Reformisme: refundació o superació?

1. Sobre el reformisme

Ente­nem per refor­mis­tes els plan­te­ja­ments que tenen com a objec­tiu refor­mar l’ac­tual marc ins­ti­tu­ci­o­nal i de valors sense pro­po­sar cap marc ins­ti­tu­ci­o­nal alter­na­tiu. El refor­misme es pot dur a terme mit­jan­çant una vari­e­tat de tàc­ti­ques que van des de l’in­tent de con­que­rir el poder de l’Es­tat fins al pro­pò­sit de can­viar les ins­ti­tu­ci­ons exer­cint pres­sió per part de les orga­nit­za­ci­ons de la “soci­e­tat civil”, etc. Més con­cre­ta­ment, l’an­tiga estra­tè­gia soci­al­de­mò­crata era refor­mista (per­què tenia l’ob­jec­tiu de “soci­a­lit­zar” pro­gres­si­va­ment les ins­ti­tu­ci­ons exis­tents i la pro­pi­e­tat) així com ho són els plan­te­ja­ments de “pro­fun­dit­zar o radi­ca­lit­zar la demo­crà­cia” per “fer-la més par­ti­ci­pa­tiva” o els movi­ments soci­als par­ci­als que, sense menys­te­nir la impor­tàn­cia de les qües­ti­ons que volen abor­dar, no impug­nen la glo­ba­li­tat del sis­tema ni tenen una pro­posta cohe­rent per a reem­pla­çar-lo en la seva tota­li­tat (per exem­ple els movi­ments per la igual­tat de gènere, els movi­ments en defensa del medi natu­ral, els movi­ments per a la pro­tec­ció de la cul­tura i la llen­gua, etc.).

Per con­tra, ente­nem per revo­lu­ci­o­na­ris aquells plan­te­ja­ments que tenen l’ob­jec­tiu de reem­pla­çar –i no com­ple­men­tar– el marc ins­ti­tu­ci­o­nal de la soci­e­tat actual, és a dir, el sis­tema de l’e­co­no­mia de mer­cat glo­ba­lit­zada i l’Es­tat “demo­crà­tic” repre­sen­ta­tiu, així com el cor­res­po­nent sis­tema de (des)valors en el qual es basen les rela­ci­ons soci­als actu­als. Aquí podem clas­si­fi­car les estra­tè­gies de l’an­tic esta­tisme soci­a­lista i del soci­a­lisme lli­ber­tari, entre d’al­tres. Actu­al­ment a les nos­tres ter­res, podem asso­ciar a aquesta estra­tè­gia alguns pro­jec­tes com la Coo­pe­ra­tiva Inte­gral Cata­lana, les orga­nit­za­ci­ons anar­co­sin­di­ca­lis­tes, el movi­ment de repo­bla­ment rural, alguns grups de refle­xió auto­ges­ti­o­nats i ate­neus coo­pe­ra­tius, etc., que tenen una volun­tat més o menys explí­cita de cons­truir un nou sis­tema, encara que en major o menor mesura tin­guin man­can­ces quant a defi­ni­ció i/​o fun­ci­o­na­ment.

Així doncs, podem dir que “refor­misme o no refor­misme” és una dico­to­mia que va asso­ci­ada als fins i no als mit­jans. En aquest sen­tit, exis­tei­xen molts pro­jec­tes com alguns que aca­bem de citar, que poden ser o no refor­mis­tes en fun­ció dels seus objec­tius. Molts d’a­quests pro­jec­tes es poden rea­lit­zar com a part d’una estra­tè­gia més àmplia per bas­tir un movi­ment eman­ci­pa­dor glo­bal i ser, per tant, tàc­ti­ques eman­ci­pa­do­res[1].

