Reforma o revolució?

Pensant la transformació social avui:
Construir un nou món ⟺ Acabar amb l'ordre establert

Introducció[1]

Actu­al­ment ens tro­bem en un món hiperin­dus­tri­a­lit­zat, depre­da­dor de recur­sos, regit per una sal­vatge eco­no­mia de mer­cat i grans Estats, ins­ti­tu­ci­ons que es dis­fres­sen de garants de la segu­re­tat i la lli­ber­tat, però que en rea­li­tat no són més que màs­ca­res per man­te­nir uns règims de domi­na­ció i d’ex­plo­ta­ció. En aquests ter­ri­to­ris sobre­vi­uen indi­vi­dus indi­vi­du­a­lit­zats i indi­vi­du­a­lis­tes, ali­e­nats i còm­pli­ces del sis­tema, que en la seva majo­ria no es qües­ti­o­nen l’or­dre esta­blert sinó que opten per una apa­tia i un vic­ti­misme con­for­mista.

Avui aquest món està en crisi. A occi­dent es des­plo­men els valors d’una civi­lit­za­ció: l’or­ga­nit­za­ció poli­tico eco­nò­mica comença a fer fallida, l’a­bun­dàn­cia de recur­sos mate­ri­als i la fic­ció del crè­dit han tocat sos­tre, l’e­xèr­cit de reserva no para de créi­xer i s’en­tre­veu la veri­ta­ble natu­ra­lesa del tre­ball assa­la­riat com a forma d’es­cla­vi­tud, falsa lli­ber­tat en un món de cade­nes. El fet que el sis­tema cada cop pugui satis­fer menys les prò­pies expec­ta­ti­ves i pro­me­ses, li fa per­dre cre­di­bi­li­tat i força.

Així, se’ns obre una fines­tra d’o­por­tu­ni­tat, un moment en què es fan molt evi­dents les con­tra­dic­ci­ons del propi sis­tema i la inca­pa­ci­tat de l’Es­tat i del mer­cat per cobrir les neces­si­tats huma­nes més bàsi­ques. Aquesta fines­tra s’o­bre des­prés de dèca­des de desen­vo­lu­pa­ment de l’Es­tat de benes­tar[2] a occi­dent, d’a­ni­qui­lar les comu­ni­tats i els seus lla­ços d’a­juda mútua dei­xant només indi­vi­dus aïllats i inso­ci­a­bles[3].

Davant d’a­questa situ­a­ció sor­geix una pre­gunta fona­men­tal: llui­tem per can­viar-ho o ens con­for­mem i “tirem” amb el que hi ha? Aquest text va diri­git a les per­so­nes que es decan­ten clara­ment per l’op­ció trans­for­ma­dora, a les quals enviem d’en­trada una càlida abra­çada.

Com sem­pre, l’op­ció menys còmoda és la que ens obre més pre­gun­tes: Com sor­tir d’a­questa dinà­mica?; fins on ha d’ar­ri­bar el canvi que ens per­meti sor­tir-ne?; qui­nes en són les cau­ses? I és aquí on es pre­senta una gran dico­to­mia que, com argu­men­ta­rem més enda­vant, té con­se­qüèn­cies deter­mi­nants en la nos­tra acció trans­for­ma­dora: les cau­ses pro­ve­nen d’un mal fun­ci­o­na­ment del sis­tema esta­tal-capi­ta­lista o bé són con­se­qüèn­cia ine­vi­ta­ble de les dinà­mi­ques inhe­rents a aquest?

Segons la pri­mera opció, el pro­blema no és l’or­ga­nit­za­ció en Estats i mer­cat auto-regu­lat capi­ta­lista, sinó alguns ele­ments rela­tius al fun­ci­o­na­ment d’a­quest sis­tema. Així, úni­ca­ment a tra­vés de can­vis par­ci­als (refor­mes), tot con­ser­vant el marc sis­tè­mic, podem arri­bar a una soci­e­tat que no repro­du­eixi les dinà­mi­ques nega­ti­ves que ens ame­na­cen. Com que la idea base d’a­questa opció és que amb refor­mes n’hi ha prou, l’a­no­me­nem refor­misme. Mol­tes d’a­ques­tes ini­ci­a­ti­ves pre­te­nen can­viar d’al­guna manera o altra la lega­li­tat vigent, trac­tant d’in­tro­duir regu­la­ci­ons per millo­rar les dinà­mi­ques impe­rants i tor­nar al fun­ci­o­na­ment del sis­tema abans de la crisi o bé acon­se­guir més redis­tri­bu­ció de la riquesa i més par­ti­ci­pa­ció ciu­ta­dana, però man­te­nint intacta l’es­sèn­cia oli­gàr­quica de les estruc­tu­res actu­als.

D’al­tra banda, la segona opció sig­ni­fica que el pro­blema és el sis­tema en si, i que per tant és neces­sari can­viar-lo des de l’ar­rel (aca­bant amb totes les seves ins­ti­tu­ci­ons i valors), i subs­ti­tuir-lo per un altre sis­tema que mini­mitzi aque­lles dinà­mi­ques. Es tracta d’i­ni­ciar una trans­for­ma­ció pro­funda i gene­ra­lit­zada de la forma de vida, un canvi qua­li­ta­tiu, subs­tan­tiu i de gran abast en les estruc­tu­res i valors que defi­nei­xen una soci­e­tat, una revo­lu­ció.

Així doncs, podem dir que “refor­misme o no refor­misme” és una dico­to­mia que va asso­ci­ada direc­ta­ment als fins i, només indi­rec­ta­ment, als mit­jans. En aquest sen­tit, molts pro­jec­tes o acci­ons hau­rien de con­si­de­rar-se refor­mis­tes o no en fun­ció de si es rea­lit­zen com a part d’una estra­tè­gia més àmplia de tran­si­ció sis­tè­mica (cap a un nou sis­tema). La impor­tàn­cia d’uns fins revo­lu­ci­o­na­ris rau en la gran habi­li­tat del sis­tema actual, a tra­vés dels mit­jans de comu­ni­ca­ció, de la pres­sió i de la repres­sió, per coop­tar qual­se­vol ini­ci­a­tiva que pro­posi abo­lir-lo, i trans­for­mar-la en com­pa­ti­ble amb ell. Per a no caure-hi, és impres­cin­di­ble recor­dar-nos cons­tant­ment el per­què de la nos­tra lluita a tra­vés d’uns fins que apun­tin clara i explí­ci­ta­ment al sis­tema actual com allò a can­viar.

No obs­tant, dir que els nos­tres fins són revo­lu­ci­o­na­ris, que volem aca­bar amb el sis­tema actual, resulta insu­fi­ci­ent. Donat que es tracta només d’una entre les múl­ti­ples pos­si­bi­li­tats de sis­te­mes basats en la con­cen­tra­ció del poder en poques mans, resulta evi­dent que amb la dico­to­mia sobre la qual hem cen­trat aquest text no n’hi ha prou. Per con­se­güent, és encara més bàsic pre­gun­tar-nos quina soci­e­tat volem?

És aquí on sor­geix l’o­po­si­ció entre auto­no­mia i hete­ro­no­mia, dues mane­res d’en­ten­dre l’or­ga­nit­za­ció social que han estat en pugna al llarg de la his­tò­ria. La pri­mera, que ve del grec “auto” (“un mateix”) i “nomos” (“norma” o “llei”) vol dir deter­mi­nar-se un mateix. Com que som sers soci­als que ens neces­si­tem els uns als altres, es tracta de tenir la pos­si­bi­li­tat real de par­ti­ci­par jun­ta­ment amb tots els demés, en un pla d’i­gual­tat efec­tiva, en la deter­mi­na­ció del nos­tre destí social i de desen­vo­lu­par indi­vi­du­al­ment la nos­tra per­sona. Per la seva banda, hete­ro­no­mia sig­ni­fica el con­trari: les nor­mes no pro­ve­nen de la soci­e­tat en si, sinó d’un ens sepa­rat d’a­questa, és a dir una elit.

Donat que el sis­tema esta­tal-capi­ta­lista es basa en la crei­xent con­cen­tra­ció del poder en poques mans, podem afir­mar rotun­da­ment que per­tany al món de l’He­te­ro­no­mia. Així doncs, si ens decan­tem a favor de l’Au­to­no­mia, ine­vi­ta­ble­ment asse­nya­lem la neces­si­tat d’un canvi de sis­tema i per tant ens decla­rem auto­mà­ti­ca­ment par­ti­da­ris d’una revo­lu­ció, que a més a més ha d’a­pun­tar cap a una soci­e­tat basada en l’Au­to­no­mia. És fona­men­tal tenir en compte que allò que cal can­viar no són només unes cer­tes for­mes polí­ti­ques o eco­nò­mi­ques, sinó la forma de viure i d’en­ten­dre la vida. Per això pen­sem que és impres­cin­di­ble recu­pe­rar la volun­tat i la tasca revo­lu­ci­o­nà­ria: cons­truir nous valors i for­mes d’or­ga­nit­zar-nos, tot aca­bant amb els valors hege­mò­nics i les ins­ti­tu­ci­ons actu­als.

