La CUP: hasta el cuello en política

La CUP: hasta el cuello en política [Peter Gelderloos]

“En renunciar a la seva capacitat per actuar com una força independent, la CUP està repetint un esquema conegut pels partits d’esquerra: quedar-se atrapada en la política institucional”

Artículo publicado originalmente en inglés en ROAR Magazine.

Una de les majors controvèrsies dels moviments socials anticapitalistes durant els últims anys ha estat el gran gir que ha protagonitzat una part del moviment, tot virant de projectes autònoms i auto-organitzats, de protestes contestatàries que reclamen espai de forma directa, cap a les institucions.

Aquí, en general, el moviment anticapitalista rebutja la política electoral, i no ve pas de nou. Quan el règim de Franco necessità democratitzar-se per tal de poder-se unir a la Comunitat Econòmica Europea, socialistes i comunistes formaren governs i encaixaren mans amb feixistes, tot esperant les eleccions que els durien al poder, en una «Transició» que va permetre la supervivència de moltes institucions franquistes, deixant-les intactes. L’aparell repressiu feixista, ara en mans d’auto-proclamades demòcrates, es llançà contra totes aquelles que amb la seva lluita havien jugat un paper clau per forçar la fi del règim i que havien rebutjat aquest pacte amb el diable.

Més a prop en el temps, i específicament a Catalunya, el partit d’esquerres independentista històric, ERC, entra al govern tripartit que governa la Generalitat del 2003 al 2010. Per tal de compartir el poder amb els altres dos partits (PSC i ICV-EUiA), ERC abandona el seu compromís amb la independència de Catalunya i aigualeix els seus programes socials fins al punt que gairebé es pot considerar un altre partit neoliberal.

Quan vaig començar a conèixer la política catalana, quan em vaig instal·lar aquí el 2007, les activistes independentistes i anticapitalistes es referien a ERC com a «rates». Havien traït la seva història i havien traït el moviment. Les organitzacions juvenils d’aleshores, tot i que amb una organització jeràrquica, rebutjaven la política electoral i s’enfocaven a construir moviments anticapitalistes a través de protestes, propaganda, i activitats educatives i culturals.

El rebuig generalitzat als partits polítics també es posà en evidència al moviment d’ocupació de les places que travessà l’estat espanyol el maig del 2011. Els partits no eren benvinguts i, mentre els sectors més populistes del moviment redirigien constantment l’atenció de la gent cap a la reforma institucional, els sectors radicals (normalment aquells amb més experiència al carrer) miraven de posar èmfasi, precisament, en el tipus d’activitat que ja s’havia estat donant durant anys: l’auto-organització d’espais i iniciatives, oposant-se i sabotejant els projectes de desenvolupament capitalista, i reclamant espai de forma directa per tal que les decisions sobre com han de ser els nostres barris i les nostres vides no hagin de passar mai per una burocràcia governamental.

Moltes de nosaltres seguim construint un altre tipus de poder, un que sigui descentralitzat, autoproclamat, sempre a l’abast de la gent. Fos com fos, la incapacitat de les assemblees obertes per catalitzar canvis a curt termini va conduir a una desil·lusió generalitzada. La gent va decidir, un cop més, restituir la seva fe en la política electoral, la qual cosa comportà debats intensos i sovint amargs dins els moviments anticapitalistes.

En particular, un nou partit ha reeixit en unificar les activistes anticapitalistes, tot captant el focus d’atenció nacional i obtenint un bocí substancial en les passades eleccions.

No parlo de Podemos, el qual ha esdevingut una mena de nena mimada dels mitjans per a l’esquerra internacional. Les meves amigues d’aquí que no parlen anglès es queden xocades quan explico això, ja que és gairebé impossible trobar activistes, de qualsevol color, que pensin en Podemos com anticapitalista, o que el prenguin seriosament com una altra cosa que el més petit de molts mals.

Parlo de la CUP, un partit que pren les seves decisions en assemblea i inclou ecologistes, feministes, socialistes, nacionalistes catalanes d’esquerres, comunistes, municipalistes llibertàries, i fins i tot algunes anarquistes declarades. El punt principal d’unió és el compromís amb la independència de Catalunya, mentre que la interpretació d’aquest objectiu és també la principal font de desacord.

Un sector, establert al voltant del grup Poble Lliure, prioritza la independència (un nou estat per a Catalunya) com un punt d’inici per a la transformació social, ja sigui cap al socialisme o bé només una reducció de l’austeritat. A nivell pràctic no fan fàstics a les aliances entre classes –fent front comú amb la burgesia catalana– i semblen disposades a postposar els seus programes socials de forma indefinida.