2. El fracàs del reformisme en tant que estratègia

En les dar­re­res dèca­des hem vis­cut nom­bro­sos intents fra­cas­sats d’a­pli­car estra­tè­gies refor­mis­tes per inten­tar can­viar la soci­e­tat. Un exem­ple para­dig­mà­tic d’a­quest fra­càs el podem cons­ta­tar en l’e­vo­lu­ció dels par­tits soci­al­de­mò­cra­tes, en par­ti­cu­lar des­prés dels trenta anys de con­sens soci­al­de­mò­crata a bona part del món (1945-1975). Aquests par­tits van aca­bar renun­ci­ant als seus “ide­als” (plena ocu­pa­ció, exten­sió de l’Es­tat de benes­tar, redis­tri­bu­ció de la riquesa, etc.) i incor­po­rant-se total­ment al con­sens neo­li­be­ral, con­ver­tint-se en els actu­als par­tits social-libe­rals[2]. Davant d’això podem con­cloure que aques­tes estra­tè­gies no només no ens con­du­ei­xen a una soci­e­tat basada en l’au­to­no­mia[3], sinó que fins i tot a efec­tes pràc­tics aca­ben enfor­tint les prò­pies ins­ti­tu­ci­ons oli­gàr­qui­ques i els sis­te­mes de valors cor­res­po­nents. Això és degut a que l’es­tra­tè­gia refor­mista és en si mateixa insu­fi­ci­ent, utò­pica i a-his­tò­rica, a part d’in­de­sit­ja­ble.

Per una banda, és insu­fi­ci­ent per­què es queda curta en l’a­nà­lisi de les cau­ses de la crisi mul­ti­di­men­si­o­nal actual. Si bé ser cons­ci­ent de la situ­a­ció crí­tica en què es troba la soci­e­tat i voler-la can­viar és un pri­mer pas neces­sari per superar aquesta crisi, l’es­tra­tè­gia refor­mista no afronta l’ar­rel del pro­blema: en cap moment impugna ni tracta de subs­ti­tuir les ins­ti­tu­ci­ons fona­men­tals del sis­tema actual, és a dir, l’Es­tat “demo­crà­tic” repre­sen­ta­tiu i l’e­co­no­mia de mer­cat capi­ta­lista, sinó que es limita a rei­vin­di­car-ne algu­nes millo­res. Tan­ma­teix, la crisi gene­ra­lit­zada i mul­ti­di­men­si­o­nal que estem vivint avui en dia no es deu al mal fun­ci­o­na­ment d’a­ques­tes ins­ti­tu­ci­ons sinó a la seva prò­pia idi­o­sin­crà­sia. Les dinà­mi­ques inhe­rents a l’e­co­no­mia de mer­cat i l’Es­tat “repre­sen­ta­tiu” donen lloc a una immensa i crei­xent con­cen­tra­ció de poder que no pot ser rever­tida a tra­vés de sim­ples can­vis cos­mè­tics. Per tant, el refor­misme pro­posa una estra­tè­gia utò­pica; supo­sant que una tenaç i àrdua lluita popu­lar acon­se­guís imple­men­tar algu­nes de les refor­mes sug­ge­ri­des pels cor­rents refor­mis­tes, aques­tes no podrien fer altra cosa que impri­mir un ritme lleu­ge­ra­ment més lent a l’a­venç de la crisi mul­ti­di­men­si­o­nal en curs ja que inde­fec­ti­ble­ment hau­rien de ser com­pa­ti­bles amb el fun­ci­o­na­ment i la dinà­mica del sis­tema actual. En l’im­pro­ba­ble cas que no ho fos­sin tin­drien els dies comp­tats per­què aquells que les apli­ques­sin redui­rien la seva com­pe­ti­ti­vi­tat, fet que els faria entrar en una crisi eco­nò­mica pro­funda[4]. Un cas il·lus­tra­tiu d’això és el pro­jecte d’U­ni­tat Popu­lar de Xile (1970-1973), on unes refor­mes massa ambi­ci­o­ses van por­tar el país a una situ­a­ció d’ex­tra­or­di­nà­ria ines­ta­bi­li­tat eco­nò­mica i van pro­pi­ciar l’es­ta­bli­ment per cop d’Es­tat del règim tota­li­tari de Pinoc­het de la mà de l’im­pe­ri­a­lisme nord-ame­ricà, que grà­cies a això va gua­nyar molt poder a la zona.

