Sols el poble salva al poble

Avui ens tro­bem davant d’un dels rep­tes més grans de la his­tò­ria: superar el sis­tema de domi­na­ció i opres­sió més com­plex que ha exis­tit mai. Un dels pri­mers pas­sos per fer-ho és aug­men­tar la nos­tra cons­ci­èn­cia, la cons­ci­èn­cia dels opri­mits, la cons­ci­èn­cia del Poble.

És per això que algu­nes per­so­nes que estem far­tes d’a­quest sis­tema (els pilars del qual són l’e­co­no­mia de mer­cat i l’Es­tat), que anhe­lem la lli­ber­tat i una soci­e­tat basada en la mateixa, volem com­par­tir amb tu unes breus refle­xi­ons que con­si­de­rem relle­vants i molt neces­sà­ries.

Recuperar el significat de democràcia

Des de sem­pre els humans hem vis­cut en soci­e­tat, així que sem­pre hem tin­gut alguna forma d’or­ga­nit­za­ció social. Entre les dife­rents for­mes d’or­ga­nit­zar-nos podem dis­tin­gir dues cor­rents anta­gò­ni­ques: l’he­te­ro­no­mia i l’au­to­no­mia.

“Com puc ser lliure si haig d’obeir les lleis? No discutiré ara les respostes que s’han donat a la pregunta. Personalment, crec que en la noció d’autonomia hi ha una resposta, l’única que dóna un sentit positiu a la llibertat. Autònom és aquell individu que es dóna a sí mateix les seves pròpies lleis. Donat que en la societat hi ha un nombre indefinit d’individus, resulta evident que cada un d’ells no pugui donar-se la seva pròpia llei. En quin sentit, aleshores, puc afirmar que sóc autònom dins d’una societat? Doncs bé, puc afirmar-ho si tinc la possibilitat real, i no només formal, de participar juntament amb tots els demés, en un pla d’igualtat efectiva, en la formació de la llei, les decisions sobre ella, la seva aplicació i el govern de la col·lectivitat. Segons el meu parer, aquest és el veritable sentit de democràcia.” C. Cas­to­ri­a­dis

En les for­mes d’or­ga­nit­za­ció soci­als hete­rò­no­mes (del grec hetero, “altre”, i nomos, “norma”) la llei ens ve donada des de fora. La ciu­ta­da­nia no tenim la pos­si­bi­li­tat de par­ti­ci­par ni deci­dir sobre la soci­e­tat en la que vivim, sent unes elits o divi­ni­tat vàries les que deci­dei­xen el rumb de la soci­e­tat i gran part de les nos­tres vides.

En l’al­tre extrem, en una soci­e­tat autò­noma (del grec auto, “un mateix”, i nomos, “norma”) som la ciu­ta­da­nia qui, mit­jan­çant la nos­tra par­ti­ci­pa­ció directa i activa, donem forma a la soci­e­tat en què vivim (sense par­tits, sense jerar­quies, sense domi­na­dors ni domi­nats). És doncs una soci­e­tat en la qual el poble es governa a sí mateix, un règim igua­li­tari, un règim demo­crà­tic.

Sí, demo­crà­tic. És pos­si­ble que d’en­trada a algu­nes per­so­nes els generi rebuig la paraula “demo­crà­cia”, doncs poques parau­les s’han ter­gi­ver­sat tant com aquesta, però no per això hem de renun­ciar a ella. Demo­crà­cia (del grec demos, “poble”, i kra­tos, "poder) sig­ni­fica sobi­ra­nia del poble, un règim basat en la igual­tat de poder de tota la ciu­ta­da­nia. Però, per poder par­lar d’una veri­ta­ble demo­crà­cia no n’hi ha prou amb recu­pe­rar el seu sig­ni­fi­cat clàs­sic, cal esten­dre’l a tots els àmbits d’a­llò col·lec­tiu per eli­mi­nar així tot tipus de domi­na­ció: a l’àm­bit polí­tic, a l’e­co­nò­mic, al social en gene­ral i al de les rela­ci­ons entre la soci­e­tat i la natura[1].

