Sobre l'Estat de benestar

"Tot en l’Estat, res fora de l’Estat, res contra l’Estat."
 Mus­so­lini

1. La tradició històrica de l’Estat de benestar

Per a l’es­ta­bi­li­tat i la soli­desa de tots els sis­te­mes de domi­na­ció sem­pre ha estat millor que el poble vegi les seves cade­nes prou “lleu­ge­res” o “rao­na­bles”. Que vegi sufi­ci­ent “bene­vo­lèn­cia” en l’or­ga­nit­za­ció social cus­to­di­ada pel poder d’u­nes elits. Si es pot garan­tir que un sec­tor impor­tant de la soci­e­tat no vis­qui en un estat de fort i inex­tin­gi­ble des­con­ten­ta­ment i cons­ci­èn­cia de ser mal­trac­tat, el sis­tema es tro­barà molt més segur.

Sobre aquesta qües­tió s’ha arri­bat a teo­rit­zar ober­ta­ment. Només cal lle­gir, per exem­ple, “El Prín­cep”, de Maquia­vel, o les afir­ma­ci­ons del polí­tic con­ser­va­dor ale­many Lorenz von Stein, que va encu­nyar la noció “d’Es­tat social”, reco­nei­xent la seva uti­li­tat per evi­tar la revo­lu­ció. La domi­na­ció més per­fecta és aque­lla en què l’es­clau té els amos en bona con­si­de­ra­ció.

Aquest “Estat Social” (també ano­me­nat “Estat Pro­vi­dèn­cia”) és l’an­te­ce­dent directe de l’ac­tual model “d’Es­tat de benes­tar”. El van comen­çar ins­tau­rant les elits de les prin­ci­pals potèn­cies euro­pees, en el pro­cés de con­so­li­da­ció dels “Estats-nació”, durant la segona mei­tat del segle XIX[1].

Abans d’això, ja s’ha­via cone­gut el “pa i circ” de l’im­peri romà i el des­po­tisme il·lus­trat dels Estats monàr­quics pre­li­be­rals (“tot per al poble però sense el poble”).

Des del dis­curs ofi­cial i sis­tè­mic, ordit des de l’a­ca­dè­mia, es diu que l’Es­tat de benes­tar forma part de la tra­jec­tò­ria d’e­vo­lu­ció i pro­grés de les soci­e­tats occi­den­tals. D’en­trada, es reco­neix que sem­pre ha fet falta orga­nit­zar la satis­fac­ció de les neces­si­tats de les per­so­nes i que, abans, si no ho feia l’Es­tat, ho feia el poble amb els seus pro­pis recur­sos. Ales­ho­res, se suposa que és un gran avenç en la his­tò­ria de la huma­ni­tat, vin­cu­lat a alguna supo­sada “evo­lu­ció” en la cons­ci­èn­cia social soli­dà­ria, que aquesta satis­fac­ció passi a ser una qües­tió “pública naci­o­nal”, en mans de l’Es­tat.

2. La tradició històrica de la comunitat i l’ajuda mútua

La “teo­ria del Pro­grés”, doc­trina ofi­cial fona­men­tal per a la jus­ti­fi­ca­ció del sis­tema actual, ens ve a dir que la soci­e­tat d’a­vui en dia, on l’Es­tat i el capi­ta­lisme es tro­ben hiper-desen­vo­lu­pats, és molt millor que tots els esta­dis ante­ri­ors de la his­tò­ria. És de manual: els alta­veus del sis­tema esbom­ben que tot el que va exis­tir fora d’ell van ser hor­rors, encara pit­jors que els actu­als.

La rea­li­tat, tan­ma­teix, és que els Estats no han estat sem­pre tan omni­po­tents i omni­pre­sents com avui en dia. En molts moments de la his­tò­ria han pre­do­mi­nat les pràc­ti­ques popu­lars i huma­nes de l’a­juda mútua, el com­par­tir, la reci­pro­ci­tat, el tre­ball col·lec­tiu per a indi­vi­du­als o per al bé comú… és vital que ho cone­guem i ho tin­guem pre­sent.

Totes aques­tes pràc­ti­ques flo­rien amb nota­ble vigor a diver­sos llocs del món en els segles ante­ri­ors al gran pro­cés de mer­can­ti­lit­za­ció capi­ta­lista de la terra i el tre­ball[2]. El poble tenia un patri­moni propi, comú o comu­nal, de grans exten­si­ons de camps, bos­cos, mines… d’a­pro­fi­ta­ment col·lec­tiu, i de mol­tes altres infra­es­truc­tu­res pro­duc­ti­ves com­par­ti­des. Per ges­ti­o­nar aquest patri­moni comú i pren­dre deci­si­ons sobre la vida col·lec­tiva també comp­tava amb ins­ti­tu­ci­ons de demo­crà­cia real (és a dir, directa), com el con­sell obert a la Penín­sula Ibè­rica[3]. També es ras­treja la ten­dèn­cia a la mútua assis­tèn­cia en altres for­mes de soci­e­tats pre­es­ta­tals[4].