Per altra banda, és a-his­tò­rica per­què ignora que actu­al­ment la dinà­mica soci­o­e­co­nò­mica del sis­tema no és la d’aug­men­tar els con­trols soci­als sobre els mer­cats (pro­tec­ció del medi ambi­ent, de les per­so­nes, del tre­ball, etc.), sinó ben al con­trari. La dinà­mica de mer­can­ti­lit­za­ció –a cada cop més ter­ri­to­ris, i a la vegada de cada cop més aspec­tes de la nos­tra vida– és impa­ra­ble en el marc sis­tè­mic actual, i l’Es­tat de Benes­tar només ha cons­ti­tuït un petit parèn­tesi de trenta anys que, a causa de cir­cums­tàn­cies excep­ci­o­nals, ha pogut pal·liar algun dels aspec­tes d’a­questa dinà­mica, i que ha ser­vit per a enfor­tir enor­me­ment el sis­tema a nivell ide­o­lò­gic, des­prés dels hor­rors de la Segona Guerra Mun­dial. Així, el pro­gres­siu des­man­te­lla­ment de l’Es­tat de benes­tar que estem patint no és con­se­qüèn­cia d’u­nes males polí­ti­ques apli­ca­des per uns mals polí­tics, tal i com sug­ge­rei­xen les anà­li­sis refor­mis­tes, sinó de les prò­pies dinà­mi­ques inhe­rents al sis­tema, que pro­vo­quen que no sigui via­ble tor­nar a ell ni a res que s’hi assem­bli.

Per últim, l’es­tra­tè­gia refor­mista és inde­sit­ja­ble per­què ni en el millor dels casos pot por­tar a una cons­ci­èn­cia de l’am­pli­tud dels can­vis que és menes­ter tirar enda­vant per pro­vo­car un canvi social real. Per exem­ple, diver­sos sec­tors (sovint asso­ci­ats a cor­rents trotskis­tes) sos­te­nen que les deman­des refor­mis­tes poden fer-se amb fins revo­lu­ci­o­na­ris, per­què el més que pro­ba­ble incom­pli­ment d’a­ques­tes per part de les elits del poder pot pro­duir –segons ells– una radi­ca­lit­za­ció de la cons­ci­èn­cia que a la vegada pot por­tar a una situ­a­ció revo­lu­ci­o­nà­ria. No obs­tant, tot i tenir certa lògica apa­rent, aquest tipus d’ar­gu­men­ta­ci­ons són per­ni­ci­o­ses per dos motius: en pri­mer lloc per­què es basen en una con­cep­ció ins­tru­men­ta­lista del poble que oblida –sense voler o deli­be­ra­da­ment– que el camí a una soci­e­tat real­ment demo­crà­tica[5] implica trans­pa­rèn­cia; en segon lloc per què a la pràc­tica con­du­ei­xen a un afe­bli­ment del pen­sa­ment anti­sis­tè­mic a mig ter­mini, a causa de l’o­blit pro­gres­siu que ine­vi­ta­ble­ment pro­voca una pràc­tica tan allu­nyada dels objec­tius supo­sa­da­ment revo­lu­ci­o­na­ris. En canvi, en una estra­tè­gia revo­lu­ci­o­nà­ria, els objec­tius són explí­cits i els mit­jans o tàc­ti­ques que es fan ser­vir són cohe­rents amb aquests objec­tius, ja que s’en­tén que no es pot superar l’a­li­e­na­ció amb mit­jans ali­e­nants.