L’altre sector, agrupat entorn a l’organització socialista Endavant, insisteix en què la independència i la transformació social han d’anar de la mà. Tot i que la seva visió del socialisme s’assembla molt al capitalisme suau que les socialdemocràcies sempre han ofert, com a mínim tenen principis crítics contra el capitalisme català, i han tingut una presència compromesa als carrers.

El 2012 les CUP (que aleshores encara eren les Candidatures d’Unitat Popular, en plural)[^1] van participar a les eleccions parlamentàries catalanes per primera vegada, tot aconseguint 3 escons de 135. A les eleccions municipals de l’any anterior havien rebut el 2% del total de vots, però amb alguns baluards de suport en van tenir prou per aconseguir l’alcaldia de quatre petits pobles. El 2015 van millorar de manera substancial els resultats en les eleccions municipals, aconseguint el 7% del total de vots, suficient per prendre 13 ajuntaments, inclosa la petita ciutat de Berga.

[^1]: Nota de la traducció.

El seu mandat no va tenir res d’especial, tot i que les anarquistes les criticaren per algunes decisions legislatives, especialment pel suport a Berga i a altres llocs a les ordenances de civisme, un conjunt de lleis racistes i classistes implementades per primer cop a Barcelona (sota la supervisió de Rudolph Giulani, l’ex-alcalde de Nova York) i des d’allà exportades a l’estat espanyol. La funció principal de les lleis és establir més control governamental a l’ús de l’espai públic; en essència, “netejar els carrers” per al turisme.

També podria mencionar que l’edifici en el qual visc actualment, juntament amb jubilades, mares solteres i famílies migrants, està pendent de ser enderrocat gràcies a un pla urbanístic aprovat per la CUP. Sense rancor, emperò: quin govern no empresona, tortura, explota, desposseeix i desallotja, sigui quina sigui la seva bandera?

En la seva defensa, les simpatitzants de la CUP poden adduir unes quantes fites. Les representants de la CUP han estat servidores públiques disciplinades, han fet honor al seu compromís de limitar els salaris i han refusat treure profit dels càrrecs (com a mínim en termes econòmics). També s’han oposat a diversos projectes de desenvolupament nocius a nivell ecològic tot i que, fins ara, només a nivell simbòlic.

Sigui com sigui, l’experiència primerenca de la CUP al govern no va ser gaire espectacular. No van revolucionar la política electoral, i les dubtoses crítiques de les anarquistes no els van costar cap suport. El seu malson real ha arribat quan han aconseguit un tast de poder real.

A les eleccions parlamentàries del setembre de 2015 van aconseguir el 8% del total de vots, cosa que comportava 10 representants. La formació guanyadora, Junts pel Sí, era de fet una coalició entre el partit conservador CiU, al poder des del 2010, i ERC. Com a aliat eventual ERC ja es va mostrar obedient a les desmesurades polítiques d’austeritat de CiU; el punt d’unió central per formar la coalició era el compromís per guanyar la independència de Catalunya.

El gran problema per a la CUP és que Junts pel Sí no va aconseguir la majoria absoluta. Necessitaven que un altre partit els donés suport per tal de poder governar, i la resta de partits amb escons suficients eren declaradament espanyolistes; nacionalistes espanyols o com a mínim contraris a la independència. Necessitaven la CUP.

La CUP no tenia problema en donar suport a Junts pel Sí en qüestions d’independència: la famosa DUI (Declaració Unilateral d’Independència) que s’havia promès. Tot i així, els seus vots també eren necessaris per tornar a investir Artur Mas president de la Generalitat.

Durant la campanya electoral, la CUP havia promès que mai no donaria suport a Mas, el líder de CiU, i que forçaria un “pla de xoc” contra l’austeritat i la pobresa.

Ara que es trobava en una posició de força, la CUP va fer allò més lògic: buscar espai en les negociacions. El que era menys típic, emperò, va ser el seu format. Un partit polític normal senzillament hagués revisat les seves promeses de campanya de la forma més discreta i opaca possible. La CUP, en canvi, va enviar les seves promeses de tornada a les bases per tal que fossin revisades en una sèrie d’assemblees territorials. Una rere l’altra, aquestes assemblees van tendir a reforçar la idea que la CUP no havien d’investir Mas president. Però, a mesura que el procés s’allargava, arribant als tres mesos de negociacions i trobades, els mitjans i altres institucions polítiques van augmentar la pressió.

