti­ques, popu­lars, sinèr­gi­ques i res­pec­tu­o­ses.

4. Evitem l’escalada de bel·ligerància nacionalista

A tra­vés d’a­quest Mani­fest volem fer una crida per a evi­tar que les elits polí­ti­ques, tant cata­la­nes com espa­nyo­les, acon­se­guei­xin invo­lu­crar ple­na­ment al poble Cata­lu­nya en el crei­xent con­flicte entre l’Es­tat espa­nyol i el proto-Estat català. La his­tò­ria ens ense­nya que els Estats es recol­zen sovint en el con­flicte i la riva­li­tat entre ells, ati­ant el naci­o­na­lisme i la bel·lige­ràn­cia per així, en última ins­tàn­cia, afer­mar la domi­na­ció en els seus res­pec­tius ter­ri­to­ris. En deter­mi­na­des con­jun­tu­res, si resulta con­ve­ni­ent pels interes­sos de diver­sos sec­tors del poder, aquests con­flic­tes poden aug­men­tar en inten­si­tat fins adop­tar una forma bèl·lica, tal com va suc­ceir en la ex-Yugos­la­via.

Jus­ta­ment, alguns comen­ta­ris­tes han asse­nya­lat paral·lelis­mes entre l’at­mos­fera social de la Iugos­là­via pre­bèl·lica i l’at­mos­fera que es res­pira a les nos­tres con­tra­des avui en dia: la cris­pa­ció va en aug­ment; cada cop més ener­gia social és cana­lit­zada a tra­vés de la dis­puta naci­o­na­lista; els atacs ver­bals, les ame­na­ces i els menys­preus s’han mul­ti­pli­cat en el dar­rer lus­tre. Els mit­jans de “comu­ni­ca­ció” han incre­men­tat pro­gres­si­va­ment l’a­ten­ció que dedi­quen a aquest assumpte, bom­bar­de­jant les cons­ci­èn­cies de la pobla­ció amb els fer­vors i furors naci­o­na­lis­tes en les seves diver­ses expres­si­ons: cele­bra­ci­ons mul­ti­tu­di­nà­ries, debats ence­sos, reso­lu­ci­ons pro­vo­ca­do­res, decla­ra­ci­ons il·lusi­o­na­do­res… I bé, cap a on ens pot por­tar aquesta esca­lada?

Arri­bat el moment en què el Par­la­ment decla­rés la “inde­pen­dèn­cia” de Cata­lu­nya, pre­su­mi­ble­ment, l’Es­tat espa­nyol desau­to­rit­za­ria la deci­sió tal com ha adver­tit. Apli­cant la legis­la­ció cons­ti­tu­ci­o­nal per man­te­nir la “indis­so­lu­ble uni­tat d’Es­pa­nya”, no seria estrany que l’Es­tat espa­nyol emprés la força de les armes, dis­so­lent el Par­la­ment i incre­men­tant la mili­ta­rit­za­ció de les nos­tres con­tra­des per frus­trar la cre­a­ció d’un Estat català. Alguns con­fien que l’e­lit inter­na­ci­o­nal, amb la “bon­dat” que la carac­te­ritza, ens vin­dria a “sal­var” en un esce­nari com aquest. Però els fets indi­quen més aviat el con­trari: cap mem­bre ni òrgan de l’e­lit inter­na­ci­o­nal s’ha com­pro­mès míni­ma­ment a emprar la força de les armes per defen­sar la sepa­ra­ció de Cata­lu­nya, men­tre que alguns d’ells sí que han afir­mat que aquest con­flicte “és un afer intern d’Es­pa­nya”.