3. El reformisme avui: cap a la seva superació

Si bé hem argu­men­tat la impos­si­bi­li­tat de qual­se­vol estra­tè­gia refor­mista de resol­dre la crisi mul­ti­di­men­si­o­nal que ens afecta, cre­iem que mol­tes ini­ci­a­ti­ves refor­mis­tes com­par­tei­xen carac­te­rís­ti­ques posi­ti­ves, com el fet de dedi­car cert temps de la vida a inten­tar millo­rar la soci­e­tat –i no a l’in­te­rès par­ti­cu­lar– , de mirar la rea­li­tat amb ull crí­tic o d’es­tar obert a deba­tre sobre com millo­rar-la. Ens volem dis­tan­ciar, d’a­questa manera, dels sec­tors “revo­lu­ci­o­na­ris” puris­tes que només cri­ti­quen a tort i a dret sense pro­po­sar alter­na­ti­ves, per­què estem con­ven­çuts que el pro­jecte revo­lu­ci­o­nari només pot cons­truir-se des del dià­leg crí­tic cons­truc­tiu entre les per­so­nes que cons­ti­tu­ei­xen el poble. Per tant, el que inten­tem fer aquí és una crí­tica cons­truc­tiva, que per­meti que el poten­cial de mol­tes per­so­nes que estan –o en un futur poden estar– invo­lu­cra­des en ini­ci­a­ti­ves de caràc­ter refor­mista es pugui apli­car en una direc­ció veri­ta­ble­ment trans­for­ma­dora i alli­be­ra­dora.

Arri­bats a aquest punt s’es­cau fer la pre­gunta: com pot ser que si s’ha com­pro­vat que les estra­tè­gies refor­mis­tes fra­cas­sen se segueixi recor­rent a elles des de la majo­ria de mobi­lit­za­ci­ons i movi­ments soci­als?

En pri­mer lloc, per­què es segueix con­ce­bent l’Es­tat de benes­tar com una con­questa de les clas­ses popu­lars i no com l’al­tra cara d’un sis­tema de domi­na­ció que, des­prés de des­truir les con­di­ci­ons que en molts moments de la his­tò­ria van per­me­tre l’au­to­ges­tió comu­ni­tà­ria de la vida social, es renta la cara davant la pobla­ció ofe­rint alguns ser­veis soci­als neces­sa­ris. Per això es segueix dema­nant, incan­sa­ble­ment, que l’Es­tat pro­por­ci­oni drets i ser­veis, enlloc d’a­ga­far la res­pon­sa­bi­li­tat sobre la nos­tra vida i assu­mir els deu­res que com­porta la lli­ber­tat. Així, un fac­tor inne­ga­ble que con­du­eix al refor­misme és el con­for­misme. Hem estat acos­tu­mats a que les deci­si­ons vin­guin pre­ses a tra­vés d’o­li­gar­quies polí­ti­ques, així que ine­vi­ta­ble­ment sem­bla com­pli­cat par­lar d’un sis­tema amb auto­go­vern popu­lar, i accep­tar-ne les con­se­qüèn­cies. Per tant, hi ha una ten­dèn­cia a donar suport a aque­lles “solu­ci­ons” que menys esforç i canvi de xip supo­sen, encara que no siguin veri­ta­bles solu­ci­ons. D’a­questa manera, gua­nyen fàcil­ment popu­la­ri­tat pro­jec­tes amb apa­rença i llen­guatge nous però que en el fons són una ree­la­bo­ra­ció de l’es­tra­tè­gia refor­mista. Un exem­ple il·lus­tra­tiu i ben actual pot ser el pro­jecte “Pode­mos” que, a tra­vés d’un pro­grama de refor­mes utò­pi­ques i una posada en escena que intenta recrear les for­mes del 15M, pre­tén ofe­rir una nova cara –amb nous per­so­nat­ges caris­mà­tics– a la vella i dege­ne­rada esquerra esta­tista espa­nyola.