Més tard, en la soci­e­tat resul­tant de la revo­lu­ció libe­ral i indus­trial el pro­le­ta­riat també va orga­nit­zar, influ­en­ciat per les idees soci­a­lis­tes i per la tra­di­ció que conei­xien, venint del món rural, un ampli tei­xit social de suport mutu. A l’Es­tat espa­nyol, des de l’úl­tim quart del segle XIX fins el 1939 a mol­tes ciu­tats es van anar este­nent mol­tes i vari­a­des for­mes de mutu­a­lisme, coo­pe­ra­ti­visme i soli­da­ri­tat entre els obrers.

“(…) La raó número u que va portar l’ens estatal a constituir el que després s’anomenaria Estat providència, Estat de benestar o Estat social va ser la destrucció de les expressions, moltes i bastant poderoses, d’autosuficiència col·lectiva, cooperació de base, autonomia organitzativa, sistemes mutualistes d’ajuda i assistència, combativitat proletària i manifestacions autogestionades d’una cultura, un saber i un art propis. Fins la guerra civil hi havia per tot arreu societats obreres que amb bastanta eficàcia i en el règim d’autogestió proporcionaven als seus socis i sòcies pensions per malaltia i jubilació, així com protecció als familiars, fills-filles i viudes-viudos, en cas d’incapacitat temporal, accident o mort, alhora que atenció mèdica regular. Altres enormes en nombre eren cooperatives de consum de productes bàsics, o dels elements necessaris perquè els artesans, pescadors o agricultors poguessin realitzar el seu treball en millors condicions. (…) Moltes cooperatives obreres tenien els seus forns de pa i altres infraestructures bàsiques. Aquestes societats se servien de procediments de gestió tan senzills com eficaços, realitzats a la vista de tots els socis i sòcies, generalment sense funcionaris assalariats.”[5]

Totes aques­tes estruc­tu­res i valors es van haver de des­truir a sang i foc per poder ins­tau­rar, durant el fran­quisme, l’Es­tat de benes­tar a “Espa­nya”. Per això va ser impres­cin­di­ble la inter­ven­ció mili­tar de 1936-1939.

3. La crítica a l’Estat de benestar

Les per­so­nes anti­ca­pi­ta­lis­tes, que estem a favor de l’a­bo­li­ció de la pro­pi­e­tat pri­vada i del tre­ball assa­la­riat, rebut­gem la ins­ti­tu­ció de l’Es­tat. Aquest posi­ci­o­na­ment havia estat sem­pre clar, totes les anà­li­sis clàs­si­ques del pen­sa­ment soci­a­lista reco­nei­xien que l’Es­tat modern i el capi­ta­lisme, des del seu ori­gen, van anar de la mà[6]. La seva com­pli­ci­tat i ali­ança, doncs, és un fet essen­cial his­tò­ric, no recent, com insi­nua qui parla d’un supo­sat “segrest de la demo­crà­cia” en mans de les elits capi­ta­lis­tes/​finan­ce­res, o de la “teo­ria de les por­tes gira­tò­ries”[7], com si fos una nove­tat l’a­li­ança sis­te­mà­tica entre les elits polí­ti­ques i les eco­nò­mi­ques.

Aquesta com­pli­ci­tat ha estat obli­dada en gran part a con­se­qüèn­cia de les con­ces­si­ons dona­des a tra­vés de l’Es­tat del Benes­tar, amb les quals s’ha acon­se­guit “com­prar” les clas­ses popu­lars, fent que accep­tin la domi­na­ció de l’Es­tat, el capi­ta­lisme i totes les seves estruc­tu­res jeràr­qui­ques. Però si rebut­gem l’Es­tat, per­què pen­sem que les per­so­nes han de con­viure auto-gover­nant-se i auto-orga­nit­zant demo­crà­ti­ca­ment la tota­li­tat de la seva exis­tèn­cia, hem de rebut­jar també l’Es­tat de benes­tar.

És fona­men­tal con­tra­res­tar el dis­curs hege­mò­nic sis­tè­mic i soci­al­de­mò­crata que defensa l’Es­tat de benes­tar com a model legí­tim, repe­tint incan­sa­ble­ment que el que aquest pos­se­eix i ges­ti­ona és cosa de tots, és “públic”. No podem accep­tar la dico­to­mia ofi­cial “públic”(esta­tal)/​pri­vat. L’Es­tat juga el paper de “poli­cia bo” i “els mer­cats” el de “poli­cia dolent”, però aques­tes ins­ti­tu­ci­ons només són les dues cares de la mateixa moneda: un sis­tema de domi­na­ció i con­cen­tra­ció de poder polí­tic i eco­nò­mic. La dico­to­mia essen­cial es troba entre la ges­tió i la pro­pi­e­tat popu­lar o la ges­tió i la pro­pi­e­tat pri­vada, sigui aquesta capi­ta­lista o esta­tal.

Així doncs, avui en dia és menes­ter posar sobre la taula i desen­vo­lu­par una crí­tica fona­men­tada a “l’Es­tat de benes­tar”. Pen­sar i fer aquesta crí­tica, amb ànim de tro­bar cri­te­ris de supera­ció a les dico­to­mies estè­rils, és cosa de totes les per­so­nes que apos­tem per un canvi eman­ci­pa­dor de la soci­e­tat en què vivim. Heus aquí alguns motius que ens por­ten a impug­nar la domi­na­ció esta­tal de la mateixa manera que impug­nem la domi­na­ció capi­ta­lista:

  • L’Es­tat de benes­tar és, en essèn­cia, una ins­ti­tu­ció pro-capi­ta­lista. Així, ha fomen­tat cons­ci­ent­ment, mit­jan­çant tot tipus de lleis, regu­la­ci­ons i acci­ons, el crei­xe­ment de l’e­co­no­mia de mer­cat i l’ex­pan­sió del con­sum, així com el desen­vo­lu­pa­ment del gran capi­tal pri­vat[8]. Molts sec­tors claus de l’e­co­no­mia no serien ren­di­bles si no fos pel foment, man­te­ni­ment i incon­di­ci­o­nal suport eco­nò­mic i polí­tic ator­gat per l’Es­tat.