El parany del reformisme

"La misèria és el símptoma, el mal l’esclavitud."
I. Puente

Els orí­gens del refor­misme es remun­ten a la for­ma­ció dels pri­mers Estats moderns i al pro­cés paral·lel de des-soci­a­lit­za­ció dels mer­cats, entès com el pas del con­trol del mer­cat majo­ri­tà­ri­a­ment per les per­so­nes al con­trol de les per­so­nes pel mer­cat[4]. Ens situem, doncs, en un moment de guerra i repres­sió sag­nant con­tra el poble, que defen­sava l’au­to­no­mia que encara tenia, per part de les clas­ses afa­vo­ri­des. No obs­tant, donat que sem­pre és molt més efec­tiu domi­nar per engany que per pro­hi­bi­ció, el nou pro­jecte de soci­e­tat es va anar con­so­li­dant a tra­vés d’un dis­curs legi­ti­ma­dor i seduc­tor.

Per fer creure al poble que si es sot­me­tia a les noves nor­mes oli­gàr­qui­ques n’ob­tin­dria grans bene­fi­cis a mig o llarg ter­mini, es va uti­lit­zar el reclam de l’aug­ment de les for­ces pro­duc­ti­ves fruit de la indus­tri­a­lit­za­ció, la des­le­gi­ti­ma­ció del camp i la difu­sió de la cul­tura bur­gesa i els valors del libe­ra­lisme con­nec­tant-ho alhora amb els ide­als de pro­grés de la Il·lus­tra­ció.

De la con­jun­ció d’a­quest amb l’an­hel d’una soci­e­tat sense clas­ses va anar sor­gint la idea de la soci­al­de­mo­crà­cia, que supo­sava que a tra­vés de peti­tes millo­res del sis­tema s’a­ni­ria avan­çant pro­gres­si­va­ment cap a una soci­e­tat lliure; el capi­ta­lisme i l’es­cla­vi­tud que aquest com­por­tava eren un “mal neces­sari”.

La mate­ri­a­lit­za­ció d’a­quest ide­ari es va fer a tra­vés del pro­jecte d’Es­tat de Benes­tar, con­si­de­rat com la cul­mi­na­ció de la tra­jec­tò­ria d’e­vo­lu­ció i pro­grés de les soci­e­tats occi­den­tals. A tra­vés d’a­quest, l’Es­tat ofe­ria a la ciu­ta­da­nia una cober­tura de cer­tes neces­si­tats mate­ri­als bàsi­ques i una millora de les con­di­ci­ons de vida. El preu a pagar va ser tot un pro­cés d’ex­pro­pi­a­ció per l’Es­tat i el mer­cat de les for­mes autò­no­mes de satis­fer aques­tes neces­si­tats, el tren­ca­ment dels vin­cles rela­ci­o­nals que havien estat la base del suport mutu, la cons­truc­ció d’un model glo­bal de con­cen­tra­ció dels recur­sos als paï­sos occi­den­tals con­tro­lats per les dife­rents elits, i l’ac­cep­ta­ció d’a­ques­tes estruc­tu­res hete­rò­no­mes i oli­gàr­qui­ques per part del poble. Així mateix, en l’i­ma­gi­nari col·lec­tiu, el refor­misme com a estra­tè­gia i els par­tits soci­al­de­mò­cra­tes havien asso­lit els nivells de recol­za­ment més amplis de tots els temps, amb la con­se­qüent pèr­dua de l’i­deal revo­lu­ci­o­nari i una ten­dèn­cia cap al con­for­misme gene­ra­lit­zat que va afi­an­çar les estruc­tu­res hete­rò­no­mes de l’Es­tat i el mer­cat inter­na­ci­o­na­lit­zat.

En les dar­re­res dèca­des, no obs­tant, hem estat tes­ti­mo­nis de l’en­sor­ra­ment de les pro­me­ses ordi­des pels defen­sors de l’Es­tat de benes­tar i del fra­càs en l’a­pli­ca­ció d’es­tra­tè­gies refor­mis­tes per inten­tar can­viar la soci­e­tat. La inter­na­ci­o­na­lit­za­ció de l’e­co­no­mia de mer­cat des de mit­jans dels anys 70 va com­por­tar la fi del con­sens soci­al­de­mò­crata i l’ad­ve­ni­ment del con­sens neo­li­be­ral. Els par­tits soci­al­de­mò­cra­tes van aban­do­nar tota idea de canvi sis­tè­mic real, i es van incor­po­rar a l’a­genda neo­li­be­ral de mer­cats de tre­ball “fle­xi­bles”, mini­mit­za­ció dels con­trols soci­als sobre el mer­cat, reduc­ció i pri­va­tit­za­ció dels ser­veis soci­als assis­ten­ci­als, etc.

El fracàs del reformisme en tant que estratègia

Avui en dia aquest fra­càs ha dege­ne­rat fins a una situ­a­ció de crisi en tots els àmbits de la soci­e­tat, posant en evi­dèn­cia la fal·làcia en la qual estava basada la ide­o­lo­gia del pro­grés. Es fa patent doncs que les estra­tè­gies refor­mis­tes no només no ens con­du­ei­xen a una soci­e­tat basada en l’au­to­no­mia, sinó que fins i tot, a efec­tes pràc­tics, aca­ben enfor­tint les prò­pies ins­ti­tu­ci­ons oli­gàr­qui­ques i els sis­te­mes de valors cor­res­po­nents.

Pen­sant en la trans­for­ma­ció social avui, veiem que l’es­tra­tè­gia refor­mista és insu­fi­ci­ent, utò­pica, a-his­tò­rica i inde­sit­ja­ble.

Per una banda, és insu­fi­ci­ent per­què es queda curta en l’a­nà­lisi de les cau­ses de la crisi mul­ti­di­men­si­o­nal actual. L’es­tra­tè­gia refor­mista s’a­dona de la crisi actual però no afronta l’ar­rel del pro­blema: en cap moment impugna ni tracta de subs­ti­tuir les ins­ti­tu­ci­ons fona­men­tals del sis­tema actual, és a dir, l’Es­tat “demo­crà­tic” repre­sen­ta­tiu i l’e­co­no­mia de mer­cat capi­ta­lista, sinó que es limita a rei­vin­di­car-ne algu­nes millo­res. Tan­ma­teix, la crisi gene­ra­lit­zada que estem vivint avui en dia no es deu al mal fun­ci­o­na­ment d’a­ques­tes ins­ti­tu­ci­ons sinó a la seva prò­pia idi­o­sin­crà­sia; les dinà­mi­ques que les regei­xen donen lloc a una immensa i crei­xent con­cen­tra­ció de poder que no pot ser rever­tida a tra­vés de can­vis que no modi­fi­quin l’ar­rel del sis­tema vigent.

Així, el refor­misme pro­posa una estra­tè­gia utò­pica; supo­sant que una tenaç i àrdua lluita popu­lar acon­se­guís imple­men­tar algu­nes de les refor­mes sug­ge­ri­des pels cor­rents refor­mis­tes, aques­tes no podrien fer altra cosa que impri­mir un ritme lleu­ge­ra­ment més lent a l’a­venç de la crisi mul­ti­di­men­si­o­nal en curs ja que inde­fec­ti­ble­ment hau­rien de ser com­pa­ti­bles amb el fun­ci­o­na­ment i la dinà­mica del sis­tema actual. En l’im­pro­ba­ble cas que no ho fos­sin tin­drien els dies comp­tats per­què aquells que les apli­ques­sin redui­rien la seva com­pe­ti­ti­vi­tat, fet que els faria entrar en una crisi eco­nò­mica pro­funda[5]. Un cas il·lus­tra­tiu d’això és el pro­jecte d’U­ni­tat Popu­lar de Xile (1970-1973), on unes refor­mes massa ambi­ci­o­ses van por­tar el país a una situ­a­ció d’ex­tra­or­di­nà­ria ines­ta­bi­li­tat eco­nò­mica i van pro­pi­ciar l’es­ta­bli­ment per cop d’Es­tat del règim tota­li­tari de Pinoc­het de la mà de l’im­pe­ri­a­lisme nord-ame­ricà, que grà­cies a això va gua­nyar molt poder a la zona.

Per altra banda, és ahis­tò­rica per­què ignora que actu­al­ment la dinà­mica soci­o­e­co­nò­mica del sis­tema no és la d’aug­men­tar els con­trols soci­als sobre els mer­cats (pro­tec­ció del medi ambi­ent, de les per­so­nes, del tre­ball, etc.), sinó ben al con­trari. La dinà­mica de mer­can­ti­lit­za­ció –a cada cop més ter­ri­to­ris, i a la vegada de cada cop més aspec­tes de la nos­tra vida– és impa­ra­ble en el marc sis­tè­mic actual, i l’Es­tat de Benes­tar només ha cons­ti­tuït un petit parèn­tesi d’u­nes dèca­des que, a causa de cir­cums­tàn­cies excep­ci­o­nals, ha pogut pal·liar algun dels aspec­tes d’a­questa dinà­mica, i que ha ser­vit per a enfor­tir enor­me­ment la cre­di­bi­li­tat del sis­tema, des­prés dels hor­rors de la Segona Guerra Mun­dial. Així, el pro­gres­siu des­man­te­lla­ment de l’Es­tat de Benes­tar que estem patint no és con­se­qüèn­cia d’u­nes males polí­ti­ques apli­ca­des per uns mals polí­tics, tal i com sug­ge­rei­xen les anà­li­sis refor­mis­tes, sinó de les prò­pies dinà­mi­ques inhe­rents al sis­tema, que pro­vo­quen que no sigui via­ble tor­nar a ell ni a res que s’hi assem­bli.