En segon lloc, per­què el para­digma social domi­nant pro­mou la como­di­tat i la rapi­desa, quan el pro­cés de canvi revo­lu­ci­o­nari és dur i lent. Aquest para­digma empeny mol­tes per­so­nes a allò que podríem ano­me­nar imme­di­a­tisme, a voler resul­tats i a espe­rar-los ara mateix. Sovint no és té en compte que si el sis­tema actu­al­ment esta­blert ha tri­gat més de dos segles a for­mu­lar-se i desen­vo­lu­par-se en la seva com­ple­xi­tat, no és fac­ti­ble inten­tar can­viar les seves dinà­mi­ques d’un dia per l’al­tre. El para­digma actual també imbu­eix mol­tes per­so­nes cap a l’hiperac­ti­visme, és a dir, la ten­dèn­cia a creure que “allò pràc­tic” és par­ti­ci­par en mobi­lit­za­ci­ons vàries i impul­sar pro­jec­tes que ens donin la sen­sa­ció que alguna cosa can­via JA, men­tre es dedica poc temps a pen­sar i refle­xi­o­nar estra­tè­gi­ca­ment per rea­lit­zar pocs pas­sos però en la bona direc­ció i amb fer­mesa, cons­truint bases sòli­des. Aquest pro­cés s’ha posat de mani­fest dar­re­ra­ment amb la deca­dèn­cia de les mobi­lit­za­ci­ons del 15M: ini­ci­al­ment, a molts indrets, l’en­fo­ca­ment revo­lu­ci­o­nari de cen­trar les ener­gies en el desen­vo­lu­pa­ment d’as­sem­blees amb volun­tat d’es­de­ve­nir sobi­ra­nes als pobles i bar­ris va ser-hi ben pre­sent, entre altres ini­ci­a­ti­ves que apun­ta­ven a l’es­ta­bli­ment de noves ins­ti­tu­ci­ons de caràc­ter popu­lar i auto­ges­ti­o­nat en diver­sos àmbits, així com al desen­vo­lu­pa­ment de nous valors. Tan­ma­teix, a causa de l’im­me­di­a­tisme impe­rant i a què no es va posar sobre la taula un pro­jecte anti­sis­tè­mic cohe­rent defen­sat amb sufi­ci­ent força, es va anar caient en l’hi­pe­rac­ti­visme, fins al punt que avui en dia aquesta és la ten­dèn­cia àmpli­a­ment majo­ri­tà­ria en les ini­ci­a­ti­ves que són here­ves d’a­que­lles mobi­lit­za­ci­ons, mol­tes de les quals tenen un caràc­ter mera­ment rei­vin­di­ca­tiu i de lluita de resis­tèn­cia quo­ti­di­ana.

Arran de tot això, si bé és cert que cal anar fent pas­sos aquí i ara en el marc d’una tran­si­ció revo­lu­ci­o­nà­ria, és clau pro­cu­rar no con­fon­dre, com sovint suc­ce­eix, “pas­sos” amb “peda­ços”: els pas­sos són tàc­ti­ques que ens fan avan­çar pro­gres­si­va­ment en el camí cap a una soci­e­tat eman­ci­pada, men­tre que els peda­ços són sim­ple­ment “tàc­ti­ques” que es fan com un fi en si matei­xes, sense estar rela­ci­o­na­des amb un objec­tiu ni estra­tè­gia defi­nida, sim­ple­ment per millo­rar les con­di­ci­ons de vida en un moment donat o per resis­tir els embats del sis­tema actual[6]. Tot i que mobi­lit­zar-se per fer front als mals del sis­tema sem­pre és millor que no pas que­dar-se de bra­ços ple­gats sumits en l’a­pa­tia, és també pit­jor que no dedi­car les nos­tres ener­gies a pen­sar i cons­truir una nova estruc­tura social i de valors. En altres parau­les, és millor “resis­tir” que no fer res, però és millor “cons­truir” que no “resis­tir”. Tan­ma­teix, una forma de superar aquesta apa­rent dico­to­mia és com­pren­dre que la millor forma de resis­tir és cons­truir, atès que cons­truir ens fa for­tes i ens per­met resis­tir i llui­tar amb més efec­ti­vi­tat, alhora que fer avan­çar sobre el ter­reny els can­vis que pro­pug­nem[7].