  • L’Es­tat de benes­tar és un òrgan al ser­vei del man­te­ni­ment dels pri­vi­le­gis d’un sec­tor de la pobla­ció i d’una petita part del món. Són els paï­sos del “pri­mer món”, i en par­ti­cu­lar les clas­ses mit­ja­nes d’a­quests, els que es “bene­fi­cien” de l’Es­tat de benes­tar. Aquests “pri­vi­le­gis” no es podrien gene­ra­lit­zar, es tracta d’un joc de suma zero: per­què uns “gua­nyin” els altres han de per­dre.

  • L’Es­tat de benes­tar és el resul­tat de l’a­ban­do­na­ment i la degra­da­ció dels anhels soci­a­lis­tes. Aquest es fona­menta ide­o­lò­gi­ca­ment en el key­ne­si­a­nisme, cor­rent que forma part d’una tra­jec­tò­ria de com­pleta deriva de les idees revo­lu­ci­o­nà­ries cap a la clau­di­ca­ció i l’ac­cep­ta­ció de la soci­e­tat capi­ta­lista. La “soci­al­de­mo­crà­cia” oblida total­ment els prin­ci­pis i objec­tius del soci­a­lisme: cons­truir una soci­e­tat ager­ma­nada, sense clas­ses ni Estats, sense explo­tats ni explo­ta­dors, gover­nants ni gover­nats. Alhora, els par­tits i movi­ments soci­als soci­al­de­mò­cra­tes abra­cen les ins­ti­tu­ci­ons i estruc­tu­res del sis­tema, pas­sant-ne a ser una part inte­gral i fona­men­tal en qües­tió de poc temps[9].

  • L’Es­tat de benes­tar pro­mou el desen­vo­lu­pa­ment d’una soci­e­tat-granja. La idea de fons del model “benes­ta­rista” esta­tal és que una soci­e­tat és accep­ta­ble, justa i demo­crà­tica si els pas­tors poden ofe­rir prou pinso al poble-ramat. Aquest model, però, passa per alt que la lli­ber­tat, indi­vi­dual i col·lec­tiva, com a capa­ci­tat i res­pon­sa­bi­li­tat d’au­to­de­ter­mi­nar-se, és un bé humà fona­men­tal, i en la mesura que no llui­tem per ella ni vivim d’a­cord a ella, que pre­fe­rim el benes­tar mate­rial i la como­di­tat, anem a pit­jor.

  • “L’Es­tat social” és anti-social. L’Es­tat de benes­tar pro­mou un model en què ten­dei­xen a anar des­a­pa­rei­xent els entra­mats de rela­ci­ons horit­zon­tals entre iguals que havien carac­te­rit­zat la vida de les per­so­nes des de temps imme­mo­ri­als: la soci­e­tat queda arti­cu­lada en base a un cúmul de rela­ci­ons ver­ti­cals entre l’Es­tat i els indi­vi­dus, cada vegada més sols i aïllats. La segu­re­tat que ens ator­guen les pos­ses­si­ons pri­va­des, els diners i l’Es­tat ha eclip­sat la segu­re­tat autò­noma popu­lar que poden brin­dar les rela­ci­ons huma­nes. Això com­porta una cai­guda en picat de les capa­ci­tats i poten­ci­a­li­tats rela­ci­o­nals i afec­ti­ves de les per­so­nes i, així, del valor de la vida humana.

  • L’Es­tat de benes­tar fomenta una depen­dèn­cia peri­llosa. Atès que les estruc­tu­res de benes­tar són una con­ces­sió de les elits, la seva reti­rada o reduc­ció es troba en mans de la volun­tat d’a­ques­tes i dels impe­ra­tius que reca­uen sobre elles, no en mans del poble. Així, en un pri­mer moment l’Es­tat va pre­ten­dre garan­tir ell mateix la cura dels ciu­ta­dans i mol­tes per­so­nes van accep­tar-ho i van renun­ciar a pro­cu­rar-se la seva prò­pia auto­no­mia. Un cop dut a terme aquest pro­cés, arriba un punt en què l’Es­tat deixa les per­so­nes aban­do­na­des a la seva sort, i aques­tes es tro­ben més des­val­gu­des i des­em­pa­ra­des que mai, doncs han per­dut tots els vin­cles afec­tius i mate­ri­als que en altres moments his­tò­rics els havien per­mès viure dels pro­pis recur­sos.