Fins que no es formés un govern de coalició, la proposta de Declaració Unilateral d’Independència no es podria tirar endavant, i el govern espanyol no podria decidir quina postura prendre respecte el seu súbdit rebel. Tant des de la dreta com des de l’esquerra es va començar a riure de Catalunya i de la CUP, amb la paradoxa que el futur d’un país s’hagués de decidir en una assemblea d’activistes.

Finalment, el lideratge de la CUP va prendre la decisió de dur la qüestió a una «Assemblea Nacional» amb totes les seves membres, a Sabadell. Les dues faccions –aquella al voltant de Poble Lliure que recolzava el sí a Mas i aquella al voltant d’Endavant que recolzava el no– es van acusar mútuament d’alterar la votació adherint nous membres o portant-los de València per tal de votar.

Fet i fet, estaven jugant a la democràcia: utilitzant els trucs que posen en escena totes les organitzacions que busquen poder a través de mecanismes electorals. L’experiment en democràcia directa del moviment d’okupació de les places també va estar farcit d’aquest tipus de maniobres sòrdides. De manera prou convenient per a ambdues faccions, la votació a l’Assemblea Nacional se saldà en un empat exacte (com a mínim, aquesta és la versió oficial), amb la qual cosa cap de les parts havia de fer públiques les seves acusacions de frau.

La decisió es traslladà al Consell Polític, que es va reunir a porta tancada el 3 de gener. El país sencer esperava aguantant la respiració mentre deliberaven. El resultat final, 36 a 30, fou el «no» a Mas. D’un moment a l’altre els mitjans van deixar el seu to de ridícul impacient i començaren a demonitzar la CUP, omplint diaris sencers i taules rodones amb diatribes contra la irresponsabilitat i l’egoisme de «l’ala anticapitalista» del partit.

El flirteig entre la CUP i els mitjans havia durat menys de dos anys.

Com anarquista, vaig observar amb gran interès el moment en què els mitjans corporatius van permetre l’entrada de la CUP per primera vegada al club de les qui oficialment marquen el discurs i legitimen les institucions. Va ser el primer de maig de 2014. Fins llavors, els principals mitjans de comunicació es referien a l’organització com a una curiositat marginal, o es burlaven de la seva estètica contracultural i la seva pràctica assembleària de presa de decisions. En conjunt, els mitjans de comunicació miraven de no mencionar-los en absolut.

Va ser després dels tradicionals avalots anticapitalistes del primer de maig que vaig veure per primera vegada que s’esmentava la CUP com una figura respectable de la política i un representant legítim del sistema establert. Múltiples mitjans de comunicació mencionaven especialment el fet que la protesta anticapitalista va ser capaç de concloure pacíficament sota el lideratge de la CUP, després que la policia aconseguís expulsar les anarquistes dels carrers.

A partir d’aquest moment i en endavant, els mitjans de comunicació l’esmenten regularment com a partit legítim i respectable, i les seves líders passen a ser noms coneguts. En els avalots posteriors per protegir el centre social de Can Vies, se’ls va donar un pes especial com a negociadores i pacificadores.

En un moment de revolta i conflicte social creixent, el sistema establert va reconèixer la CUP com la perfecta mediadora, amb un peu als moviments i un peu a les institucions. Amb una mica més de poder, potser podrien ser la força que finalment pogués domesticar els embolicats carrers de Catalunya?

Simultàniament a aquest procés de recuperació, l’estat (tant el govern espanyol com el català) havia decidit replantejar-se els seus enemics interns. Mentre que fins llavors l’etiqueta d’exclusió era la vaga “antisistema” –un aiguabarreig poc clar que incloïa antifeixistes, anarquistes, okupes, i activistes independentistes d’esquerra–, ara serien les anarquistes, exclusivament, les que quedarien definides com el nou enemic públic.

L’estratègia de repressió també es va fer evident, en la mesura en què l’estat posava en marxa la maquinària del seu extens aparell antiterrorista. A partir del 2013, però sobretot a la tardor del 2014, les anarquistes van experimentar una sèrie d’onades de detencions. La policia i els mitjans de comunicació van parlar a l’uníson, creant l’espectre del terrorisme anarquista del no-res.

Aquesta simultaneïtat no és una coincidència. La concessió de la legitimació i la participació d’un partit polític d’extrema esquerra requeria l’estigmatització i la repressió severa de qualsevol altra posició més radical en l’espectre polític. El preu d’una opció ostensiblement anticapitalista i a favor de la independència en la política oficial va ser el de desenes de portes esbotzades a primera hora del matí; ordinadors, diners, telèfons i documents robats; el saqueig de centres socials anarquistes; una campanya de descrèdit generalitzat als mitjans de comunicació basada en mentides patents; i més de seixanta organitzadores segrestades i mantingudes incomunicades durant tres dies; unes acabarien engarjolades i altres deixades en llibertat en condicions restrictives a l’espera de judici.