Per últim, un altre fac­tor impor­tant que con­du­eix al refor­misme és el fet de donar per des­comp­ta­des les ins­ti­tu­ci­ons del sis­tema actual i no ser capa­ços d’i­ma­gi­nar-ne de noves ni de tirar-les enda­vant. Així, com es va fer patent en el marc del 15M, assis­tim a una parà­lisi social que s’a­gafa a allò cone­gut encara que es pugui demos­trar que ens porta a un car­reró sense sor­tida. A causa d’això, patim una ins­ti­tu­ci­o­na­lit­za­ció ver­ti­cal dels pro­jec­tes i llui­tes, per manca de pro­pos­tes cre­a­ti­ves per orga­nit­zar la soci­e­tat d’una altra manera. En aquest sen­tit, actu­al­ment tro­bem algu­nes pro­pos­tes que, tot i tenir una retò­rica supo­sa­da­ment “revo­lu­ci­o­nà­ria”, només acon­se­guei­xen rege­ne­rar el sis­tema en el qual advo­quen per par­ti­ci­par, man­te­nint intac­tes les seves prin­ci­pals ins­ti­tu­ci­ons i dinà­mi­ques, a més de pro­vo­car con­fu­sió res­pecte una estra­tè­gia veri­ta­ble­ment trans­for­ma­dora. Aquest és el cas de la ini­ci­a­tiva Pro­cés Cons­ti­tu­ent, que pre­tén cana­lit­zar el canvi social a tra­vés de la pro­cla­ma­ció i ins­tau­ra­ció d’una nova cons­ti­tu­ció i apor­tant –en última ins­tàn­cia– nous can­di­dats al govern. Un altre exem­ple és el de la CUP, que mal­grat pre­sen­tar-se com un “cavall de Troia” dels movi­ments soci­als a les ins­ti­tu­ci­ons, a la pràc­tica aquesta idea no apa­reix al seu pro­grama, que es limita a defen­sar la implan­ta­ció de mesu­res essen­ci­al­ment soci­al­de­mò­cra­tes i a legi­ti­mar el joc de la polí­tica oli­gàr­quica par­la­men­tà­ria, entrant-hi de ple, sense impug­nar-ne la seva essèn­cia. Així, no seria seria estrany que la CUP aca­bés com els Verds ale­manys, és a dir, que el seu pas per les ins­ti­tu­ci­ons esta­tals l’a­cabi trans­for­mant a ella i no al revés, tal i com pre­tén[8].

En con­clu­sió, la forma de superar el refor­misme impe­rant és dei­xar enrere totes les xacres que aca­bem d’es­men­tar, així com fer pas­sos per tal que mol­tes llui­tes con­cre­tes i locals que s’es­tan duent a terme actu­al­ment de forma dis­persa i que són posi­ti­ves, puguin millo­rar qua­li­ta­ti­va­ment la seva capa­ci­tat trans­for­ma­dora emmar­cant-se en una estra­tè­gia glo­bal de tran­si­ció revo­lu­ci­o­nà­ria amb uns fins i mit­jans cohe­rents[9]. Això implica una refle­xió pro­funda sobre com cada acció con­creta pot con­tri­buir o no a avan­çar en aquest pro­cés, inten­tant alli­be­rar-se de dog­mes pre­con­ce­buts. D’al­tra banda, com que la trans­pa­rèn­cia i la hones­te­dat són valors bàsics per a la cons­truc­ció d’un sis­tema basat en l’au­to­no­mia, és fona­men­tal que el fons revo­lu­ci­o­nari de l’es­tra­tè­gia que s’està duent a terme es faci explí­cit con­tí­nu­a­ment. Així, cada acció ha de ser­vir per posar en evi­dèn­cia la neces­si­tat de subs­ti­tuir les ins­ti­tu­ci­ons oli­gàr­qui­ques actu­als i el sis­tema de valors que els és inhe­rent per una nova soci­e­tat basada en l’au­to­no­mia en tots els àmbits –la demo­crà­cia polí­tica i eco­nò­mica, la coo­pe­ra­ció social, la vir­tut per­so­nal i la rein­te­gra­ció amb la natura– i per avan­çar en aquest camí[10].