  • L’Es­tat de benes­tar és una forma ama­ble de maqui­llar la veri­ta­ble natu­ra­lesa de la ins­ti­tu­ció esta­tal. Així, quan la maqui­nà­ria esta­tal atorga “con­ces­si­ons” acon­se­gueix invi­si­bi­lit­zar la seva cara més fosca i crua, la seva essèn­cia: mili­tar (la defensa cons­ti­tu­ci­o­nal[10], en última ins­tàn­cia, de “l’or­dre” capi­ta­lista i les ope­ra­ci­ons impe­ri­a­lis­tes a paï­sos llu­nyans, enfo­ca­des als interes­sos eco­nò­mics i geo­es­tra­tè­gics i a les futu­res guer­res), poli­cial (els diver­sos cos­sos “de segu­re­tat”, cada vegada dotats de més poder i recur­sos), judi­cial-repres­siva (l’em­pre­so­na­ment sobre­tot de de per­so­nes de classe baixa, delin­qüents menors, mar­gi­nats, dis­si­dents i “il·legals”) i recap­ta­dora (aca­pa­rant majo­ri­tà­ri­a­ment la plus­và­lua que genera el poble a tra­vés de la recap­ta­ció d’im­pos­tos sobre el tre­ball, el con­sum i altres, mul­tes… apro­pi­ant-se apro­xi­ma­da­ment de la mei­tat del PIB als paï­sos rics i rever­tint aquests recur­sos en el man­te­ni­ment dels seus pro­pis pri­vi­le­gis i per enfor­tir les seves ins­ti­tu­ci­ons cen­tra­lis­tes i buro­crà­ti­ques).

  • La “soci­e­tat de benes­tar” és eco-des­truc­tiva i insos­te­ni­ble. Així, d’una banda, el “benes­tar” i la “pros­pe­ri­tat” a les soci­e­tats “desen­vo­lu­pa­des” con­tem­po­rà­nies impli­quen uns nivells de pro­duc­ció i con­sum i un ús de d’u­nes tec­no­lo­gies que com­por­ten una des­truc­ció i con­ta­mi­na­ció de la natura mai vis­tes en la his­tò­ria de la huma­ni­tat, així com un deli­rant mal­ba­ra­ta­ment de recur­sos. D’al­tra banda, actu­al­ment estem entrant en un perí­ode his­tò­ric de decrei­xent dis­po­ni­bi­li­tat d’e­ner­gia i recur­sos[11]. A mesura que ens anem endin­sant en aquest perí­ode pro­ba­ble­ment ens ado­na­rem de l’il·lusori temps ultra-con­su­mista en el qual hau­rem vis­cut durant uns anys i de la neces­si­tat i desit­ja­bi­li­tat de viure en har­mo­nia amb l’en­torn natu­ral i res­pec­tant-lo.

4. Esbossant la crítica a dos pilars essencials de l’Estat de benestar: l’educació i la sanitat “públiques”

Si bé ente­nem que el que mou a mol­tes per­so­nes a defen­sar una sani­tat i una edu­ca­ció “públi­ques” és una volun­tat legí­tima d’e­du­car-se i for­mar-se així com de man­te­nir i res­tau­rar la salut, per­ce­bem que, com amb tan­tes altres coses, les ins­ti­tu­ci­ons esta­bler­tes s’en­car­re­guen de cana­lit­zar aques­tes volun­tats popu­lars amb les estra­tè­gies que més enfor­tei­xin i pro­mo­guin els seus interes­sos i valors. Aques­tes estra­tè­gies en el cas que ens ocupa són l’e­du­ca­ció esta­tal i la sani­tat esta­tal. Així, com hem expli­cat al prin­cipi, si bé en alguns moments his­tò­rics ha estat el poble orga­nit­zat qui s’ha fet càr­rec, com ha pogut, de la satis­fac­ció de les neces­si­tats d’e­du­ca­ció i salut, la ten­dèn­cia impe­rant des de l’ex­ten­sió de la figura de l’Es­tat de benes­tar ha estat cap a la dele­ga­ció de la ges­tió d’a­ques­tes neces­si­tats a mans de la ins­ti­tu­ció esta­tal i els seus fun­ci­o­na­ris, fet que ha com­por­tat nom­bro­ses pro­ble­mà­ti­ques.

Tan­ma­teix, la qües­tió essen­cial que es posa sobre la taula en la defensa o no dels ser­veis “públics” rau en la con­fu­sió entre la forma i el con­tin­gut. Així, aquests es defen­sen sobre­tot per la seva forma (majo­ri­tà­ri­a­ment s’en­tén per “públic” allò d’ac­cés uni­ver­sal i sub­ven­ci­o­nat pel con­junt de la ciu­ta­da­nia) i no es qües­ti­ona el seu con­tin­gut, que és majo­ri­tà­ri­a­ment idèn­tic al dels ser­veis “pri­vats”.

En el cas de l’es­cola “pública”, aquesta per­se­gueix els matei­xos fins que la pri­vada: ins­pi­rar i pro­moure els (des)valors que més interes­sen al sis­tema soci­o­e­co­nò­mic esta­blert[12]. Així, la dele­ga­ció de l’e­du­ca­ció del poble a mans de les ins­ti­tu­ci­ons esco­lars i uni­ver­si­tà­ries “públi­ques” (o “pri­va­des”) com­porta una pro­gres­siva ten­dèn­cia a l’a­doc­tri­na­ment en els valors del sis­tema; les elits inver­tei­xen recur­sos en l’e­du­ca­ció per tal de gene­rar per­so­nes que només siguin mà d’o­bra i con­su­mi­do­res ciu­ta­dans, obe­di­ents, com­pe­ti­ti­ves i egois­tes, per man­te­nir un ele­vat nivell de sub­mis­sió social i accep­ta­ció de les ins­ti­tu­ci­ons i valors domi­nants. Així, cada cop es fa més palès que la fun­ció pri­mor­dial de l’ac­tual sis­tema d’en­se­nya­ment és l’en­se­nya­ment del sis­tema[13].