Per últim, l’es­tra­tè­gia refor­mista és inde­sit­ja­ble per­què ni en el millor dels casos pot por­tar a una cons­ci­èn­cia de l’am­pli­tud dels can­vis que és neces­sari tirar enda­vant per pro­vo­car un canvi social real. Per exem­ple, diver­sos sec­tors sos­te­nen que les deman­des refor­mis­tes poden fer-se amb fins revo­lu­ci­o­na­ris, per­què el més que pro­ba­ble incom­pli­ment d’a­ques­tes per part de les elits del poder pot pro­duir –segons ells– una radi­ca­lit­za­ció de la cons­ci­èn­cia que a la vegada pot por­tar a una situ­a­ció revo­lu­ci­o­nà­ria. No obs­tant, tot i tenir certa lògica apa­rent, aquest tipus d’ar­gu­men­ta­ci­ons són per­ni­ci­o­ses per dos motius: en pri­mer lloc per­què es basen en una con­cep­ció ins­tru­men­ta­lista del poble que oblida –sense voler o deli­be­ra­da­ment– que el camí a una soci­e­tat real­ment demo­crà­tica[6] implica trans­pa­rèn­cia; en segon lloc per­què a la pràc­tica con­du­ei­xen a un afe­bli­ment del pen­sa­ment anti-sis­tè­mic a mig ter­mini, a causa de l’o­blit pro­gres­siu que ine­vi­ta­ble­ment pro­voca una pràc­tica tan allu­nyada dels objec­tius supo­sa­da­ment revo­lu­ci­o­na­ris. En canvi, en una estra­tè­gia revo­lu­ci­o­nà­ria, els objec­tius són explí­cits i els mit­jans o tàc­ti­ques que es fan ser­vir són cohe­rents amb aquests objec­tius, ja que s’en­tén que no es pot superar l’a­li­e­na­ció amb mit­jans ali­e­nants.

Cap a la superació del reformisme

Si bé hem argu­men­tat la impos­si­bi­li­tat de qual­se­vol estra­tè­gia refor­mista de resol­dre la crisi mul­ti­di­men­si­o­nal que ens afecta, cre­iem que mol­tes ini­ci­a­ti­ves refor­mis­tes com­par­tei­xen carac­te­rís­ti­ques posi­ti­ves, com el fet de dedi­car cert temps de la vida a inten­tar millo­rar la soci­e­tat, de mirar la rea­li­tat amb ull crí­tic o d’es­tar obert a deba­tre sobre com millo­rar-la. Ens volem dis­tan­ciar, d’a­questa manera, dels sec­tors “revo­lu­ci­o­na­ris” puris­tes que només cri­ti­quen a tort i a dret sense pro­po­sar alter­na­ti­ves, per­què estem con­ven­çuts que el pro­jecte revo­lu­ci­o­nari només pot cons­truir-se des del dià­leg crí­tic cons­truc­tiu entre les per­so­nes que volem can­viar la situ­a­ció actual. Per tant, el que inten­tem fer aquí és una crí­tica cons­truc­tiva, que con­tri­bu­eixi al debat sobre la trans­for­ma­ció social avui i per­meti fer la nos­tra acció col·lec­tiva més trans­for­ma­dora.

Arri­bats a aquest punt s’es­cau fer la pre­gunta: com pot ser que si s’ha com­pro­vat que les estra­tè­gies refor­mis­tes fra­cas­sen se segueixi recor­rent a elles des de la majo­ria de mobi­lit­za­ci­ons i movi­ments soci­als?

En pri­mer lloc, per­què es segueix con­ce­bent l’Es­tat de Benes­tar com una con­questa de les clas­ses popu­lars i no com l’al­tra cara d’un sis­tema de domi­na­ció. Per això es segueix dema­nant, incan­sa­ble­ment, que l’Es­tat pro­por­ci­oni drets i ser­veis, enlloc d’a­ga­far la res­pon­sa­bi­li­tat sobre la nos­tra vida i assu­mir els deu­res que com­porta la lli­ber­tat. Així, un fac­tor inne­ga­ble que con­du­eix al refor­misme és el con­for­misme. D’a­questa manera, gua­nyen fàcil­ment popu­la­ri­tat pro­jec­tes amb apa­rença i llen­guatge nous però que en el fons són una ree­la­bo­ra­ció de l’es­tra­tè­gia refor­mista. Un exem­ple il·lus­tra­tiu i ben actual pot ser el pro­jecte “Pode­mos” que, a tra­vés d’un pro­grama de refor­mes utò­pi­ques i una posada en escena que intenta recrear les for­mes del 15M, pre­tén ofe­rir una nova cara –amb nous per­so­nat­ges caris­mà­tics– a la vella i dege­ne­rada esquerra esta­tista espa­nyola.

En segon lloc, per­què el para­digma social domi­nant pro­mou la como­di­tat i la rapi­desa, quan el pro­cés de canvi revo­lu­ci­o­nari és dur i lent. Aquest para­digma empeny mol­tes per­so­nes a allò que podríem ano­me­nar imme­di­a­tisme, a voler resul­tats i a espe­rar-los ara mateix. Sovint no és té en compte que si el sis­tema actu­al­ment esta­blert ha tri­gat més de dos segles a for­mu­lar-se i desen­vo­lu­par-se en la seva com­ple­xi­tat, no és fac­ti­ble inten­tar can­viar les seves dinà­mi­ques d’un dia per l’al­tre. El para­digma actual també imbu­eix mol­tes per­so­nes cap a l’hi­pe­rac­ti­visme, és a dir, la ten­dèn­cia a creure que “allò pràc­tic” és par­ti­ci­par en mobi­lit­za­ci­ons vàries i impul­sar pro­jec­tes que ens donin la sen­sa­ció que alguna cosa can­via JA, men­tre es dedica poc temps a pen­sar i refle­xi­o­nar estra­tè­gi­ca­ment per rea­lit­zar pocs pas­sos però en la bona direc­ció i amb fer­mesa, cons­truint bases sòli­des.

Aquest pro­cés s’ha posat de mani­fest dar­re­ra­ment amb la deca­dèn­cia de les mobi­lit­za­ci­ons del 15M: ini­ci­al­ment, a molts indrets, l’en­fo­ca­ment revo­lu­ci­o­nari de cen­trar les ener­gies en el desen­vo­lu­pa­ment d’as­sem­blees amb volun­tat d’es­de­ve­nir sobi­ra­nes als pobles i bar­ris va ser-hi ben pre­sent, entre altres ini­ci­a­ti­ves que apun­ta­ven a l’es­ta­bli­ment de noves ins­ti­tu­ci­ons de caràc­ter popu­lar i auto­ges­ti­o­nat en diver­sos àmbits, així com al desen­vo­lu­pa­ment de nous valors. Tan­ma­teix, a causa de l’im­me­di­a­tisme impe­rant i que no es va posar sobre la taula un pro­jecte anti­sis­tè­mic cohe­rent defen­sat amb sufi­ci­ent força,en un segon estadi es va anar caient en l’hi­pe­rac­ti­visme, fins al punt que aquesta va ser la ten­dèn­cia àmpli­a­ment majo­ri­tà­ria en les ini­ci­a­ti­ves here­ves d’a­que­lles mobi­lit­za­ci­ons, mol­tes de les quals tenien un caràc­ter mera­ment rei­vin­di­ca­tiu i de lluita de resis­tèn­cia quo­ti­di­ana. En un ter­cer estadi, en el qual ens tro­bem actu­al­ment, la majo­ria de llui­tes i pro­jec­tes hereus del 15-M -amb algu­nes excep­ci­ons- han anat per­dent més força o inte­grant-se en el mar de mobi­lit­za­ci­ons que sor­gei­xen arreu, sense pro­jecte comú, quan no caient direc­ta­ment en la dele­ga­ció del canvi en par­tits i can­di­da­tu­res pre­te­sa­ment alter­na­ti­ves que supo­sa­da­ment faran la feina per nosal­tres.