Tota la pobla­ció d’una àrea geo­grà­fica deter­mi­nada hau­ria de ser con­si­de­rada part de la ciu­ta­da­nia. Les assem­blees locals podríen con­fe­de­rar-se a dife­rents nivells (regi­o­nal, con­ti­nen­tal…) per pren­dre aque­lles deci­si­ons que anés­sin més enllà de l’àm­bit local. Així, a les assem­blees locals es dona­rien els man­dats espe­cí­fics als dele­gats, que es coor­di­na­rien als dife­rents nivell per tal d’ad­mi­nis­trar i imple­men­tar les deci­si­ons. Els dele­gats són revo­ca­bles, a dife­rèn­cia dels repre­sen­tants, no pre­nen deci­si­ons “en nom del poble”.

Ningú pot “repre­sen­tar” la volun­tat de ningú. La “repre­sen­ta­ció” és una fal·làcia libe­ral que intenta legi­ti­mar des de fa dos-cents anys l’ac­tual règim polí­tic oli­gàr­quic auto-ano­me­nat “demo­crà­cia” repre­sen­ta­tiva. És impor­tant comen­çar a reco­nei­xe’l com a tal i dei­xar de dir que vivim en demo­crà­cia.

Esco­llir l’au­to­no­mia és apos­tar per la lli­ber­tat, entesa no com a manca de res­tric­ci­ons (con­cep­ció libe­ral) sinó com a capa­ci­tat de fer, dedi­car-se al propi desen­vo­lu­pa­ment i par­ti­ci­par de l’au­to­go­vern de la soci­e­tat.

Què és l’assemblea?

Des dels seus ini­cis, el “movi­ment” 15-M hem esta­blert encer­ta­da­ment l’as­sem­blea com a òrgan de presa de deci­sió. Però que és l’as­sem­blea? La con­ce­bem real­ment com l’òr­gan sobirà de presa de deci­si­ons?

Avui, són molts els espais que es regei­xen per una assem­blea, però hi ha dife­rents con­cep­ci­ons sobre què és aquesta i com ha de fun­ci­o­nar. Cal que con­ce­bem l’as­sem­blea no com un pro­ce­di­ment que com­ple­menta o millora el sis­tema vigent sinó com l’òr­gan bàsic d’un veri­ta­ble règim demo­crà­tic, una soci­e­tat regida direc­ta­ment pel Poble. Hau­ríem d’en­ten­dre la demo­crà­cia no només com un pro­ce­di­ment a apli­car en alguns àmbits, sinó com la forma en que es regeix la soci­e­tat.

Per enten­dre el paper de l’as­sem­blea cal que ens pre­gun­tem què és el poder. El poder és la capa­ci­tat de fer i deci­dir, d’e­me­tre man­dants amb auto­ri­tat. Aquesta capa­ci­tat pot estar dis­tri­bu­ïda igua­li­ta­ri­a­ment (totes les per­so­nes poden par­ti­ci­par direc­ta­ment en la for­mu­la­ció de les lleis i la presa de deci­si­ons que els afec­ten) o desi­gual­ment (uns sec­tors de la soci­e­tat domi­nen als altres). Per tant, eli­mi­nar el poder seria tan inde­sit­ja­ble com impos­si­ble. El que sí que s’ha d’e­ra­di­car és la con­cen­tra­ció de poder, és a dir, la desi­gual­tat i les rela­ci­ons de domi­na­ció entre les per­so­nes. L’as­sem­blea és la forma de presa de deci­si­ons que per­met ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar la dis­tri­bu­ció igua­li­tà­ria del poder.

Així, l’as­sem­blea popu­lar és la ins­ti­tu­ció polí­tica fona­men­tal del poble autò­nom. És l’òr­gan de presa de deci­si­ons d’una comu­ni­tat i, per tant, vin­cu­lant per aquesta. Alhora, l’as­sem­blea d’una asso­ci­a­ció, lloc de tre­ball o col·lec­tiu és l’òr­gan sobirà del mateix.

Per poder par­lar de veri­ta­ble demo­crà­cia no és sufi­ci­ent la ins­ti­tu­ció de l’as­sem­blea, cal també una cul­tura i uns valors que la facin pos­si­ble. Cal enten­dre que una soci­e­tat basada en l’au­to­no­mia és una soci­e­tat basada en la res­pon­sa­bi­li­tat dels seus mem­bres. Així, per exem­ple, cal refle­xi­o­nar, deba­tre i tre­ba­llar indi­vi­dual i col·lec­ti­va­ment les qües­ti­ons a trac­tar abans d’as­sis­tir a les assem­bles, anant sobre­tot a apor­tar i no només a rebre. També és impres­cin­di­ble que es generi un clima de res­pecte, con­fi­ança i con­vi­ven­ci­a­li­tat entre les per­so­nes.