Allò que es troba a les nos­tres mans i pot resul­tar deci­siu és la nos­tra actu­a­ció com a poble. Si el poble es deixa endur pels furors pro­mo­guts per les ide­o­lo­gies naci­o­na­lis­tes i les ins­ti­tu­ci­ons esta­tis­tes, la cris­pa­ció social pot aug­men­tar fins a nivells inu­si­tats, aca­pa­rant una gran part de l’a­ten­ció pública i sos­ca­vant seri­o­sa­ment les pos­si­bi­li­tats d’un alli­be­ra­ment real del poble de Cata­lu­nya. Amb aques­tes parau­les volem fer doncs un toc d’a­lerta sobre el fac­tor con­tra­re­vo­lu­ci­o­nari que supo­sa­ria un pro­cés de crei­xent bel·lige­ràn­cia en ter­mes esta­tis­tes i naci­o­na­lis­tes. La con­tesa naci­o­nal-esta­tista actual no té cap pos­si­bi­li­tat de por­tar-nos cap a una situ­a­ció real­ment posi­tiva, ja que no estem par­lant d’un con­flicte en què el poble orga­nit­zat autò­no­ma­ment i cons­ci­ent s’en­fronta a totes les for­mes de domi­na­ció, tot cons­truint una soci­e­tat real­ment demo­crà­tica, subs­tan­ci­al­ment millor que l’ac­tual, sinó que es tracta d’un con­flicte en què la forma de domi­na­ció esta­tal, una o altra, sem­pre hi sor­tirà gua­nyant i, per tant, en última ins­tàn­cia, el poble sem­pre hi sor­tirà per­dent.

5. Qüestionem el Cavall de Troia

S’es­cau la pre­gunta: quin està essent el paper de l’Es­querra Inde­pen­den­tista en aquesta con­jun­tura? Exa­mi­nem l’e­xem­ple de la Can­di­da­tura d’U­ni­tat Popu­lar (CUP), el par­tit que ha entrat al Par­la­ment de Cata­lu­nya fa poc més d’un any amb tres dipu­tats. La CUP es va pre­sen­tar a les elec­ci­ons com “la veu del car­rer al par­la­ment” i com a “Cavall de Troia dels movi­ments soci­als a les ins­ti­tu­ci­ons”. Tan­ma­teix, en el cas del refe­rèn­dum, sem­bla ser que s’ha “obli­dat” que hi ha per­so­nes del car­rer i dels movi­ments soci­als que podrien voler votar No-Sí. Era pre­vi­si­ble que la CUP no pro­mo­gués el No-Sí, donat que un eix fona­men­tal de seva línia pro­gra­mà­tica con­sis­teix en la cre­a­ció d’un estat català. Però per fer mèrit a les pro­cla­mes de ser un par­tit “demo­crà­tic radi­cal” i a les pre­ten­si­ons de ser “amic d’a­llò lli­ber­tari”, la CUP hagués hagut d’in­ter­ve­nir en favor de per­me­tre l’ex­pres­sió del No-Sí, l’op­ció més afí als plan­te­ja­ments lli­ber­ta­ris. Tal inter­ven­ció hagués estat molt sen­zi­lla: n’hi hau­ria prou amb pre­sen­tar una esmena per supri­mir l’ex­pres­sió “en cas afir­ma­tiu” que pre­ce­deix a la segona pre­gunta, tot expli­cant que la res­posta No-Sí és de caràc­ter revo­lu­ci­o­nari i que el poble de Cata­lu­nya compta amb una relle­vant tra­di­ció revo­lu­ci­o­nà­ria que ha de poder expres­sar-se per tal que el refe­rèn­dum compti amb amb un mínim de qua­li­tat demo­crà­tica.

Però malau­ra­da­ment la posi­ció de la CUP en aquest afer és encara més fla­grant­ment anti­de­mo­crà­tica. Aquest par­tit no només impe­deix l’ex­pres­sió del vot revo­lu­ci­o­nari sinó que, si per ell fos, tam­poc l’op­ció fede­ra­lista del Sí-No podria expres­sar-se: la CUP vol­dria reduir al mínim les pos­si­bi­li­tats d’ex­pres­sió del poble en aquest refe­rèn­dum, pro­po­sant una sola pre­gunta binà­ria per tal de for­çar el resul­tat que ella desitja, el Sí a la “inde­pen­dèn­cia” esta­tista. En això con­sis­teix la “demo­crà­cia radi­cal”? No era això, com­panys, no era això… I és que aquesta his­tò­ria ja és molt vella i s’ha repe­tit massa cops: aquells que pre­te­nen trans­for­mar l’or­dre esta­blert par­ti­ci­pant com a “repre­sen­tants” en les seves estruc­tu­res, en la mesura que obte­nen poder, s’em­mot­llen a les inèr­cies i les dinà­mi­ques anti­de­mo­crà­ti­ques del sis­tema esta­tal-mer­can­til. Per tot això, farem bé de pre­gun­tar-nos: és la CUP real­ment un Cavall de Troia dels movi­ments soci­als dins del Par­la­ment o més aviat un Cavall de Troia del Par­la­ment dins dels movi­ments soci­als?

6. Avancem cap a la Revolució Integral!

La dimen­sió polí­tica de les nos­tres vides, és a dir, l’ac­ti­vi­tat deli­be­ra­tiva i deci­siva sobre els assump­tes de l’es­fera pública que ens con­cer­nei­xen, no pot desen­vo­lu­par-se ade­qua­da­ment a tra­vés dels meca­nis­mes pse­duo-demo­crà­tics amb els quals compta el sis­tema de domi­na­ció esta­blert. Aquest refe­rèn­dum és una bona mos­tra de com el sis­tema esta­tal-mer­can­til orques­tra l’es­pec­ta­cle de la “polí­tica” amb el fi últim de legi­ti­mar-se i dis­treure la nos­tra aten­ció dels pro­ces­sos que real­ment ens per­me­trien alli­be­rar-nos: la refle­xió rigo­rosa i pro­funda, l’auto-orga­nit­za­ció col·lec­tiva i autò­noma, la millora moral quo­ti­di­ana i l’em­po­de­ra­ment popu­lar a tra­vés d’un movi­ment de tran­si­ció pel canvi glo­bal demo­crà­tic.

En algu­nes mani­fes­ta­ci­ons del 15M es va core­jar una con­signa plena de sen­tit: “el pro­blema és el sis­tema, la solu­ció és la revo­lu­ció”. Un refe­rèn­dum con­vo­cat per una ins­ti­tu­ció oli­gàr­quica com és el Par­la­ment i esce­ni­fi­cat pels mit­jans de “comu­ni­ca­ció” de mas­ses, forma part del pro­blema, no de la solu­ció. Per això, a tra­vés de les nos­tres pos­si­bi­li­tats de difu­sió, els sota­sig­nats advo­ca­rem per l’abs­ten­ció activa en aquest refe­rèn­dum, enco­rat­jant a tot­hom a refle­xi­o­nar sobre l’op­ció revo­lu­ci­o­nà­ria, l’op­ció exclosa del No-Sí. Cal que res­pon­guem a mol­tes pre­gun­tes per cons­truir una Cata­lu­nya i un món real­ment inde­pen­dents i auto­de­ter­mi­nats, és a dir, sense Estats. Si res­po­nem encer­ta­da­ment a elles, amb fets i parau­les, esta­rem ini­ci­ant una Revo­lu­ció Inte­gral: una trans­for­ma­ció pro­funda i gene­ra­lit­zada de la nos­tra forma de vida, un canvi qua­li­ta­tiu i de gran abast en les estruc­tu­res i el valors que defi­nei­xen la nos­tra soci­e­tat.

Només canviant-ho tot serem independents!


  1. Artur Mas va anun­ciar que la segona pre­gunta seria “En cas afir­ma­tiu, vol que sigui un Estat inde­pen­dent?”. Tan­ma­teix, diver­sos mit­jans de “comu­ni­ca­ció” van excu­sar la redun­dàn­cia esta­tista del pre­si­dent i van ome­tre encer­ta­da­ment el terme “Estat” que lògi­ca­ment ja queda inclòs en l’ex­pres­sió “en cas afir­ma­tiu”. La for­mu­la­ció que emprem en aquest Mani­fest és aquesta dar­rera ja que és la que més s’a­propa a la for­mu­la­ció que con­si­de­rem més neta­ment demo­crà­tica (al per­me­tre l’ex­pres­sió de totes les pos­si­bi­li­tats) i lin­güi­si­ti­ca­ment cor­recta (al no redun­dar inne­ces­sà­ri­a­ment): “Vol que Cata­lu­nya tin­gui un Estat propi? Vol que Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent?”. Tan­ma­teix, és alta­ment pro­ba­ble que la for­mu­la­ció que final­ment pre­val­gui sigui aque­lla que con­tin­gui més redun­dàn­cies i dis­tor­si­ons esta­tis­tes, és a dir, la que va ser pro­nun­ci­ada pel pre­si­dent. 

¿Que t'ha sem­blat el text? Pots dei­xar-nos un comen­tari més avall o com­par­tir-lo a les xar­xes soci­als. O si ho pre­fe­rei­xes, tenim altres tex­tos i un news­let­ter que et poden interes­sar.