Per últim, un altre fac­tor impor­tant que con­du­eix al refor­misme és el fet de donar per des­comp­ta­des les ins­ti­tu­ci­ons del sis­tema actual i/​o no ser capa­ços d’i­ma­gi­nar-ne de noves ni de tirar-les enda­vant. Així, com es va fer patent en el marc del 15M, assis­tim a una parà­lisi social que s’a­gafa a allò cone­gut encara que es pugui demos­trar que ens porta a un car­reró sense sor­tida. A Cata­lu­nya aquest és el cas, per exem­ple, de la ini­ci­a­tiva Pro­cés Cons­ti­tu­ent, que pre­tén cana­lit­zar el canvi social a tra­vés de la pro­cla­ma­ció i ins­tau­ra­ció d’una nova cons­ti­tu­ció i apor­tant –en última ins­tàn­cia– nous can­di­dats al govern. Un altre exem­ple és el de la CUP, que mal­grat pre­sen­tar-se com un “cavall de Troia” dels movi­ments soci­als a les ins­ti­tu­ci­ons, a la pràc­tica aquesta idea no apa­reix al seu pro­grama, que es limita a defen­sar la implan­ta­ció de mesu­res essen­ci­al­ment soci­al­de­mò­cra­tes i a legi­ti­mar el joc de la polí­tica oli­gàr­quica par­la­men­tà­ria, entrant-hi de ple, sense impug­nar-ne la seva essèn­cia. Així, no seria seria estrany que la CUP aca­bés com els Verds ale­manys, és a dir, que el seu pas per les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals l’a­cabi trans­for­mant a ella i no al revés, tal i com pre­tén. Actu­al­ment, aquesta ten­dèn­cia refor­mista de donar per des­comp­tat el sis­tema i cana­lit­zar les ànsies de canvi de les per­so­nes ha anat aga­fant cada cop més força, també degut a la crisi de “legi­ti­mi­tat repre­sen­ta­tiva” dels par­tits polí­tics i la crisi de l’es­querra en gene­ral, que han pro­vo­cat que es redo­blin els esfor­ços per reflo­tar el sis­tema a tra­vés de pro­jec­tes que es pre­sen­ten com a rup­tu­ris­tes però que man­te­nen intacte l’s­ta­tus quo; és el cas clara­ment del Par­tit Pode­mos i d’al­tres ini­ci­a­ti­ves simi­lars[7].

En con­clu­sió, pen­sem que ens cal superar el refor­misme impe­rant, dei­xant enrere totes les xacres que aca­bem d’es­men­tar i plan­te­jant una estra­tè­gia glo­bal de tran­si­ció revo­lu­ci­o­nà­ria. Això implica una refle­xió pro­funda sobre com cada acció con­creta pot con­tri­buir o no a avan­çar en aquest pro­cés, i això és el que inten­tem abor­dar a la resta de l’ar­ti­cle.

Elements per una revolució al segle XXI

"La revolució és una força, una voluntat, un deure que és atemporal."
 Anò­nim

Aprendre de la història, sentir-se part d’ella

L’an­hel de la revo­lu­ció, de canvi fona­men­tal de l’or­dre esta­blert, de llui­tar per la igual­tat i con­tra la domi­na­ció és una cons­tant que tro­bem al llarg de la his­tò­ria. Can­viar les nos­tres for­mes de vida, d’una forma no mar­gi­nal sinó que pugui esde­ve­nir hege­mò­nica, implica pro­ces­sos de mag­ni­tud i durada his­tò­rica d’una gran difi­cul­tat. Per això, per poder fer la revo­lu­ció avui, pen­sem que és impres­cin­di­ble conèi­xer, inter­pre­tar i inten­tar apren­dre dels intents pas­sats, del lle­gat dels nos­tres avant­pas­sats i de les seves llui­tes, con­ti­nu­ant amb aquesta tasca his­tò­rica. Per apren­dre real­ment de la his­tò­ria cal­drà també enten­dre’ns part d’e­lla, pen­sant i adap­tant les for­mes de fer als nous con­tex­tos i situ­a­ci­ons.

Les males herbes s’han d’arrencar d’arrel

El poble, amb pedres, armes o úni­ca­ment amb els seus cos­sos, s’ha mobi­lit­zat his­tò­ri­ca­ment con­tra l’Es­tat i les altres ins­ti­tu­ci­ons de domi­na­ció tot denun­ci­ant alguna o diver­ses de les seves nefas­tes con­se­qüèn­cies. Aques­tes acci­ons d’im­pug­na­ció més o menys explí­cita de l’or­dre esta­blert són legí­ti­mes i donen força col·lec­tiva en rea­lit­zar-les, alhora que ens situen ober­ta­ment enfron­tats a les estruc­tu­res i valors vigents. Tot i això, aques­tes acci­ons estan nor­mal­ment cen­tra­des en ata­car els símp­to­mes i no per­me­ten una veri­ta­ble supera­ció dels pro­ble­mes[8]; en la majo­ria de casos el sis­tema en té prou per atu­rar les mobi­lit­za­ci­ons popu­lars amb un canvi de màs­cara, solu­ci­o­nant (molts cops només apa­rent­ment) el símp­toma que pro­voca el des­con­ten­ta­ment, fent un ren­tat de cara però sense tocar l’es­sèn­cia del seu fun­ci­o­na­ment i man­te­nint un règim de domi­na­ció que esdevé així més supor­ta­ble.

En altres oca­si­ons s’ha inten­tat por­tar a terme un canvi pro­fund de l’or­dre esta­blert des d’una petita mino­ria de la pobla­ció, pre­nent el poder de l’Es­tat i ges­ti­o­nant-lo “pels interes­sos del pro­le­ta­riat”. Així, mol­tes revo­lu­ci­ons his­tò­ri­ques han estat impul­sa­des, cata­lit­za­des i, a vega­des, fins i tot, rea­lit­za­des, per una mino­ria d’in­di­vi­dus revo­lu­ci­o­na­ris, una avant­guarda (en com­pa­ra­ció al con­junt de la soci­e­tat) que sovint aca­bava ges­ti­o­nant el poder a favor de si mateixa, repro­duint de nou un règim basat en la domi­na­ció.

En els dos casos expo­sats, ens tro­bem amb el mateix pro­blema que impos­si­bi­lita un canvi com el pro­po­sat: la manca de desen­vo­lu­pa­ment del fac­tor cons­ci­ent en les per­so­nes. Per poder esta­blir una soci­e­tat autò­noma es reque­rei­xen per­so­nes míni­ma­ment autò­no­mes i per tant hem de cons­truir l’au­to­no­mia tant a nivell dels indi­vi­dus com de les ins­ti­tu­ci­ons, hem d’ar­ren­car les males her­bes d’ar­rel, extra­ient-les també del nos­tre inte­rior, for­jat en el pro­cés de soci­a­lit­za­ció d’una soci­e­tat malalta. Així, si bé mol­tes vega­des s’ha asso­ciat la revo­lu­ció amb perí­o­des breus de temps, pen­sem que per tal que una veri­ta­ble revo­lu­ció sigui pos­si­ble ens calen almenys el temps i l’es­forç sufi­ci­ents per con­so­li­dar una ferma cons­ci­èn­cia revo­lu­ci­o­nà­ria.

Assajant noves formes de viure, construint una nova societat

Un dels intents his­tò­rics que tro­bem més encer­tats de cons­truir una soci­e­tat basada en l’au­to­no­mia és la revo­lu­ció espa­nyola de 1936. Pen­sem que en podem extreure diver­sos apre­nen­tat­ges. Un dels més des­ta­ca­bles és la cons­truc­ció d’una soci­e­tat paral·lela, en forma de coo­pe­ra­ti­ves, cul­tura asso­ci­a­tiva, salut i edu­ca­ció auto­ges­ti­o­nà­ria, etc. com a forma d’as­sa­jar noves mane­res de fun­ci­o­nar amb uns valors cohe­rents amb la soci­e­tat que anhe­lem.

Al mateix temps, aquesta cons­truc­ció ens per­met fer-nos més forts i gene­rar auto­no­mia davant del sis­tema impe­rant, aju­dant-nos a solu­ci­o­nar aquí i ara diver­ses pro­ble­mà­ti­ques vitals que afron­tem. Aquest pro­cés cons­truc­tiu ens per­met mos­trar a la soci­e­tat que allò que es pro­posa és fac­ti­ble, este­nent un nou ima­gi­nari, nous valors, rela­ci­ons i ins­ti­tu­ci­ons fins a cons­truir una nova forma d’or­ga­nit­za­ció social que pugui esde­ve­nir hege­mò­nica i per tant pugui subs­ti­tuir l’ac­tual; com ja deia Isaac Puente: “Sólo se des­truye aque­llo que se con­si­gue subs­ti­tuir con ven­taja”[9].

Aquesta cons­truc­ció paral·lela no només ha de cen­trar-se en l’e­co­no­mia, en l’or­ga­nit­za­ció de la pro­duc­ció i el con­sum, sinó, i amb la mateixa impor­tàn­cia, en la cul­tura, els mit­jans de comu­ni­ca­ció, l’e­du­ca­ció, la polí­tica, etc. Cal que cons­truïm noves for­mes de viure, noves ins­ti­tu­ci­ons en tots els àmbits que puguin ser camí, visió i embrió de la nova soci­e­tat.