Una cop la CUP va manifestar que no donaria a Mas el seu vot de confiança, fins i tot si això significava forçar noves eleccions en un clima ja inestable, les altres institucions d’elit ràpidament van revocar-li tots els seus privilegis. El partit novell va demostrar ser incapaç de fer front a la vergonyosa campanya duta a terme amb habilitat pels mitjans de comunicació. En un sol dia ja estaven apareixent grans esquerdes.

Les anarquistes sovint han fet les crítiques més impopulars sobre el fet que la revolució és un procés lent i difícil; i que per tant les solucions fàcils, l’èmfasi en el creixement quantitatiu, i l’imperatiu de la unitat a qualsevol preu no valen absolutament res. L’única solució pragmàtica és difondre la consciència crítica, popularitzar la capacitat d’auto-organització, i resistir la centralització o la institucionalització de la lluita. En poques paraules, la qualitat per damunt de la quantitat, la profunditat abans que la velocitat.

La qualitat de la “Unitat Popular” que la CUP havia construït durant tota una dècada es va posar a prova i va resultar molt deficient. El seu diputat numero u, Antonio Baños, va dimitir el 4 de gener, de la mateixa manera que diverses acadèmiques d’alt nivell, periodistes i personalitats de la cultura que el partit havia reclutat recentment.

En comptes de mostrar algun tipus de disciplina de partit, la facció perdedora immediatament va començar a airejar els seus draps bruts a internet, acusant a la facció guanyadora de sabotejar el procés d’independència. Anna Gabriel, la figura numero dos de l’organització, i la representant més visible de la facció “anticapitalista”, immediatament es va convertir en blanc d’un immens torrent d’odi i burla, i no només per part de la dreta i els mitjans de comunicació.

Els membres del sector moderat de la CUP, a Twitter, es referien a ella habitualment com una “puta” i una “bruixa”. Això en el si de l’esquerra radical, que ha inclòs el “feminisme” dins dels seus punts d’unitat (encara que més com una tàctica de reclutament que com a reflex d’una pràctica ben desenvolupada, d’acord amb feministes més radicals).

He d’admetre que em va sorprendre que la CUP, tot i que per una escassa majoria, decidís mantenir almenys algun dels seus principis oposant-se a la investidura de Mas. Donar-li suport hauria estat una traïció considerable. Al capdavall, el partit de Mas està sent investigat per corrupció, és el màxim representant de la burgesia catalana, i és directament responsable de les mesures d’austeritat a Catalunya, així com de la gentrificació galopant a la capital catalana, Barcelona. El propi Mas és el protegit del patriarca conservador de la política catalana, Jordi Pujol, que està sent investigat per robar milions d’euros i guardar-los en bancs a Andorra.

No obstant això, la traïció és exactament el que els partits polítics fan millor. Tanmateix, la crítica anarquista a la participació en la política electoral és més matisada. Mantenim, d’una banda, que les institucions com els partits polítics entrenen als seus membres a veure els problemes socials des de la perspectiva del poder mateix, enlloc de fer-ho des de la perspectiva de les seves pròpies experiències de vida o les del seu electorat. Això pot explicar el suport de la CUP a les ordenances de civisme, tant odiades a les ciutats en les quals van arribar al poder.

Però, d’altra banda, fins i tot si un partit o un grup de polítiques o buròcrates és capaç de mantenir els seus principis, serà automàticament exclòs dels mecanismes del poder per totes les altres institucions. Això és exactament el que ha succeït a la CUP. Els mitjans de comunicació, l’acadèmia, les organitzacions no governamentals, i tots els altres partits polítics han fet pinya en contra seva.

Les institucions són estructuralment immunes als canvis profunds, precisament perquè operen en estructures complexes que es reforcen mútuament, perquè desenvolupen la seva pròpia subjectivitat i identitat –els seus propis interessos– i el poder que despleguen només es pot utilitzar d’una manera autoritària i centralitzada. Fins i tot una institució sencera que aconseguís adoptar metes revolucionàries erosionaria la base del seu propi poder, i eliminaria la seva capacitat d’influir altres institucions, en el moment en què intentés descentralitzar el poder.