  1. Un clar exem­ple d’un tipus de tàc­tica que pot ser o no refor­mista segons com es plan­tegi és la tàc­tica de pre­sen­tar can­di­da­tu­res a les elec­ci­ons locals. Aquesta tàc­tica ha estat molt qües­ti­o­nada tra­di­ci­o­nal­ment per diver­sos sec­tors que l’han con­si­de­rat refor­mista <em>per se</​em>, quan, en canvi, es pot rea­lit­zar com a part d’una estra­tè­gia més àmplia per bas­tir un movi­ment eman­ci­pa­dor glo­bal i que tin­gui en aquest cas con­cret l’ob­jec­tiu de dis­sol­dre el poder con­cen­trat de les ins­ti­tu­ci­ons locals per a pas­sar-lo a assem­blees popu­lars sobi­ra­nes locals que puguin auto­ges­ti­o­nar la prò­pia vida col·lec­tiva d’un ter­ri­tori, tal i com pro­po­sen pro­jec­tes com el Muni­ci­pa­lisme Lli­ber­tari o la Demo­crà­cia Inclu­siva. 

  2. Una expli­ca­ció deta­llada sobre les cau­ses del fra­càs de l’es­tra­tè­gia soci­al­de­mò­crata es pot tro­bar al capí­tol 6 del lli­bre “Cri­sis Mul­ti­di­men­si­o­nal y Demo­cra­cia Inclu­siva”

  3. Del grec “auto”, un mateix, i “nomos”, llei, donar-se a si mateix la llei. Això és, una soci­e­tat en la qual tin­guem la pos­si­bi­li­tat real de par­ti­ci­par jun­ta­ment amb els altres, en un pla d’i­gual­tat efec­tiva, en la deter­mi­na­ció del nos­tre destí social, així com de desen­vo­lu­par indi­vi­du­al­ment la nos­tra per­sona, és a dir, aga­far les reg­nes de la nos­tra vida tant a nivell social com per­so­nal. 

  4. Per un anà­lisi en pro­fun­di­tat de les dinà­mi­ques del sis­tema actual vegeu el lli­bre “Cri­sis Mul­ti­di­men­si­o­nal y Demo­cra­cia Inclu­siva”

  5. Ente­nent demo­crà­cia com aquell règim en què el poble s’au­to­go­verna direc­ta­ment a tra­vés d’as­sem­blees, sense cedir el poder a “repre­sen­tants”. 

  6. Un expo­nent molt esbom­bat dar­re­ra­ment que reforça aquesta con­fu­sió entre pas­sos i peda­ços en nom d’un supo­sat “rea­lisme refor­mista” són les tesis de Noam Chomsky, que par­tei­xen d’un enfoc ingenu, segons el qual l’Es­tat i les dinà­mi­ques de mer­cat neo­li­be­rals no són dues cares d’una mateixa moneda, sinó que l’Es­tat és -en una metà­fora que uti­litza repe­ti­da­ment- com una gàbia que alhora que ens opri­meix ens pot pro­te­gir dels depre­da­dors trans­na­ci­o­nals. Tan­ma­teix, com asse­nyala J. Herod, “els depre­da­dors no estan fora de la gàbia; la gàbia, son ells i les seves pràc­ti­ques”. 

  7. Actu­al­ment el refor­misme ide­o­lò­gic i pràc­tic i la falta de pro­jecte eman­ci­pa­dor arri­ben tant lluny que es pre­sen­ten llui­tes de mera resis­tèn­cia i deman­des al poder per atu­rar deter­mi­nats pro­jec­tes, com a llui­tes revo­lu­ci­o­na­ries. És el cas del que ha ocor­re­gut recent­ment al barri de Gamo­nal de Bur­gos, on els veïns s’han unit mas­si­va­ment per atu­rar un pro­jecte urba­nís­tic. Sense menys­te­nir la força i la neces­si­tat d’a­ques­tes pràc­ti­ques, aques­tes no es poden con­si­de­rar ara mateix el tot d’una estra­tè­gia revo­lu­ci­o­nà­ria. 

  8. Un posi­ci­o­na­ment crí­tic amb el Pro­cés Cons­ti­tu­ent es pot tro­bar a l’ar­ti­cle “Pro­cés Cons­ti­tu­ent o Revo­lu­ció Inte­gral?” (Blai Dal­mau, 2013). Pel que fa a la CUP, vegeu el “Mani­fest pel No-Sí: la revo­lu­ció, sense Estat-nació, és la solu­ció!” (GRA, 2013). Per conèi­xer més en detall l’e­xem­ple de la dege­ne­ra­ció dels Verds ale­manys vegeu “Del par­tit-anti­par­tit al par­tit-par­tit. Breu his­tò­ria del par­tit verd ale­many” (Georgy Kat­si­a­fi­cas, frag­ment del lli­bre “The Sub­ver­sion of Poli­tics”). 

  9. Una pro­posta estra­tè­gica ins­pi­ra­dora es pot tro­bar a l’ar­ti­cle “Estra­tè­gies de tran­si­ció i el pro­jecte de la Demo­crà­cia Inclu­siva” (Takis Foto­pou­los, 2002). 

  10. Per posar un exem­ple, una orga­nit­za­ció de defensa del medi ambi­ent d’una deter­mi­nada comarca pot limi­tar-se a llui­tar con­tra un pro­jecte urba­nís­tic o una llei, o pot anar més enllà i pro­moure la refle­xió sobre com aquests pro­ble­mes con­crets es rela­ci­o­nen amb el pro­blema essen­cial que es troba en les ins­ti­tu­ci­ons i valors impe­rants. Així, pot expli­ci­tar a tra­vés de la seva acció que el sis­tema actual genera ine­vi­ta­ble­ment una dinà­mica de “créi­xer-o-morir” i un sis­tema de valors basat en la domi­na­ció i la incons­ci­èn­cia que ens abo­quen a l’ex­plo­ta­ció de la natura. En con­se­qüèn­cia, pot posar de mani­fest que la única forma de resol­dre defi­ni­ti­va­ment la degra­da­ció medi­am­bi­en­tal és cons­truint un nou sis­tema social i de valors. A més, en comp­tes de dema­nar a les ins­ti­tu­ci­ons que resol­guin les seves deman­des –fet que a nivell glo­bal seria nega­tiu, per­què legi­ti­ma­ria les ins­ti­tu­ci­ons que són l’ar­rel del pro­blema–, pot pro­pi­ciar dinà­mi­ques d’auto-orga­nit­za­ció popu­lar que posin en pràc­tica una manera de rela­ci­o­nar-se entre les per­so­nes i amb l’en­torn basada en el suport mutu i la siner­gia. 

¿Que t'ha sem­blat el text? Pots dei­xar-nos un comen­tari més avall o com­par­tir-lo a les xar­xes soci­als. O si ho pre­fe­rei­xes, tenim altres tex­tos i un news­let­ter que et poden interes­sar.