Una altra fun­ció del sis­tema d’en­se­nya­ment ofi­cial –públic i pri­vat– és pro­moure l’anti-pen­sa­ment i la irre­fle­xió, anul·lar la cre­a­ti­vi­tat i homo­ge­ne­ït­zar les ments, apart de fer que els alum­nes avor­rei­xin l’a­pre­nen­tatge. Rere tota pràc­tica edu­ca­tiva sub­jau un ideal de per­sona i de món i l’i­deal actual no és “neu­tral” i no està en mans de les per­so­nes ni al ser­vei del bé comú, sinó que res­pon als interes­sos de les elits del moment i del sis­tema esta­tal-capi­ta­lista. Tenint en compte això, l’ac­tual model hau­ria de cau­sar una pro­funda repug­nàn­cia a qual­se­vol per­sona que qües­ti­oni el pre­sent estat de les coses i que doni impor­tàn­cia a l’e­du­ca­ció. No és, doncs, l’e­du­ca­ció pri­vada l’ú­nica que està a favor dels interes­sos del capi­tal (i de l’Es­tat), la “pública” esta­tal també ho està. Una edu­ca­ció a favor d’a­quests interes­sos mai s’hau­ria de pre­ten­dre mesu­rar amb la pers­pec­tiva de si és o pot ser “de qua­li­tat”, com insi­nua molta gent.

Pel que fa a la sani­tat “pública”, es manté la con­fu­sió entre el fet que sigui una sani­tat “d’ac­cés uni­ver­sal” i de “finan­ça­ment com­par­tit” i el fet que sigui “bona”. Però la dele­ga­ció de l’àm­bit de la salut en les ins­ti­tu­ci­ons del sis­tema sani­tari esta­blert no és menys per­ju­di­cial que en l’àm­bit de l’e­du­ca­ció. Així, en el ter­reny sani­tari no és la sani­tat pri­vada l’ú­nica que està ser­vei del capi­tal pri­vat. Les grans empre­ses far­ma­cèu­ti­ques i pro­ve­ï­do­res de tec­no­lo­gia i mate­rial hos­pi­ta­lari s’as­se­gu­ren d’es­ta­blir quin ha de ser el model sani­tari esta­tal per “assis­tir” el poble. La qües­tió, com sem­pre, és la recerca de la maxi­mit­za­ció dels bene­fi­cis per part de les elits i de l’aug­ment de la depen­dèn­cia per part de la ciu­ta­da­nia. Així, la qües­tió de la salut s’a­borda d’una manera total­ment ine­fi­ci­ent i cara, que està lluny de bus­car el bé comú. Per una banda, en comp­tes de pro­moure la pre­ven­ció i la sana­ció de les cau­ses de malal­tia, l’ac­tual model sani­tari fomenta la pal·lia­ció dels símp­to­mes. D’al­tra banda, la sani­tat “pública”, igual que la pri­vada, no pro­mou l’au­to­no­mia, el conei­xe­ment i la res­pon­sa­bi­li­tat de les per­so­nes per man­te­nir-se salu­da­bles sinó la depen­dèn­cia dels “expert” –per­so­nes que malau­ra­da­ment cada cop es veuen més obli­ga­des a seguir pro­to­cols impo­sats des de dalt– i de l’hi­per­con­sum de medi­ca­ments i demés pro­duc­tes i tec­no­lo­gia que pro­por­ci­o­nen en exclu­siva les grans cor­po­ra­ci­ons. La “far­mà­fia” va de la mà de la sani­tat esta­tal igual que de la sani­tat pri­vada[14].

Així doncs, el quid de la qües­tió per afron­tar la defensa d’a­llò públic en rela­ció a l’e­du­ca­ció i la sani­tat és sor­tir de les dico­to­mies del sis­tema i anar a l’es­sèn­cia dels pro­ble­mes. Això implica rede­fi­nir el con­cepte d’a­llò públic: allò públic és allò del qual el poble con­trola la forma i el con­tin­gut. Per con­tro­lar la forma i el con­tin­gut neces­si­tem que el poble torni a ser un sub­jecte dife­ren­ciat de l’Es­tat. Sense el poble orga­nit­zat, no dis­po­sem d’un con­tin­gut i d’u­nes for­mes ali­e­nes al poder oligár­quico i als seus valors i l’Es­tat i el mer­cat s’en­car­re­guen d’ins­tau­rar els seus. Seguir defen­sant incan­sa­ble­ment allò públic tal i com es fa actu­al­ment és seguir man­te­nint i repro­duint la ter­gi­ver­sa­dora iden­ti­fi­ca­ció entre el poble i l’Es­tat. Per recu­pe­rar una edu­ca­ció i una sani­tat veri­ta­ble­ment públi­ques i de qua­li­tat és impres­cin­di­ble recu­pe­rar el poble.