Poder i institucions polítiques

Un altre fac­tor que podem apren­dre de la revo­lu­ció espa­nyola, és la neces­si­tat d’una con­cep­ció clara sobre el poder i les ins­ti­tu­ci­ons polí­ti­ques. El movi­ment popu­lar orga­nit­zat que va fre­nar el cop fei­xista i va fer la revo­lu­ció al 1936 va estar pre­pa­rant-se amb èxit durant dèca­des per ges­ti­o­nar pràc­ti­ca­ment tots els sec­tors de la vida social (des de l’a­bas­ti­ment d’a­li­ments fins a la defensa). Sense menys­te­nir la impres­si­o­nant tasca que van desen­vo­lu­par els com­panys d’a­quell temps, no podem obviar que no van tenir com a movi­ment prou clare­dat sobre la ges­tió de l’àm­bit polí­tic com per anar desen­vo­lu­pant una forma d’or­ga­nit­za­ció polí­tica paral·lela que no dei­xés espai per al paper de l’Es­tat[10].

Ente­nem el poder polí­tic com la capa­ci­tat d’or­ga­nit­zar allò col·lec­tiu. Aquest poder sem­pre exis­tirà, en major o menor mesura, i el que hem de fer és tro­bar les for­mes per tal que aquest no es pugui con­cen­trar, gene­rar les ins­ti­tu­ci­ons que ens per­me­tin que es repar­teixi de la forma més igua­li­tà­ria pos­si­ble. Cal doncs no negar el poder polí­tic, ni entrar a ges­ti­o­nar-lo de forma con­cen­trada, sinó ges­ti­o­nar-lo de forma horit­zon­tal ja que negar-lo sig­ni­fica a la pràc­tica dei­xar-lo en mans hete­rò­no­mes. La con­cre­ció d’a­questa forma d’or­ga­nit­za­ció social que per­met orga­nit­zar el poder de forma veri­ta­ble­ment demo­crà­tica no és altra que l’As­sem­blea Popu­lar, que per satis­fer neces­si­tats que reque­rei­xin orga­nit­zar-se a nivells més amplis que el d’una regió local, ha de for­mar part d’una con­fe­de­ra­ció d’as­sem­blees omni­so­be­ra­nes.

No esperar la revolució, crear-la

Hem d’es­for­çar-nos per a crear les con­di­ci­ons pro­pí­cies per a la revo­lu­ció, no espe­rar-la sinó voler-la, per a con­ver­tir-la en una pos­si­bi­li­tat real. Així, “la revo­lu­ció és ja una pos­si­bi­li­tat real quan és pen­sada des de si mateixa, com a pro­jecte trans­for­ma­dor i rup­tu­rista de la rea­li­tat imme­di­ata, per ade­quar els mit­jans pre­ci­sos dis­po­ni­bles en el pre­sent per a la seva rea­lit­za­ció amb èxit. La revo­lu­ció ja és una pos­si­bi­li­tat des del moment en què l’ac­ció està enca­mi­nada a la seva con­se­cu­ció”[11]. Efec­ti­va­ment, el pen­sa­ment i el sen­ti­ment són pas­sos pre­vis a l’ac­ció, si no pen­sem i sen­tim la revo­lu­ció no serem capa­ços de rea­lit­zar-la mai. No per casu­a­li­tat “por­tem un món nou als nos­tres cors i aquest món està crei­xent en aquest moment”. Hem de pen­sar, sen­tir i crear la rea­li­tat que volem, tro­bar les for­mes con­cre­tes de pas­sar de la idea, de l’an­hel, a la rea­li­tat. Mate­ri­a­lit­zar el sen­tir de la revo­lu­ció.

El subjecte revolucionari

Fins aquí hem par­lat del què i del com, ara la pre­gunta és: qui? Qui farà la revo­lu­ció? Durant la moder­ni­tat libe­ral la con­cep­ció més àmpli­a­ment accep­tada era que el sub­jecte revo­lu­ci­o­nari, el motor de la revo­lu­ció, era el pro­le­ta­riat (totes les per­so­nes que han de ven­dre la seva força de tre­ball per sub­sis­tir). Actu­al­ment, amb el crei­xe­ment del sec­tor ter­ci­ari a Europa, l’ex­ter­na­lit­za­ció de les acti­vi­tats indus­tri­als a paï­sos amb menys con­trols labo­rals i medi­am­bi­en­tals i l’ex­clu­sió de cada cop més capes de la pobla­ció del tre­ball assa­la­riat, la cons­ci­èn­cia de classe pro­le­tà­ria es troba sota mínims.

Les con­di­ci­ons objec­ti­ves -la situ­a­ció eco­nò­mica, social, etc. en un moment i lloc deter­mi­nats- són impor­tants per tal que els opri­mits puguem esde­ve­nir sub­jecte revo­lu­ci­o­nari, però aques­tes con­di­ci­ons per si soles no són ni molt menys sufi­ci­ents. Les penú­ries no són el motor de la revo­lu­ció, tot i que sí que poden ser part del mate­rial que n’a­tiï la com­bus­tió. El prin­ci­pal motor de la revo­lu­ció és la volun­tat de cons­truir un món més lliure, una soci­e­tat més humana i natu­ral, i aquesta volun­tat creix a l’in­te­rior de les per­so­nes més enllà de la gana o els dèfi­cits mate­ri­als que patei­xin. La major vic­tò­ria del sis­tema esta­blert es dona­ria si aquest acon­se­guís ani­qui­lar del tot els anhels i l’es­pe­rit de lli­ber­tat que rau dins nos­tre, fent que els opri­mits esti­mem les nos­tres cade­nes i no vegem els bar­rots de les gàbies que ens immo­bi­lit­zen. Per evi­tar arri­bar a aquest punt, és fona­men­tal auto-cons­truir-nos com a indi­vi­dus revo­lu­ci­o­na­ris, cul­ti­var les nos­tres capa­ci­tats i avi­var la prò­pia volun­tat revo­lu­ci­o­nà­ria així com des­per­tar aque­lla que jeu ador­mida ben al fons d’al­guns dels nos­tres iguals; és impres­cin­di­ble que tin­guem una acti­tud de millora de les nos­tres habi­li­tats i qua­li­tats per fer-nos i ser, cada cop més, sub­jec­tes aptes per a la revo­lu­ció.

Així, és pro­ba­ble que els can­vis revo­lu­ci­o­na­ris siguin esti­mu­lats i cata­lit­zats per unes poques per­so­nes amb visió estra­tè­gica i cons­ci­èn­cia pro­funda; allò que no és fac­ti­ble ni desit­ja­ble és que aques­tes tin­guin una acti­tud de domi­na­ció vers els altres, ans al con­trari, és impres­cin­di­ble que fomen­tin l’a­lli­be­ra­ment i la presa de cons­ci­èn­cia del major nom­bre de per­so­nes pos­si­ble per tal que aques­tes puguin donar el millor de si matei­xes i es pro­du­eixi real­ment un canvi subs­tan­cial des de la base.

Pen­sem que la con­ju­ga­ció de la potèn­cia de les idees revo­lu­ci­o­nà­ries i la gra­ve­tat de la situ­a­ció actual ens donen una pos­si­bi­li­tat de fer amb èxit la revo­lu­ció. De totes mane­res, com ja hem apun­tat, aquesta no pot reei­xir si no ens auto-cons­truïm com a sub­jec­tes revo­lu­ci­o­na­ris i si no som prou per­so­nes donant el màxim: dedi­cant el màxim del nos­tre temps, esfor­ços, recur­sos i cre­a­ti­vi­tat a la tasca revo­lu­ci­o­nà­ria.

En aquest sen­tit, és neces­sari desen­vo­lu­par bones acti­tuds con­vi­ven­ci­als, res­tau­rar el bon tracte amb els altres i poten­ciar l’em­pa­tia i la com­pren­sió entre iguals. Això inclou la sin­ce­ri­tat, l’au­to­crí­tica i la crí­tica cons­truc­tiva, des del res­pecte i l’a­mor però sense caure en un “bon­rot­llisme” anes­tè­sic que no ens per­met avan­çar. Així mateix, és fona­men­tal que no només llui­tem per cons­truir noves estruc­tu­res a nivell exte­rior sinó també que a nivell indi­vi­dual i inte­rior repen­sem qui­nes dinà­mi­ques nega­ti­ves estem repro­duint: enfron­ta­ments per­so­nals, falta de com­pro­mís i humi­li­tat, vic­ti­misme, etc. són pro­ble­mes que minen el nos­tre poten­cial i cal que tots siguem cons­ci­ents dels pro­pis i ens com­pro­me­tem a can­viar-los i aju­dar-nos mútu­a­ment, per tal de poder tenir una acti­tud més cons­truc­tiva, oberta i honesta[12].