La necessitat de crítica, reflexió i millora

Per tal de poder cons­truir aquesta nova soci­e­tat cal des-edu­car-nos i re-edu­car-nos. Cal que ens des­fem dels mals vicis i com­por­ta­ments que fomenta i ens ha incul­cat el sis­tema actual i cal que desen­vo­lu­pem nous valors i qua­li­tats. Així, cal que superem l’in­di­vi­du­a­lisme, l’e­go­isme, l’in­fan­ti­lisme, la inse­gu­re­tat, el con­for­misme, el dog­ma­tisme, l’im­me­di­a­tisme, la man­dra, i totes aque­lles carac­te­rís­ti­ques que limi­ten la nos­tra capa­ci­tat trans­for­ma­dora. Alhora, cal desen­vo­lu­par la soli­da­ri­tat, el suport mutu, el tre­ball des­in­te­res­sat, la capa­ci­tat d’es­forç, la cons­tàn­cia, la per­se­ve­rança, la valen­tia, l’hon­ra­desa i totes aque­lles vir­tuts huma­nes que faran pos­si­ble una soci­e­tat autò­noma.

Per fer aquest pro­cés de supera­ció i millora per­so­nal i col·lec­tiva és fona­men­tal tant la crí­tica com l’au­to­crí­tica. Cal saber accep­tar i rea­lit­zar aquesta crí­tica. En aquest sen­tit, cal saber cri­ti­car i enten­dre que una bona crí­tica és una mos­tra de res­pecte –i no d’una manca d’a­quest–, ja que mos­tra interès i con­fi­ança en la millora de l’al­tre. Aquesta crí­tica ha de basar-se en la volun­tat de millora i en l’a­posta col·lec­tiva pel bé comú, dis­cu­tint les idees sense que els “egos” se sen­tin ata­cats, en una acti­tud honesta i posi­tiva. Ha de ser el com­pro­mís de tots i totes voler anar apre­nent i millo­rant com a per­so­nes al llarg de la vida.

Sols el poble salva el poble

És fàcil veure que els polí­tics pro­fes­si­o­nals no faran res per subs­ti­tuir el sis­tema actual per un en el qual siguem el Poble qui deci­dim sobre el nos­tre destí. Això es deu no només a que va con­tra els seus interes­sos, sinó també a que entra en con­tra­dic­ció amb les dinà­mi­ques del sis­tema que con­tro­len. Entra en con­tra­dic­ció per­què aques­tes dinà­mi­ques por­ten a l’aug­ment de la con­cen­tra­ció de poder i no a la dis­tri­bu­ció igua­li­tà­ria del mateix. Així, és utò­pic pen­sar que en base a refor­mes al sis­tema actual podrem superar les cri­sis i desi­gual­tats inhe­rents a aquest i alhora cons­truir una nova soci­e­tat autò­noma.

Per asso­lir-la, cal un movi­ment popu­lar mas­siu que apunti explí­ci­ta­ment cap a la cons­truc­ció d’una forma d’or­ga­nit­za­ció social alter­na­tiva que subs­ti­tu­eixi l’ac­tual. Per tal que poguem par­lar d’un movi­ment i aquest sigui real­ment efec­tiu, cal que tin­gui unes bases sòli­des com­par­ti­des i que no sigui només un “front comú”. En aquest sen­tit, cre­iem que l’ú­nic para­digma eman­ci­pa­dor capaç d’u­nir les dife­rents llui­tes i movi­ments actu­als és el de la lluita con­tra tota forma de domi­na­ció, per tant, a favor de la igual­tat de poder en tots els àmbits[1].

El repte de la trans­for­ma­ció social és un repte com­plex i difí­cil. Per això és impor­tant que apren­guem dels intents i les expe­ri­èn­cies del pas­sat, així com de les llui­tes del pre­sent. La soci­e­tat de con­sum ens ha por­tat a voler-ho tot aquí i ara, però això només ens porta a la super­fi­ci­a­li­tat. Un canvi com el que neces­si­tem i anhe­lem és un canvi his­tò­ric que ha d’a­fron­tar les arrels dels pro­ble­mes i, com a tal, cal que es faci en base a pas­sos ferms i sòlids.

Per avan­çar cap aquesta nova soci­e­tat no és sufi­ci­ent només anar can­vi­ant els valors. En la mesura que algu­nes per­so­nes anem pre­nent cons­ci­èn­cia i esco­llim llui­tar per l’au­to­no­mia, podem crear noves estruc­tu­res que apun­tin cap a una nova soci­e­tat autò­noma. Aques­tes estruc­tu­res seran la base de les ins­ti­tu­ci­ons de la nova soci­e­tat i són fona­men­tals per tal d’a­nar apo­de­rant pro­gres­si­va­ment el poble, prac­ti­car i assa­jar la demo­crà­cia i anar superant pro­gres­si­va­ment mol­tes de les pro­ble­mà­ti­ques cau­sa­des per l’e­co­no­mia de mer­cat capi­ta­lista i l’Es­tat. És a dir, una estra­tè­gia a llarg plaç que doni fruits també a curt plaç. Aquest canvi paral·lel d’ins­ti­tu­ci­ons i valors és l’ú­nic que pot garan­tir un aug­ment real de la cons­ci­èn­cia a una escala social impor­tant.

Per on comencem?

En base a aques­tes refle­xi­ons, llan­cem algu­nes pro­pos­tes con­cre­tes pel curt plaç:

  • Refle­xi­o­nar i deba­tre entorn aques­tes idees.

  • Pro­po­sar a les assem­blees de barri que pren­guin cons­ci­èn­cia de la neces­si­tat de l’e­xis­tèn­cia d’as­sem­blees popu­lars i fomen­tin la cre­a­ció d’a­ques­tes. Tot i que ini­ci­al­ment les noves assem­blees popu­lars siguin de poques per­so­nes, cal que vul­guin esde­ve­nir ins­ti­tu­ci­ons sobi­ra­nes, ja que aquest anhel farà que bus­quin apo­de­rar-se polí­tica i eco­nò­mi­ca­ment.

  • Apo­de­rar-se eco­nò­mi­ca­ment, extra­ient tre­ball, immo­bles i diners de l’e­co­no­mia de mer­cat capi­ta­lista i intro­duint-los en una nova eco­no­mia demo­crà­tica i local en cons­truc­ció, pos­se­ïda i con­tro­lada direc­ta­ment pel Poble a tra­vés de les assem­blees popu­lars.

  • Refor­çar els lla­ços de comu­ni­tat, en base al suport mutu i la soli­da­ri­tat, com a valors soci­als fona­men­tals. Un pri­mer pas per fer-ho pot ser gene­rar espais de tro­bada recu­pe­rant l’es­pai públic.

  • Crear espais de for­ma­ció, per recu­pe­rar l’au­to­ges­tió del conei­xe­ment i aug­men­tar la nos­tra cons­ci­èn­cia.

Totes aques­tes pro­pos­tes les podem comen­çar a rea­lit­zar aquí i ara. No hem de dema­nar als polí­tics pro­fes­si­o­nals que ho facin, no depèn d’ells, depèn de nosal­tres.

Aquesta cons­truc­ció ha d’a­nar acom­pa­nyada de la lluita i impug­na­ció del sis­tema vigent, però convé des­ti­nar una bona part de les nos­tres ener­gies a la cons­truc­ció. No avan­ça­rem cap a una nova soci­e­tat només resis­tint el sis­tema actual, de fet el màxim que acon­se­gui­rem resis­tint-lo és que­dar-nos on som. En canvi, cons­truint, no només avan­cem cap a la soci­e­tat anhe­lada sinó que som més for­tes per resis­tir el sis­tema vigent i alhora comen­cem a assa­jar i prac­ti­car aquesta nova soci­e­tat, comen­cem a viure par­ci­al­ment l’au­to­no­mia.


  1. Tal com es pro­posa des del pro­jecte de la Demo­crà­cia Inclu­siva.  

¿Que t'ha sem­blat el text? Pots dei­xar-nos un comen­tari més avall o com­par­tir-lo a les xar­xes soci­als. O si ho pre­fe­rei­xes, tenim altres tex­tos i un news­let­ter que et poden interes­sar.