5. Cap a un posicionament actual sobre l’Estat de benestar

Avui, immer­sos en l’ac­tual situ­a­ció de crisi eco­nò­mica, cada vegada més per­so­nes es veuen abo­ca­des a la pobresa i a la pre­ca­ri­e­tat. Això passa alhora (i a causa) que l’Es­tat i els dife­rents governs auto­nò­mics reta­llen pres­su­pos­tos des­ti­nats a aju­des soci­als i a finan­ça­ment “públic”, per tal de satis­fer els interes­sos de les elits trans­na­ci­o­nals i poder-se man­te­nir com­pe­tint en el marc d’una eco­no­mia alta­ment inter­na­ci­o­na­lit­zada. A això s’hi sumen les refor­mes labo­rals, dic­ta­des des del marc esta­tal-capi­ta­lista inter­na­ci­o­nal, que han rebai­xat subs­tan­ci­al­ment els drets dels tre­ba­lla­dors assa­la­ri­ats.

Per afron­tar aquest con­text, per una banda, el plan­te­ja­ment majo­ri­tari dins els movi­ments soci­als és el de les mobi­lit­za­ci­ons con­tra les reta­lla­des. Aques­tes s’en­fo­quen sota la pers­pec­tiva, més explí­cita o més implí­cita, de tor­nar al que hi havia abans de la crisi. D’al­tra banda, exis­teix el plan­te­ja­ment revo­lu­ci­o­nari, que busca anar a les arrels dels pro­ble­mes. Aquest plan­te­ja­ment s’en­foca explí­ci­ta­ment en l’ob­jec­tiu de cons­truir una soci­e­tat nova.

Per tal de fomen­tar a cons­ci­èn­cia per esten­dre aquest segon plan­te­ja­ment, és fona­men­tal difon­dre la crí­tica al sis­tema esta­tal-capi­ta­lista en gene­ral, així com la crí­tica a l’Es­tat de benes­tar en par­ti­cu­lar, com hem comen­çat a fer en aquest text. I jun­ta­ment amb la crí­tica és impres­cin­di­ble, també, desen­vo­lu­par un clar, ferm i cohe­rent posi­ci­o­na­ment revo­lu­ci­o­nari res­pecte a aquesta qües­tió. Això implica man­te­nir alhora la cohe­rèn­cia amb el plan­te­ja­ment revo­lu­ci­o­nari i la cohe­rèn­cia amb les pro­ble­mà­ti­ques soci­als imme­di­a­tes.

Aquesta con­cor­dança és pos­si­ble, mal­grat actu­al­ment gai­rebé no s’hagi asso­lit. Avui en dia s’in­ten­ten aten­dre les qües­ti­ons rela­ci­o­na­des amb les reta­lla­des a l’Es­tat de benes­tar però sense man­te­nir una cohe­rèn­cia revo­lu­ci­o­nà­ria, fins i tot des de sec­tors que es con­si­de­ren lli­ber­ta­ris[15]. És impor­tant, doncs, avan­çar cap a un posi­ci­o­na­ment que abordi amb­dues qües­ti­ons. En aquest sen­tit, a con­ti­nu­a­ció es pre­senta una pro­posta.

El posi­ci­o­na­ment que pre­sen­tem el des­glos­sem en dues parts, una que hau­ria de ser clara­ment com­par­tida per totes aque­lles per­so­nes, col·lec­tius i orga­nit­za­ci­ons que ens con­si­de­rem revo­lu­ci­o­nà­ries, i una altra que dóna marge a dife­rents punts de vista, anà­li­sis, valo­ra­ci­ons i deci­si­ons, etc.

1. El que ha de ser clarament compartit per les persones que ens considerem revolucionàries:

Pri­mer, ens adhe­rim al pro­jecte revo­lu­ci­o­nari. Això implica:

  1. Una crí­tica fona­men­tada al sis­tema actual. A la seva natu­ra­lesa, dinà­mi­ques i ins­ti­tu­ci­ons fona­men­tals (l’Es­tat modern: la lega­li­tat cons­ti­tu­ci­o­nal, la falsa “demo­crà­cia” par­la­men­ta­rista i par­ti­to­crà­tica, els cos­sos mili­tars, poli­ci­als, judi­ci­als i car­ce­ra­ris, etc. i el capi­ta­lisme: la pro­pi­e­tat pri­vada dels mit­jans eco­nò­mics, el tre­ball assa­la­riat, l’e­co­no­mia de mer­cat, etc.) i als (des)valors i ide­a­ris que pro­mou i que el sos­te­nen. Això dife­reix subs­tan­ci­al­ment de la immensa majo­ria de dis­cur­sos actu­als, crí­tics amb allò super­fi­cial –amb les con­se­qüèn­cies–, i acrí­tics amb allò essen­cial –amb les cau­ses–. Aquesta crí­tica ha de ser clara, ferma i pública, per­què cal obrir el debat sobre totes aques­tes qües­ti­ons fona­men­tals que sem­blen into­ca­bles. L’o­ber­tura d’a­quest debat és un front revo­lu­ci­o­nari fona­men­tal a assu­mir, el front ide­o­lò­gic. Els sec­tors auto-ano­me­nats revo­lu­ci­o­na­ris que fan dis­cur­sos capi­ta­lis­tes o esta­tis­tes per arri­bar més fàcil­ment a més per­so­nes i/​o acon­se­guir més vots con­tri­bu­ei­xen a que no s’a­vanci en aquesta qües­tió. Per­què les idees revo­lu­ci­o­nà­ries algun dia puguin tor­nar a for­mar part de la cons­ci­èn­cia de mol­tes per­so­nes cal expo­sar-les i defen­sar-les sense embuts des de ja mateix.

  2. Una visió gene­ral dels prin­ci­pis de l’al­ter­na­tiva amb què es vol subs­ti­tuir el sis­tema actual (soci­e­tat basada en la sobi­ra­nia d’as­sem­blees popu­lars locals, la lliure fede­ra­ció de comu­ni­tats, la pro­pi­e­tat com­par­tida dels mit­jans de pro­duc­ció, la bona con­vi­vèn­cia, el res­pecte, l’a­fecte i la no-domi­na­ció entre les per­so­nes, la rein­te­gra­ció amb la natura…).

  3. Una aposta dis­cur­siva i pràc­tica per una estra­tè­gia trans­for­ma­dora. Això suposa, pri­mer, impli­car-se en la refle­xió pro­funda i el debat obert –en el moment pre­sent i sem­pre– sobre com avan­çar en el camí cap a la nova soci­e­tat anhe­lada. Con­si­de­rem que una de les tas­ques fona­men­tals en aquest sen­tit és la cons­truc­ció de bases de poder popu­lar que serien els gèr­mens d’a­questa nova soci­e­tat, amb les quals ens allu­nyem del para­digma del sis­tema actual posant en pràc­tica l’au­to­or­ga­nit­za­ció horit­zon­tal i mos­trem soci­al­ment la via­bi­li­tat d’a­questa.

Segon, sem­pre que donem suport o ens invo­lu­crem en llui­tes defen­si­ves, per pres­si­o­nar con­tra la reti­rada d’al­gu­nes for­mes d’as­sis­tèn­cia esta­tal i posar fre a l’a­greu­ja­ment de la injus­tí­cia social i als atacs del sis­tema, ho fem des d’un dis­curs clara­ment anti­sis­tè­mic, níti­da­ment dife­ren­ciat dels parà­me­tres refor­mis­tes-soci­al­de­mò­cra­tes, alhora que no dei­xem de dedi­car els esfor­ços més vitals a allò cons­truc­tiu.

2. El que les persones que ens considerem revolucionàries podem veure de maneres diferents

A qui­nes llui­tes donar suport? Quina quan­ti­tat d’e­ner­gia dedi­car-hi? Això pot ser dis­cu­ti­ble, davant dels esce­na­ris pre­sents i futurs. No tota la gent revo­lu­ci­o­nà­ria ha de veure con­ve­ni­ent, per impor­tant o estra­tè­gic –tenint en compte les prò­pies ener­gies, fini­tes–, des­ti­nar la mateixa quan­ti­tat d’e­ner­gies, recur­sos i esfor­ços a les dife­rents llui­tes, rei­vin­di­ca­ci­ons i resis­tèn­cies.


  1. Veure “Wel­fare State or Eco­no­mic Demo­cracy?” (Takis Foto­pou­los, 1999) i “Estado social”, arti­cle a Wiki­pe­dia (con­sul­tat el 3 de febrer de 2014). 

  2. Veure, per exem­ple, “La gran trans­for­ma­ción. Crí­tica del libe­ra­lismo eco­nó­mico” (Karl Pola­nyi, 1944). 

  3. “El muni­cipi ha estat a la penín­sula ibè­rica la for­ma­ció social més sem­blant a la polis grega i també la més con­trà­ria a l’Es­tat. El seu desen­vo­lu­pa­ment entre els segles XI i XIV des­prés d’un llarg perí­ode desur­ba­nit­za­dor va repre­sen­tar la forma més acon­se­guida de soci­e­tat fra­ter­nal i igua­li­tà­ria, almenys en els seus pri­mers moments, quan no es pro­du­ïen exce­dents o aquests es dila­pi­da­ven de manera impro­duc­tiva en fes­tes, edi­fi­cis públics o bata­lles. Les rela­ci­ons amb un poder ter­ri­to­rial al prin­cipi sense capa­ci­tat coer­ci­tiva sufi­ci­ent es van basar en la reci­pro­ci­tat i no en l’o­pres­sió. Les dife­rèn­cies esta­men­tals no eren impor­tants i les deci­si­ons es pre­nien en assem­blea oberta; el veï­nat es regia per nor­mes dic­ta­des per la cos­tum i com­ba­tia l’es­cas­se­tat amb l’a­pro­fi­ta­ment de ter­res comu­nals. En aquesta soci­e­tat sense Estat –o almenys fora del seu abast– va tenir lloc la sín­tesi d’a­llò rural i allò urbà que va donar forma a una cul­tura rica i intensa, el pri­mer ros­tre de la nos­tra prò­pia civi­lit­za­ció, avui irre­co­nei­xi­ble. (…) El muni­cipi va ser durant molt temps la cèl·lula bàsica i autò­noma de la soci­e­tat, el cen­tre orde­na­dor del ter­ri­tori, la forma de la seva lli­ber­tat polí­tica i jurí­dica gua­nyada a pols en lluita con­tra l’Es­glé­sia, l’a­ris­to­crà­cia o la reia­lesa, el mitjà d’una iden­ti­tat amb la qual els seus habi­tants van poder inter­ve­nir com a sub­jecte his­tò­ric en altres temps, que el desen­vo­lu­pa­ment de patri­ar­cats, la prò­pia deca­dèn­cia, l’Es­tat abso­lu­tista i la bur­ge­sia deci­mo­nò­nica es van encar­re­gar de tan­car.” (Miquel Amo­rós, “El segundo asalto. Forma y con­te­nido de la revo­lu­ción social”, 2011). També és reco­ma­na­ble la lec­tura de “Comu­ni­da­des sin Estado en la Mon­taña Vasca” (Sales San­tos Vera i Itziar Madina Elgue­za­bal, 2012). Un clàs­sic com Kro­potkin ho estu­dia a nivell euro­peu als capí­tols V i VI de “El suport mutu”. 

  4. “Anar­quismo y antro­po­lo­gía: Rela­ci­o­nes e influ­en­cias mutuas entre la Antro­po­lo­gía Social y el pen­sa­mi­ento liber­ta­rio” (coor­di­nat per Beltrán Roca Mar­tí­nez, 2010). 

  5. “El Estado de bie­nes­tar ha con­tri­buido deci­si­va­mente a la des­truc­ción del movi­mi­ento obrero cons­ci­ente y orga­ni­zado”, capí­tol XXIV de “El giro esta­tolá­trico. Repu­dio expe­ri­en­cial del Estado de bie­nes­tar” (Félix Rodrigo Mora, Edi­ci­ons Mal­de­cap, 2011). Veure també “Les coo­pe­ra­ti­ves obre­res de Sants. Auto­ges­tió pro­le­tà­ria en un barri de Bar­ce­lona (1870-1939)” (Marc Dal­mau i Ivan Miró, La Ciu­tat Invi­si­ble Edi­ci­ons, 2010). 

  6. Encara que la tra­di­ció mar­xista-leni­nista parli de con­que­rir l’Es­tat, el seu supo­sat objec­tiu és aca­bar-lo abo­lint per asso­lir una soci­e­tat lliure, i així ho hau­ria de reco­nèi­xer ober­ta­ment qui s’em­mar­qués en aquesta tra­di­ció. 

  7. http://​armak­de­o­de­lot.blogs­pot.com.es/​2013/​05/​la-gran-estafa-la-teo­ria-de-las-puer­tas.html 

  8. Aquest fet es troba expli­cat a “¿Debe el Estado ayu­dar a las mul­ti­na­ci­o­na­les españo­las? Impac­tos ambi­en­ta­les y soci­a­les del apoyo público a la inter­na­ci­o­na­li­za­ción?” (Miquel Orte­gra Cerdá, 2007). 

  9. Tenim l’e­xem­ple para­dig­mà­tic dels Verds ale­manys, expli­cat a “Del par­tit-anti­par­tit al par­tit-par­tit. Breu his­tò­ria del par­tit verd ale­many” (Georgy Kat­si­a­fi­cas, frag­ment del lli­bre “The Sub­ver­sion of Poli­tics”). 

  10. Als arti­cles 55, 116 i 117.5 de la Cons­ti­tu­ció espa­nyola de 1978 i a la llei orgà­nica sobre “Estats d’a­larma, excep­ció i siti” s’es­ta­tu­eix la inter­ven­ció de les for­mes mili­tars en aquests casos. 

  11. Sobre la crisi ener­gè­tica, veure les apor­ta­ci­ons més impor­tants del peda­gò­gic bloc “The Oil Crash”, d’An­to­nio Turiel, i “La qui­e­bra del capi­ta­lismo glo­bal: 2000-2030. El ini­cio del fin de la ener­gía fósil: una rup­tura his­tó­rica total” (Ramón Fernán­dez Durán, 2011). 

  12. És alta­ment reco­ma­na­ble la lec­tura de “Infan­cia y con­trol social. Des­mon­tando mitos sobre la ins­ti­tu­ción esco­lar”, tre­ball del peda­gog Mario Andrés Can­de­las publi­cat al ter­cer número de la revista “Estu­dios”

  13. “De l’e­du­ca­ció sub­misa a l’a­pre­nen­tatge en lli­ber­tat” (Blai Dal­mau, 2009). 

  14. Josep Pàmies, de l’as­so­ci­a­ció “Dolça Revo­lu­ció”, par­lant clar: http://​www.you­tube.com/​watch?v=WhgGWVP8AZ8. “La mafia médica” (Guis­laine Lanctôt, 1994). “La far­ma­fia”. Entre­vista a Ghis­laine Lanctôt. 

  15. Un bon exem­ple d’a­questa inco­he­rèn­cia i del man­te­ni­ment de fal­ses dico­to­mies Estat-Mer­cat és Noam Chomsky, que amb les seves teo­ries insta els anar­quis­tes a ser “rea­lis­tes” i llui­tar per eixam­plar la gàbia esta­tal front el depre­da­dor mer­can­til. Un arti­cle que ho cri­tica és “El efecto Chomsky o el anar­quismo de Estado” (Claude Gui­llon, 2004). 

¿Que t'ha sem­blat el text? Pots dei­xar-nos un comen­tari més avall o com­par­tir-lo a les xar­xes soci­als. O si ho pre­fe­rei­xes, tenim altres tex­tos i un news­let­ter que et poden interes­sar.