Cap a una revolució integral

Si bé en alguns moments s’ha tin­gut en compte la neces­si­tat d’un canvi per­so­nal i alhora d’es­truc­tu­res, nor­mal­ment s’ha fet molt més èmfasi en un dels dos. Cre­iem que és neces­sari una supera­ció del fals dilema entre canvi social o canvi per­so­nal, ja que tots dos can­vis, l’ex­te­rior i l’in­te­rior, van donats de la mà i han d’a­van­çar en paral·lel. No podem pre­ten­dre fer cap modi­fi­ca­ció subs­tan­cial de l’or­dre esta­blert si no ens auto-cons­truïm al mateix temps com a sub­jec­tes amb habi­li­tats, volun­tat i riquesa inte­rior.

La bui­desa inte­rior és un pro­blema espe­ci­al­ment greu avui; s’ha per­dut qual­se­vol noció ètica, i sense un tre­ball en aquest sen­tit no serà pos­si­ble una revo­lu­ció ni una soci­e­tat basada en l’au­to­no­mia. Per això, per actu­a­lit­zar el con­cepte de revo­lu­ció avui, neces­si­tem donar-li a aquesta qües­tió la impor­tàn­cia que té. En resum, pot­ser en altres èpo­ques se li va donar més pes a un dels can­vis, però avui cal afe­gir una millora per­so­nal a la revo­lu­ció social i la revo­lu­ció polí­tica, allò que podem ano­me­nar com una revo­lu­ció inte­gral[13].

A més, cal con­si­de­rar que el canvi sis­tè­mic ha d’a­bas­tar tots els nivells de l’e­xis­tèn­cia per­so­nal i col·lec­tiva i apli­car-se a totes les dimen­si­ons de la vida, modi­fi­cant-les subs­tan­ci­al­ment en un sen­tit eman­ci­pa­dor.

Grandesa de mires

Les nos­tres metes no poden estar guia­des sim­ple­ment per allò que cre­iem més rea­lit­za­ble; dotar-nos de metes com la revo­lu­ció, que poden sem­blar irre­a­lit­za­bles, ens pro­por­ci­ona l’o­ri­en­ta­ció que han de seguir els nos­tres actes si volem fer d’a­quest món un lloc habi­ta­ble. Hem de ser cons­ci­ents que fer la revo­lu­ció de la qual estem par­lant, cons­truir aquesta nova huma­ni­tat con­tra la bar­bà­rie impe­rant, amb els mit­jans i inèr­cia de l’s­ta­tus quo actual és alta­ment difí­cil, però és al mateix temps un repte ine­lu­di­ble i vàlid per si mateix, inde­pen­dent­ment del resul­tat que asso­lim. Ens hem d’om­plir de res­pon­sa­bi­li­tat his­tò­rica i gran­desa de mires, anar a per totes i no posar-nos nosal­tres matei­xos més límits dels que ja tenim.

Estratègia[14]

Ente­nem l’es­tra­tè­gia com la con­cep­ció gene­ral i el pla d’ac­ció con­cret per asso­lir uns objec­tius des d’un punt de par­tida. En aquest cas, per nosal­tres l’es­tra­tè­gia a desen­vo­lu­par és la de fer una revo­lu­ció inte­gral i auto­no­mista al segle xxi; una estra­tè­gia basada en la rea­li­tat actual i els apre­nen­tat­ges del pas­sat. Segui­da­ment n’es­bos­sem algu­nes humils pro­pos­tes:

  • Cons­truir un movi­ment revo­lu­ci­o­nari: per asso­lir un repte de la mag­ni­tud que plan­te­gem cal rea­lit­zar un tre­ball comú entre pro­jec­tes, llui­tes, mobi­lit­za­ci­ons… amb essèn­cia revo­lu­ci­o­nà­ria que ens ser­veixi per avan­çar junts amb una estra­tè­gia que esti­gui a l’al­çada dels temps que cor­ren i unes tàc­ti­ques ade­qua­des al moment his­tò­ric i als apre­nen­tat­ges adqui­rits. És impres­cin­di­ble que ens coor­di­nem i unim for­ces per cons­truir una alter­na­tiva inte­gral, real i con­tun­dent arreu, per tal de no que­dar mar­gi­nats i ser sim­ple­ment una anèc­dota amb poten­cial trans­for­ma­dor irri­sori dins el sis­tema. Hem de pen­sar com crear i coor­di­nar un movi­ment revo­lu­ci­o­nari aglu­ti­na­dor, no per diluir la hete­ro­ge­ne­ï­tat, sinó per gene­rar siner­gies. Per fer-ho, cre­iem que és impor­tant rea­lit­zar un pro­cés de debat obert i no dog­mà­tic on poder par­lar de les idees i tro­bar unes bases comu­nes sobre les quals cons­truir aquest movi­ment[15].

  • Tran­si­ció revo­lu­ci­o­nà­ria: per poder cons­truir l’em­brió de la nova soci­e­tat i ser una massa crí­tica amb cons­ci­èn­cia revo­lu­ci­o­nà­ria neces­si­tem rea­lit­zar un pro­cés de tran­si­ció en què anem prac­ti­cant i con­so­li­dant les noves ins­ti­tu­ci­ons i valors que volem que pre­do­mi­nin. És neces­sari que aquest pro­cés es porti a terme amb cons­ci­èn­cia i estra­tè­gia revo­lu­ci­o­nà­ria per tal que les mesu­res tran­si­ci­o­nals siguin efec­ti­ves i “no coop­ta­bles”.

  • Ins­ti­tu­ci­ons paral·leles: crear ins­ti­tu­ci­ons que ens per­me­tin anar-nos fent forts, depen­dre menys del sis­tema, assa­jar la nova soci­e­tat, trans­for­mar les nos­tres for­mes de fer, ser i rela­ci­o­nar-nos, etc. Aquesta pra­xis també ens farà més hàbils per resis­tir i per posar en ten­sió el sis­tema esta­blert, alhora que ens per­me­trà anar-nos pre­pa­rant per poder ender­ro­car-lo.

  • Cohe­rèn­cia entre mit­jans i fins: cal que els mit­jans per rea­lit­zar aquesta trans­for­ma­ció esti­guin en con­cor­dança amb els fins que anhe­lem. Així, per exem­ple, si la nos­tra volun­tat és esta­blir una soci­e­tat igua­li­tà­ria -gover­nada per assem­blees-, no farem ser­vir mit­jans oli­gàr­quics per asso­lir-la -pren­dre el poder de l’Es­tat-. Si la nos­tra volun­tat és gene­rar cons­ci­èn­cia des de la base, no ens con­ver­ti­rem en una avant­guarda impo­si­tiva que ostenta una visió cien­tí­fica del canvi social que cal apli­car. Es tracta, així doncs, “d’im­pug­nar les estruc­tu­res del sis­tema de domi­na­ció esta­blert (diners ofi­ci­als, empre­ses capi­ta­lis­tes, admi­nis­tra­ció esta­tal, etc.) i uti­lit­zar-les només en la mesura que sigui neces­sari per tal de subs­ti­tuir-les per noves estruc­tu­res autò­no­mes, comu­ni­tà­ries i eco­lò­gi­ques”[16].

  • Auto-cons­truc­ció de sub­jec­tes revo­lu­ci­o­na­ris: neces­si­tem tenir la for­ta­lesa, volun­tat, acti­tud i apti­tuds per rea­lit­zar la revo­lu­ció. Hem de tro­bar mane­res de tre­ba­llar aquests aspec­tes explí­ci­ta­ment per tal de poder afron­tar tot el que cal per asso­lir allò que anhe­lem.

  • Inte­gra­li­tat i radi­ca­li­tat: els pro­ble­mes que tenim avui són glo­bals, cal abor­dar les pro­ble­mà­ti­ques des d’una pers­pec­tiva holís­tica i anant a l’ar­rel i no només als símp­to­mes.

  • Relo­ca­lit­za­ció: en con­cor­dança amb la forma d’or­ga­nit­za­ció per la qual apos­tem, l’es­tra­tè­gia ha de basar-se en l’ar­re­la­ment al ter­ri­tori; les ins­ti­tu­ci­ons que gene­rem han de ser locals i vin­cu­la­des a ter­ri­to­ris con­crets, deci­dint tot el que es pugui a escala local (prin­cipi de sub­si­di­a­ri­e­tat) i con­fe­de­rant-nos per a allò que sigui neces­sari abor­dar en un àmbit de major abast. Aquest arre­la­ment implica tre­ball del dia a dia amb els nos­tres veïns i veï­nes, cons­truint amb una posi­ció ferma però amb les rea­li­tats hete­ro­gè­nies de cada ter­ri­tori.

  • Sobre la vio­lèn­cia: en el con­text actual, tenint en compte el gran desen­vo­lu­pa­ment en el camp del con­trol i la repres­sió que pos­se­ei­xen els qui osten­ten el poder, es fa difí­cil pen­sar que sigui estra­tè­gic un enca­ra­ment directe amb aquests.
    Altra­ment, la vio­lèn­cia física, la repres­sió, etc. són les seves armes, són part del seu món. Nosal­tres tenim un altre para­digma i per tant hem de bus­car mini­mit­zar la vio­lèn­cia i, èti­ca­ment, maxi­mit­zar el res­pecte cap a la vida, usant la vio­lèn­cia física només quan aquesta ser­veixi a la con­se­cu­ció d’a­quest fi, quan sigui l’ú­nica via que ens quedi per reduir la vio­lèn­cia sis­tè­mica. En aquest sen­tit, ens sen­tim afins a un prin­cipi bàsic de l’es­tra­tè­gia que ens recor­dava Sun Tzu “la millor bata­lla és la que es gua­nya sense lliu­rar-se”.

No obs­tant, no podem obviar que les elits, en voler man­te­nir i per­pe­tuar el sis­tema esta­blert, ata­ca­ran i per­fec­ci­o­na­ran les for­mes de repres­sió cap a qui el posi en qües­ti­o­na­ment. És més, és molt pro­ba­ble que a mesura que siguem més en aquesta tasca revo­lu­ci­o­nà­ria, la vio­lèn­cia sigui més con­tun­dent. Per tant, veiem neces­sari pen­sar i assa­jar for­mes per defen­sar tot allò que estem cons­truint i tro­bar les millors mane­res de con­fron­tar l’a­pa­rell repres­sor de l’Es­tat, tot ade­quant-nos als con­tex­tos que anem vivint, però sense fer de la vio­lèn­cia el cen­tre de la tasca revo­lu­ci­o­nà­ria.

Algunes tàctiques

D’a­cord amb aques­tes línies gene­rals de l’es­tra­tè­gia pro­po­sem un esbós d’al­gu­nes tàc­ti­ques que podem por­tar a terme als nos­tres ter­ri­to­ris des d’ara mateix. Pen­sem que sem­pre que puguem hem de plan­te­jar tàc­ti­ques que depen­guin al màxim de la nos­tra acció, ja que aques­tes seran les més rea­lit­za­bles, cen­trar-nos en què farem nosal­tres i no en què dema­na­rem o quins drets hem de recla­mar. Per fer-ho breu expli­quem només algu­nes tàc­ti­ques sobre les què pen­sem que cal­dria donar més impuls en l’es­tadi actual[17]:

  • Espais d’au­to­a­pre­nen­tatge: grups d’es­tudi, debats públics,… models d’au­to­ges­tió de la for­ma­ció on totes tin­guem la mateixa opor­tu­ni­tat d’a­por­tar i ens per­me­tin for­mar-nos en diver­sos camps, així com refle­xi­o­nar col·lec­ti­va­ment.

  • Assem­blees popu­lars: pen­sem que la forma demo­crà­tica de ges­ti­o­nar la polí­tica en una soci­e­tat auto­ges­ti­o­nada és en base a l’as­sem­blea popu­lar, és a dir, l’as­sem­blea de tots els veïns i veï­nes d’un ter­ri­tori. Per avan­çar en el desen­vo­lu­pa­ment d’a­questa i anar prac­ti­cant l’or­ga­nit­za­ció assem­ble­à­ria efec­tiva pro­po­sem crear grups que tre­ba­llin per pre­pa­rar una assem­blea que vul­gui esde­ve­nir popu­lar. Els pri­mers pas­sos podrien ser ima­gi­nar i tro­bar espais on reu­nir-se, estu­diar i prac­ti­car mèto­des de dina­mit­za­ció que es puguin repro­duir a petita i a gran escala i dotar-la de recur­sos mate­ri­als comuns i de legi­ti­mi­tat, per anar ator­gant-li poder, per tal que pugui arri­bar a ser una assem­blea popu­lar real i no només una tro­bada de veï­nes i acti­vis­tes com­pro­me­ses. Alhora cal­drà dotar-se d’es­pais més infor­mals de deli­be­ra­ció, tro­bada, conei­xe­ment, debat, etc. entorn aquesta assem­blea.

  • Col·lec­ti­vit­za­ci­ons: acon­se­guir la pro­pi­e­tat d’ha­bi­tat­ges, locals i infra­es­truc­tu­res i ges­ti­o­nar-la col·lec­ti­va­ment, però expli­ci­tant la volun­tat de cedir-la a l’as­sem­blea popu­lar del ter­ri­tori on es tro­bin quan aquesta fun­ci­oni com a tal.

  • Coo­pe­ra­ti­ves popu­lars: empre­ses coo­pe­ra­ti­ves del poble i per al poble, és a dir, un nou tipus d’em­pre­ses la pro­pi­e­tat i el con­trol de les quals està en mans de la ciu­ta­da­nia. L’ob­jec­tiu és que l’as­sem­blea popu­lar deci­deixi les línies gene­rals de fun­ci­o­na­ment. Men­tre no exis­teixi assem­blea popu­lar com a tal, la coo­pe­ra­tiva es ges­ti­ona col·lec­ti­va­ment, però apor­tant recur­sos a la cons­truc­ció d’una nova eco­no­mia i d’un nou movi­ment[18].

  • Insub­mis­sió i deso­be­di­èn­cia: la lega­li­tat inten­tarà blin­dar-se per tal que no puguem avan­çar en el nos­tre pro­cés revo­lu­ci­o­nari; no només amb les tra­ves que ja com­porta , sinó amb noves regu­la­ci­ons que s’a­ni­ran inven­tant a tal efecte. Per això és fona­men­tal la deso­be­di­èn­cia i la insub­mis­sió (ocu­pa­ció, expro­pi­a­ció, deso­be­di­èn­cia civil o fis­cal, etc.). A tal efecte és con­ve­ni­ent tenir al màxim de suport pos­si­ble i legi­ti­mi­tat reco­ne­guda; pen­sem que cal vin­cu­lar aques­tes acci­ons il·legals explí­ci­ta­ment amb la cons­truc­ció d’una alter­na­tiva, vin­cu­lant la cons­truc­ció i la resis­tèn­cia.

  • Suport mutu i for­mes de vida comu­ni­tà­ria: un dels pilars del sis­tema actual és l’in­te­rès indi­vi­dual. Per com­ba­tre’l, cal apren­dre a viure en comú prac­ti­cant el suport mutu, tant a poble com a ciu­tat. Com­par­tir els recur­sos, les cures i els diners. Crear i ges­ti­o­nar espais on puguem viure, soci­a­lit­zar-nos i desen­vo­lu­par els valors que pro­pug­nem, on poder cons­truir-nos com a per­so­nes jun­ta­ment amb els nos­tres sem­blants.

Aques­tes són només algu­nes idees. Mol­tes d’a­ques­tes pràc­ti­ques ja s’es­tan comen­çant a tirar enda­vant tot i que de manera inci­pi­ent. Ens cal arti­cu­lar totes aques­tes eines en una mateixa cons­truc­ció per tal que el seu efecte sigui sufi­ci­ent­ment trans­for­ma­dor. Per fer-ho pen­sem que fa falta apro­fun­dir en el debat sobre com fer la revo­lu­ció avui, dedi­car esfor­ços i tro­ba­des a abor­dar pre­gun­tes clau: quina anà­lisi fem de la situ­a­ció actual?; com ens pre­pa­rem com a sub­jecte revo­lu­ci­o­nari?; quina estra­tè­gia emprem per la tasca que ens pro­po­sem: de qui­nes tàc­ti­ques ens dotem?; quan i com les imple­men­tem?; com les nos­tres pràc­ti­ques poden emmar­car-se o trans­for­mar-se dins d’a­questa estra­tè­gia; de qui­nes noves pràc­ti­ques ens dotem?; com arti­cu­lem un movi­ment revo­lu­ci­o­nari?


  1. Aquest és un text en pro­cés, un con­junt de refle­xi­ons fruit de con­ver­ses, lec­tu­res, debats,… és una invi­ta­ció a pen­sar i a deba­tre, tot apor­tant ele­ments que tro­bem relle­vants, sobre una qües­tió can­dent: com fer la revo­lu­ció avui? Com superar la misè­ria i la bar­bà­rie actu­als? Aquesta és la segona ver­sió del text, incor­po­rant-hi millo­res des­prés de les jor­na­des de debat rea­lit­za­des a la Base, ate­neu coo­pe­ra­tiu del Poble Sec a l’hi­vern de 2014. Espe­rem que ser­veixi per con­tri­buir a anar-hi pen­sant col·lec­ti­va­ment, i per fer un pas més per cons­truir un movi­ment revo­lu­ci­o­nari. També s’ha de tenir en compte que els exem­ples que s’u­ti­lit­zen es refe­rei­xen sobre tot al con­text català, degut a la pro­ce­dèn­cia i el marc d’ac­tu­a­ció del Grup de Refle­xió per l’Au­to­no­mia. 

  2. L’Es­tat del Benes­tar ha estat i és una forma de legi­ti­mar l’Es­tat i de cana­lit­zar els anhels de canvi social. Alhora ha tin­gut un paper fona­men­tal en la pèr­dua de les rela­ci­ons de suport mutu. Avui, davant les reta­lla­des d’a­quest Estat del Benes­tar, mol­tes per­so­nes es veuen pri­va­des de cobrir les seves neces­si­tats més bàsi­ques. Ens opo­sem a l’Es­tat del Benes­tar, optem per cons­truir una altra forma de cobrir les nos­tres neces­si­tats bàsi­ques, però llui­ta­rem per fre­nar la pèr­dua de drets de la majo­ria de la pobla­ció a favor de la mino­ria pri­vi­le­gi­ada, men­tre anem cre­ant una forma alter­na­tiva de cobrir les nos­tres neces­si­tats. Es tracta de fre­nar les reta­lla­des de l’Es­tat del benes­tar però no per dema­nar que l’Es­tat ens solu­ci­oni els pro­ble­mes, sinó per man­te­nir la cober­tura de les neces­si­tats bàsi­ques i posar en ten­sió a l’Es­tat i no refor­çar-lo, men­tre anem cons­truint alter­na­ti­ves per cobrir les nos­tres neces­si­tats. Per apro­fun­dir més en aques­tes idees vegeu “Sobre l’Es­tat del Benes­tar” (Grup de Refle­xió per l’Au­to­no­mia, 2014). 

  3. És para­dig­mà­tic com han can­viat les rela­ci­ons a l’es­pai públic i entre iguals els últims 50 anys: abans la gent par­lava i s’a­ju­dava, ara tro­bem mira­des bui­des a l’ho­ritzó o caps aco­tats i cares llar­gues. Si tenim pro­ble­mes tru­quem a la poli­cia, si neces­si­tem ser ate­sos anem als ser­veis soci­als. Un arti­cle que exposa el nivell de deca­dèn­cia con­vi­ven­cial al qual hem arri­bat el podeu tro­bar aquí: “Infi­erno Con­vi­ven­cial” (Félix Rodrigo Mora, 2014). 

  4. “La Gran Trans­for­ma­ción” (Karl Pola­nyi, 1944) “ante­ri­or­ment a la nos­tra època no ha exis­tit mai una eco­no­mia que per defi­ni­ció esti­gués con­tro­lada pels mer­cats. […] Tots els sis­te­mes eco­nò­mics que conei­xem fins la fi del feu­da­lisme a l’Eu­ropa occi­den­tal eren orga­nit­zats segons els prin­ci­pis de reci­pro­ci­tat, redis­tri­bu­ció o auto­a­bas­ti­ment, o segons una com­bi­na­ció dels tres”

  5. Per un anà­lisi en pro­fun­di­tat de les dinà­mi­ques del sis­tema actual vegeu el lli­bre “Cri­sis Mul­ti­di­men­si­o­nal y Demo­cra­cia Inclu­siva” (Takis Foto­pou­los, 2005). 

  6. Ente­nent demo­crà­cia com aquell règim en què el poble s’auto-governa direc­ta­ment a tra­vés d’as­sem­blees, sense cedir el poder a “repre­sen­tants”. 

  7. Un posi­ci­o­na­ment crí­tic amb el Pro­cés Cons­ti­tu­ent es pot tro­bar a l’ar­ti­cle “Pro­cés Cons­ti­tu­ent o Revo­lu­ció Inte­gral?” (Blai Dal­mau, 2013). Pel que fa a la CUP, vegeu el “Mani­fest pel No-Sí: la revo­lu­ció, sense Estat-nació, és la solu­ció!” (GRA, 2013). Per conèi­xer més en detall l’e­xem­ple de la dege­ne­ra­ció dels Verds ale­manys vegeu “Del par­tit-anti­par­tit al par­tit-par­tit. Breu his­tò­ria del par­tit verd ale­many” (Georgy Kat­si­a­fi­cas, 2006) en un frag­ment del lli­bre “The Sub­ver­sion of Poli­tics”). Podeu tro­bar la tra­duc­ció en línia aquí: http://​ingo­ver­na­bles.noblogs.org/​post/​2013/​01/​31/​del-par­tit-anti­par­tit-al-par­tit-par­tit. Pel que fa a Pode­mos a la xarxa podeu tro­bar una extensa lite­ra­tura crí­tica sobre el par­tit. 

  8. Cre­iem que el fet que mol­tes acci­ons esti­guin cen­tra­des només en ata­car les con­se­qüèn­cies està lli­gat amb l’ab­sèn­cia d’un pro­jecte revo­lu­ci­o­nari. Per aca­bar amb la domi­na­ció hem d’or­ga­nit­zar una alter­na­tiva que abordi els pro­ble­mes des de les seves cau­ses. Pen­sem que allò que és utò­pic és inten­tar superar els pro­ble­mes anant només a les con­se­qüèn­cies i no abor­dant-los anant a l’ar­rel. 

  9. “El comu­nismo liber­ta­rio y otras pro­cla­mas insur­re­ci­o­na­les y natu­ris­tas” (Isaac Puente, 1933). 

  10. Així, tot i la seva capa­ci­tat de con­tro­lar mili­tar­ment la ciu­tat i ges­ti­o­nar pràc­ti­ca­ment la tota­li­tat de l’e­co­no­mia, no tenien una estruc­tura polí­tica que pogués ges­ti­o­nar allò comú i des­ti­tuir el govern de la Gene­ra­li­tat. Pen­sem que aquesta manca de clare­dat, va pro­vo­car una sèrie de con­tra­dic­ci­ons com entrar a col·labo­rar amb el govern de la Repú­blica i aban­do­nar la revo­lu­ció (com van denun­ciar “Los ami­gos de Dur­ruti”). 

  11. Extracte de l’ar­ti­cle “Sobre la tarea revo­lu­ci­o­na­ria” (Este­ban Vidal, 2013). 

  12. Per cons­truir el sub­jecte revo­lu­ci­o­nari és fona­men­tal recu­pe­rar el tan obli­dat con­cepte de vir­tut, en aquest sen­tit podem dir que hem de rea­lit­zar una “Revo­lu­ció Vir­tu­osa” tal i com es sug­ge­reix a “Pro­cés Cons­ti­tu­ent o Revo­lu­ció Inte­gral?” (Blai Dal­mau, 2013). 

  13. Quan par­lem de revo­lu­ció inte­gral ens refe­rim a aquesta trans­for­ma­ció d’es­truc­tu­res en unes de basa­des en l’au­to­no­mia, com també en la neces­sà­ria trans­for­ma­ció psí­quica i espi­ri­tual dels sub­jec­tes. Així, la revo­lu­ció inte­rior, per­so­nal, ha d’a­van­çar en paral·lel i al mateix ritme que la revo­lu­ció exte­rior, social. La suma d’una i l’al­tra poden donar una revo­lu­ció inte­gral. 

  14. Mol­tes refle­xi­ons estra­tè­gi­ques aquí expo­sa­des beuen del pro­jecte de la Demo­crà­cia Inclu­siva. Per apro­fun­dir-hi reco­ma­nem l’ar­ti­cle: “Estra­tè­gies de tran­si­ció i el pro­jecte de la Demo­crà­cia Inclu­siva” (Takis Foto­pou­los, 2002). 

  15. En aquesta línia cele­brem les ini­ci­a­ti­ves del Pro­cés Embat i de la crida Inte­gra­re­vo­lu­cio. Ani­mem a tenir una acti­tud oberta i no dog­mà­tica, evi­tant posi­ci­ons de trin­xera per poder fer un debat pro­fund i fruc­tí­fer i acor­dar unes bases comu­nes, no un con­sens de mínims de tots els movi­ments soci­als, sinó una visió comuna i unes línies estra­tè­gi­ques dels movi­ments revo­lu­ci­o­na­ris. Per fer-ho ens hem de cen­trar en allò fona­men­tal, dei­xar els enfron­ta­ments per­so­nals o les dis­cus­si­ons poc relle­vants. Això només pot asso­lir-se amb una aposta clara de totes les per­so­nes per aca­bar amb aques­tes acti­tuds, demos­trant una altura de mires sufi­ci­ent que posi l’in­te­rès gene­ral i el bé comú per davant. 

  16. “Pro­cés Cons­ti­tu­ent o Revo­lu­ció Inte­gral?” (Blai Dal­mau, 2013). 

  17. Cal tenir en compte que el sis­tema ten­deix a coop­tar totes les ini­ci­a­ti­ves, així cal tenir clar que aques­tes tàc­ti­ques for­min part d’un movi­ment anti­sis­tè­mic i que s’en­ten­guin com a mesu­res de tran­si­ció revo­lu­ci­o­na­ria. . Altres tàc­ti­ques que no deta­llem per no allar­gar-nos més poden ser: mutu­a­lisme auto­ges­ti­o­nari, muni­ci­pa­lisme, sabo­tat­ges, lluita als llocs de tre­ball, etc. 

  18. Per refle­xi­o­nar més sobre aquesta pro­posta podeu lle­gir l’ar­ti­cle: “Empre­ses demò­ti­ques, en camí cap a una nova eco­no­mia demo­crà­tica” (Laia Vidal, Edu­ard Nus i Blai Dal­mau, 2011). 

¿Que t'ha sem­blat el text? Pots dei­xar-nos un comen­tari més avall o com­par­tir-lo a les xar­xes soci­als. O si ho pre­fe­rei­xes, tenim altres tex­tos i un news­let­ter que et poden interes­sar.