Durant un parell de dies al mes de gener semblava que hi tornarien a haver eleccions a Catalunya. Era obvi que la CUP perdria la meitat o més dels seus vots, però almenys havien mostrat més lleialtat a la seva base que a les institucions de poder. I després va i destrueixen el petit respecte i suport que encara tenien, signant un acord humiliant amb Junts pel Sí el 9 de gener.

Per donar als mitjans de comunicació alguns caps tallats, van obligar a dues de les seves diputades a dimitir, i van signar un vergonyós reconeixement d’errors. També van donar dues de les seves diputades a Junts pel Sí, aportant a la coalició líder els escons que necessitaven per governar. La promesa va ser que aquestes dues diputades de la CUP votarien amb Junts pel Sí sobre qualsevol qüestió relacionada amb formar govern i assolir la independència, però el llenguatge és tant vague que equival a un xec en blanc (per exemple, no votar en qüestions pressupostàries o en alguna altra legislació important podria portar a una caiguda del govern, i així doncs a una violació del pacte). A canvi d’això, van estar d’acord en donar suport a Carles Puigdemont com a nou president. Puigdemont és una altra figura important de CiU, en termes polítics un clon de Mas.

Per concloure, el cost d’aquesta victòria pírrica va ser el de causar una gran divisió en el partit, i després acabar amb qualsevol bona reputació que els de la línia dura tenien per la seva fermesa ètica o per una negociació indestructible. Per tal de ser una peça clau en el parlament, van renunciar a la seva habilitat d’actuar com una força política independent. I tot per un nou president el qual la seva diferència principal amb l’anterior és el seu tall de cabell.

I què hi ha del pla d’emergència contra l’austeritat i la pobresa? Cal esperar que aquest sigui un punt delicat per un partit que s’anomena a si mateix “anticapitalista”. Encara que era una promesa electoral, no va ser inclòs en l’acord.

A finals de la segona setmana de gener, Junts pel Sí va proposar un pla d’emergència que s’ha guanyat l’aprovació d’una ja acovardida CUP. El pressupost total del pla és de 270 milions d’euros, molt allunyat dels 7 bilions que s’estimen necessaris, en un país on la pobresa ha arribat al 26 per cent, i on l’extrema pobres ha augmentat del 5 a l’11 per cent durant els darrers 5 anys. Per exemple, el pressupost addicional per sanitat arriba als 96 milions, només un 1 per cent del pressupost total del Ministeri de Sanitat, i encara no és prou per retornar aquest pressupost als nivells de 2010.

I tot això sense parlar de com els governs mesuren la pobresa, o els mètodes deshumanitzadors, ineficients i «amiguistes» amb què s’inverteixen els pressupostos. Aquest nivell d’anàlisi no apareix als diaris i, d’aquesta manera, queda fora dels programes dels partits polítics.

La CUP potser surt de la seva tomba, o potser s’hi queda per sempre. La pregunta més important per a mi és si la gent deixarà l’espectacle de la política electoral o si continuaran confiant en una classe política alienada perquè solucioni els seus problemes.

L’aventura fracassada de la CUP ensenya, de nou, que no importa que els membres d’aquesta classe política acabin d’arribar des dels moviments socials i dels carrers. La història dels partits d’esquerres és una repetició del mateix tema.

Els Verds Alemanys es van trobar amb el mateix fracàs intentant la “llarga marxa a través de les institucions” prefigurada pel carismàtic estudiant activista Rudi Dutscke. I els radicals d’aquells dies només van dipositar les seves esperances en els Verds perquè el partit socialdemòcrata (SPD), que s’inspirava sobretot en Marx i estava fundat en part per Liebknecht, havia quedat atrapat des de feia temps en l’stablishment.

El Partit Comunista a Itàlia o a Grècia, el Partit Laborista al Regne Unit, i molts altres partits originàriament d’esquerres amaguen les mateixes històries de traïció. I qui pot oblidar Syriza, administradora d’una de les polítiques d’austeritat més extremes de tota Europa?

Comparat amb les seves iguals, de fet, la CUP és progressista i original. Fan servir assemblees, i quan va tocar fer honor a (algunes de) les seves promeses electorals, encara que això signifiqués perdre vots, van decidir mantenir la seva paraula (en part). Però aquestes innovacions han resultat ser totalment insuficients. Al final, les decisions es segueixen prenent a porta tancada, i les institucions de les elits continuen exercint el poder sobre nosaltres, per al seu propi benefici més que no pas per al nostre.

Si podem deixar enrere el mite del canvi institucional d’una vegada per totes, les nostres perspectives de futur s’aclariran considerablement. A partir d’aquest moment gaudirem exactament de tanta llibertat i benestar com siguem capaces de crear per nosaltres mateixes.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *